dissabte, 18 de febrer de 2012

MAR EN CALMA







Avui ha sigut una sortida tan tranquil·la, tan gris, tan ensopida, sense vent, ni ones, ni fred, ni balenes, que només diré que hem anat fins a Cala Figuera, a l’entrada de Joncols, i que érem deu, Anna Suárez, Nathalie, Xavier, Xavi Masanés, Jordi Rotllán, Eneko, Manel, Josep Parada, Miquel i jo.


A vegades diem que fa fred, massa fred per sortir, o masses ones, o massa vent. Ho diem a la riba, o fins tot a casa, ben protegits i sense ganes de deixar la protecció. Avui parlaré de les expedicions polars pioneres, i potser servirà per relativitzar-ho tot.


L’any 1845 Sir John Franklin surt en dos vaixells cap a l’Antartida. No se’n sap res d’ells durant dos anys, i es dona l’expedició per perduda. Varies expedicions surten per tal de trobar la de John Franklin. Una d’elles, la de Robert McClure queda atrapada al gel i la tripulació no s’atreveix a deixar el vaixell fins passats tres anys (tres anys al vaixell en aquelles condicions!), quan per fi decideixen fer-ho i caminen i completen per primera vegada el pas del Nord-oest. Una de les expedicions que buscaven la de Franklin es troben amb esquimals que els hi conten que fa uns anys uns homes blancs havien deixat el seu vaixell i havien mort intentant escapar del gel. Més tard es van trobar els diaris d’alguns dels oficials de Franklin que van confirmar la versió donada pels esquimals.


També el Polo Nord té les seves expedicions pioneres. L’any 1871 el vaixell Polaris es va dirigir cap l’estret Smith Sound, entre Groenlandia i l’illa l’Ellesmere, però va quedar atrapat entre el gel, va establir una base, fins que l’any següent el Polaris va quedar lliure del gel, però quan navegaven es van veure de nou a punt de quedar atrapats, van començar a desembarcar homes en un iceberg, però en un moment el vaixell es va veure apartat, deixant els homes que havien desembarcat a la deriva sobre el gel. Durant sis mesos, amb temperatures de -40º van ser portats per les corrents, van sobreviure vivint en iglús i casant ossos polars i foques, fins que van ser rescatats l’abril del 1973, després de 197 dies i 3000 kilòmetres, quan el bloc de gel s’avia reduït a unes proporcions de 68 per 92 metres.


Un altra dia que tinguem el mar en calma potser parlarem de mes expedicions, que n’hi ha moltes, i en condicions tan extremes que són difícils de creure o d’imaginar, i encara que serveixi de poc, veurem que les nostres condicions són assequibles, i que per molt fred que ens porti la tramuntana, hem de pensar que som privilegiats perquè a casa sempre ens espera una banyera d’aigua calenta i un bon menjar al costat del foc per recuperar-nos.


Les fotos d'avui són de Nathalie, qui al no haver fet la foto de grup, doncs no surt en cap foto.


El dimecres, si tot va bé, hi tornem. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada