PARAULES

Hi ha dies en que el mar amaga sorpreses.

Una llegenda irlandesa conta d’una roca que parlava, responent les preguntes de certes persones, no de totes. La roca era en una platja, i un dia de temporal el mar va desballestà una petita barca on una jove parella estava pescant. El noi va morir ofegat davant els ulls de la noia a qui les ones havien portat salva fins a la platja. La noia va cridar ferida de dolor i va morir de pena i d’angoixa al peu de la roca, la qual, sent sensible als sentiments dels humans, es va partir en dos i ja mai va tornar a parlar responent a preguntes. Es podria dir que la roca també va morir de dolor i d’angoixa.

El mar porta els sentiments de tots qui l’han navegat, i de vegades, entre ones i vent podem captar aquests sentiments, que són tan variats com ho són les circumstàncies del mar.

Avui Toni Sbert i jo hem sortit al mar amb tramuntana no massa forta, potser força 6 o 7, i només travessar la bocana de Portlligat hem vist bandades de gavines, i altres ocells que mai sabrem quins són, caient en picat sobre els peixos que es suposaven sota el mar. Eren mar endins, però, tot i el vent, ens hem dirigit vers l’horitzó, i quan hem arribat a prop dels ocells, amb la tramuntana ens costava veure si hi havia tonyines o dofins, tot i que ens semblava veure ombres i a vegades lloms. Finalment un llom fosc ens ha creuat a prop. Mai sabrem si era un dofí o una tonyina. Allà on els ocells queien sobre les ones, no es veien els salts nerviosos que solen fer les tonyines. Hem palejat durant una bona estona, apropant-nos als molts diferents grups d’ocells, i hem vist algun altre animal gran, peix o mamífer, saltant, però els berberols no ens deixaven veure clar què era. 

Estàvem lluny de costa i ens hem dirigit cap a Cap de Creus. Ens ha costat arribar-hi, i al treure el nas a Sa Freu hem trobat un paisatge desconegut. Les ones venien de Massa d’Or i anaven contra el litoral del far, però el vent bufava com és habitual des de la Mar d’Amunt cap a la Mar d’Avall. Hem palejat amb dificultat fins a la punta de la banderola, en front de Culip, i allí les ones eren altes i trencades però anaven cap a Culip. Eren perilloses. A més, en el pitjor moment, un gran vaixell de pesca ha creuat Sa Freu, en direcció a Port de la Selva, i ens ha enviat ones en sentit contrari a les que ja enfrontàvem. Complicat. Però ens en hem sortit.

Hem tornat amb el vent i el mar a favor, el sol ja post, quasi fosc, eren a prop de les set, portàvem més de tres hores seguides palejant, i a Portlligat, a les roques de la bocana ens esperaven, tres figures quasi invisibles, Nathalie, Camille i Theo, carregats de llenya i de salutacions de braços, som aquí, som aquí, i al arribar als armaris, Toni i jo hem passat tot el fred que no havíem passat durant el recorregut, ens hem glaçat, tot i que la estufa del local estava funcionant i ens hem canviat al seu costat, en aquest temps quan el sol no hi és arriba l’hivern. Nathalie ha dit que a casa m’esperaven banyera i sopar calent, i Toni ha entrat en l’escalfor del seu vehicle que el portava lluny, a altres paranys, on havia de continuar vivint i creant, ja sense fred.

I la roca que parlava què té que veure amb la sortida d’avui? Res i tot. Toni i jo hem parlat, molt, i amb la paraula hem construït un mon, de fet tots els mons comencen amb la paraula, i no hem vist cap esser humà (els pescadors del vaixell no s’han deixat veure, o nosaltres no érem en condició de veure’ls), les tonyines i/o els dofins, tampoc s’han volgut mostrar (de tornada, arribant a la bocana, just abans de veure les tres figures que ens esperaven, ens en hem adonat de que parlant, parlant, no havíem vist un grup de possibles tonyines que ens seguien a uns deu metres, saltant, llavors més visibles perquè la tramuntana havia mancat), i només hem vist roques, moltes, altes i silencioses, totes les dels penya-segats, que eren testimoni de les nostres paraules. No està demostrat que les roques no emmagatzemen les paraules que els hi arriben, de manera que potser les nostres paraules d’avui, com totes les dites al llarg de sempre, estiguin guardades en roques que un dia les poden repetir, perquè tampoc està demostrat que les roques no poden parlar. I això ens diu que cal mesurar les paraules, cap és dita en va, i  també que cal crear mons, tenim la capacitat de fer-ho, i és un plaer posar-la en pràctica. Les roques potser les reben, o no, però les nostres paraules són, i són en un entorn rocós que ens observa. Els sentiments també hi són. I el cansament de dies de paleig pel mon.

Dissabte, amb bon temps anunciat, quants no ho sabem, si tot va bé, tornarem a Portlligat, i tots serem benvinguts per aquest mon real, que és un dels nostres, que és meravella i serà viscut amb força mentre podem fer-ho.