diumenge, 12 de febrer de 2012

SAU


Ahir va ser tot un tant surrealista. Vam quedar al mati a Navata, amb temperatura al voltant de zero i tramuntana forta (a les set del matí Nathalie i jo érem a Portlligat per agafar material, la temperatura era de zero graus i la tramuntana segurament força 9, el fred impressionant), i ja a tots a Navata vam pujar a la camioneta de Toni Albert i vam enfilar cap a Sau. Érem Nathalie, Carles Batlle, Lluís Torrent, Diego, Toni Albert i jo. Vam travessar molts túnels, molts valls, molts pobles i ciutats, vam fer moltes voltes i revoltes i varem arribar a un poble digne de Buñuel. Amb tot el respecte per Buñuel i pel poble. Crec que es deia Masies de Roda, i està pegat a Roda de Ter. Allí ens esperava Josep Flor fent senyals amb diaris per fer-se veure. Una vegada aparcada la camioneta i el remolc, el primer que varem veure van ser uns contenidors de deixalles on hi havia un rètol que literalment deia “Només per veïns. 600€ multa”, es a dir que si llences brossa sense abans llegir el cartell, et cauen 600 euros de multa. Lluís Torrent hi va llençar un xiclet, tot un risc. Però hi havia un altre rètol: “Prohibit tirar silurs” (no sé si escric bé el nom d’aquest peix enorme, però és el que no es podia tirar (?)). Després varem veure uns bancs per seure col·locats de manera discontinua i oposada, és a dir, un mirant cap el carrer, el del costat cap a la paret, i així, tots, com si els qui els van posar no s’haguessin posat d’acord, cap hagués cedit, i haguessin finalment pres una decisió equànime, i que fa mal als ulls. Varem veure també horts enormes amb només tres o quatre verdures també enormes, gegants, d’una espècie que no coneixíem. Cavalls negres caminant sols pels carrers. No vam veure cap església. I finalment quan vam entrar al únic bar, és quelcom difícil de descriure. Gent menjant costelles, altres amb aire xulesc i provocador. Llavors Toni Albert va demanar el seu colacao, que l’hi van servir en un sobre, i un donut, i allò va ser com quan a les pel·lícules de l’oest, al “saloon” replet de pistolers, entra algú, s’acosta a la barra i demana un got de llet, i la petició es una provocació tal que de seguida comencen els trets, els cops i les batusses. Ahir la taula dels més canalles mirava rient com en Toni es cruspia el donut i el colacao. Però no va passar res. Bé, quan sortíem i estàvem caminant ja una mica lluny, va sortir un dels del bar corrent cap a nosaltres i cridant. Jo vaig pensar ja hi som, però al passar pel meu costat vaig sentir que cridava “Tiet, tiet!”. Era un nebot de Josep Flor, allà en aquell bar. Ara parlaré de caiacs.

Vam sortir amb els caiacs que havien arribat plens de gel, en un pantà amb gel, i aviat vam tenir una experiència nova: trencar el gel del pantà com si fóssim trencagels a l’Antartida o al Polo Nord. Palejàvem i palejàvem trencant el gel (uns dos centímetres), fins que quedàvem varats i teníem que recular amb dificultat. Impressionava sentir el soroll del gel al trencar-se, i com quedàvem finalment empresonats.  Va ser magnífic. Lluny de les ribes no hi havia gel i vam palejar al llarg del pantà, sense dificultats, ni tampoc animals, amb bastant brutícia a les ribes. Hi havia cascades totalment glaçades, es veuen a les fotos. Les úniques persones que ens vam trobar en tot el recorregut van ser dos xinesos que pescaven amb fils molt grossos, suposem que silurs, els peixos que no es podent tirar als containers, però que potser es poden oferir en un restaurant, agredolços i amb arròs.

A mig camí ens vam perdre, quelcom difícil, però ho vam aconseguir. No sabíem on era Josep Flor, qui anava molt endavant i amb qui havíem quedat per menjar en una de les cascades, ell no sabia on érem nosaltres, vam perdre un temps, que després hauríem necessitat per acabar el recorregut, buscant amunt i avall, fins que nosaltres, afamats i cansats, vam aturar la cerca, ens vam parar i vam menjar. Mentre ho fèiem va trucar Josep, qui ja era a la camioneta, al no veure’ns havia reculat amb la mala sort de que al creuar-nos, nosaltres érem buscant-lo en un des racons on creiem que ell podia ser. No ens va quedar temps per continuar, el teníem just per tornar abans de que es fes fosc. No vam arribar al campanar, però no passa res, un altra dia potser ho fem. Recordar com sempre que una cosa és palejar en solitari i altra és palejar en grup.

Vam tornar ja de nit, en una camioneta que recordàvem de Menorca i que portava quelcom d’aquell temps. Altra vegada a Navata, glaçats amb la tramuntana, ens vam acomiadar, i cadascú va córrer cap al seu refugi i cap a la seva gent, després d’un dia tranquil i diferent. El dia va ser una experiència diferent en bona companyia.


Agrair a Toni Albert la seva bona disposició, la seva generositat, la seva bonhomia i el seu bon sentit del humor, persones com ell dignifiquen el mon. Ens tindrà al seu costat si un dia demanant un colacao es posa en marxa una esbatussada. 
    
Dimecres, encara amb tramuntana, si tot va bé, tornarem a palejar a Portlligat.















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada