divendres, 30 de novembre de 2012

TRAMUNTANA


Avui, dimecres estava anunciada tramuntana força 9 / 10 amb ratxes força 11, plovia, feia fred, dia ideal per no sortir, quedar-se a casa, passar potser per Portlligat i veure si havia algú, dubtós, Miquel era a Barcelona, Josep Parada havà dit que no podia venir, dia doncs de descans. Però al matí ha trucat Miquel, tenia festa i estava pujant per palejar. Alarma.

Cap problema, una excusa magnífica per vestir-me de feina i enfilar cap a Portlligat, on amb Nathalie hem baixat caiacs, han arribat Miquel i Anna Giró, i hem sortit, Nathalie no, ella encara té seny i ens ha fet fotos des del penya-segat. Fotos d’encomiat. Sempre es podrien ensenyar als fills i filles, mireu aquest era el teu pare, o la teva mare, l’últim dia que se’l va veure. I és que la tramuntana bufava forta. No era excessiva, es podia palejar bé, potser força 8 amb ratxes força 9. Sobretot les ratxes eren molt fortes, recordaven a les de Cabo Gata, i aixecaven força polsim. Anna Giró s’ha portat de meravella, tot i que a vegades no avançava, jo l’hi deia allò de “ara ha parat, aprofita i avança”, i era veritat, però en un moment ella m’ha dit “vols dir que ha parat?”,  tenia raó, el vent bufava fort, però jo també la tenia, ja sabeu que amb tramuntana cal veure venir les ratxes, galopen des de lluny, aguantar-les i quan han passat, apretar.

Hem negociat el vent primer fins S’Alqueria, després fins al Jonquet, i finalment fins a la platja de Guillola. La tornada ha sigut en algun moment dura, al Cap d’en Roig Anna i jo anaven oberts i les ratxes des de popa eres perilloses, m’han fet altra vegada pensar en la possibilitat de sortir literalment volant, el caiac aixecat, però hem arribat a Portlligat, on Miquel ha tingut l’idea definitiva, ¿anem a veure com està Boquelles?, i anar-hi ha sigut fàcil, però tornar, amb el vent acanalat ha sigut potser el més dur, Anna feia temps que no palejava, però tot i així, encara que hi havia estones que li costava avançar, ha arribat a la platja.

Un dia magnífic. Cal agrair a Miquel l’idea de pujar i sortir, nosaltres no haguéssim sortit. La vida es això, decisió i oportunitats per pujar al tren que passa. Miquel ha berenat i ha tornat a Barcelona. En veritat li agrada el mar i palejar. Al arribar m’ha trucat i a la veu encara portava tramuntana. Se’l sentia feliç.











dilluns, 26 de novembre de 2012

MAURICIO S'BARBARO, MAURO



Fa moments, aquest vespre de dilluns, he rebut una trucada, i al respondre no he sentit cap veu, només es sentia una remor que era de mar, o així em semblava. S’ha tallat la comunicació, però una nova trucada m’ha tornat el soroll del mar i, aquesta vegada, es sentia també una veu. Era Mauricio que em deia que estava a la popa del vaixell, que estaven sortint del port de Barcelona, que se’n anava, adéu, adéu, i s’acomiadava, quina emoció saber-lo entrant en el mar dins d’un vaixell immens, segons ell el més gran que mai havia vist, tan diferent en mida al costat d’un caiac, i el seu to de veu era alegre, com sempre, sense problemes, com quan va plorar a Fornells al saber les dificultats d’un paisà seu, i fins i tot quan després parlava de les seves llàgrimes, destil·lava alegria.  Et trobaré a faltar, Mauro, eres algú en qui es podia confiar, que sempre era positiu, que cridava entre ones i em feia girar pensant que hi havia problemes, i no, era el teu crit de sempre. De veritat que en poc temps t’havies fet entranyable, algú de color clar que m’animava i alegrava. Estaràs dies en el vaixell,  després viuràs en el teu país, Uruguai, on segur que seguiràs sent qui ets, noble i nen, un amic.

Poc abans de la trucada de Mauro, Nathalie m’ha dit que Miquel havia fet una entrada al blog. L’he llegit. Miquel té dret a dir, i diu bé. Jo havia preferit per discreció no parlar al blog de circumstàncies que afecten a pocs, millor fer-ho entre nosaltres, però si ja s’ha parlat, diré el mateix que Miquel, benvingut tothom a Portlligat, deixem lluny dels armaris de Portlligat, si podem i sabem, intrigues i enuigs infantils, i siguem forts per afrontar el present carregant el dit i fet. Jo ja no recordo res, i el temps ajudarà a tothom a oblidar. Mauricio ens ha ensenyat a ser nens sense malicia ni rancor. Jo no recordo res, no tinc raó ni manca de raó, seré com sempre a Portlligat, i Eduard serà benvingut si vol venir, el mar serà allí, no podem ser tan ximples, espero el dia en que amb alegria el veuré arribar.

diumenge, 25 de novembre de 2012


He deixat pasar temps....una mica de temps... crec que el sufiçient i ara voldría  escriure quatre ratlles, perque crec que ho he de fer.

A la vida no hi han dues coses, ni dues sutuaçións,ni tan sols dos moments iguals, mai res es igual.
Menorca va ser blave i lluminosa i Cabo Gata gris i mes fosc. ! I que !
Primer de tot dir que jo ho he pasat de meravella, he gaudit d´una companyìa magnífique, com sempre,
hem navegat en un mar i una costa, diferent, pero molt atractive, ens hem ajudat quan calía els uns als altres perque som bones persones i perque savem com fer-ho i tot i que no us enganyaré m´hauría agradat arrivar fins a playa de los muertos (també té collons el nom), vaig entendre i respectar la deçisió d´en Toni ja que així havía de ser.
I fins aquí Cabo de Gata.....ja es historia.
Ara m´agradaría dir el que jo voldría-
Fa molt temps que vaig en caiac i tothom sap el que m´agrada el mar, pero hi ha mes.... veureu a mi em fasçinen les ones, m´atrauen, gaudeixo entre elles , m´agrada remar amb ellas no contra ellas, se que es difíçil d´explicar pero es que aixó es el que sento, el mar es amic mai va en contra, de vegades et diu...!Ep t´estas pasant! i es quan s´ha d´anar en compte, ho se i ho respecto, així com respeto a tothom, ho he fet sempre. Pero es que hi ha lloc per tots, el mar es gran i versátil i a tots  ens pot satisfer.
Surto molt a navegar sol i m´agrada, i ...si ,m´agrada arriscar, es un bon repte, pero també m´agrada anar amb el grup fer broma, gaudir amb tots, ho pasem bé.
Dissabte pasat, quan tornave a Barcelona, desprès d´asistir a la presentaçió del magnific llibre d´en Puig, no em treia del cap L´Eduard, pensave en ell i amb el bon rotllo que tots hem tingut sempre amb aquest, ja amic, i entranyable bióleg, apasionat del mar, dels oçells i exçelent company, en totes les sortides.
M´agrada trovarte a Port Lligat, company, has de ser-hi, i se que tots pensen com jo-
La vida, com molt bé dius ja es prou dura, pero ens ofereix la posibilitat i l´oportunitat de gaudir.
! Aprofitem´la donç, collons!
!Ara que per fi, havíes entés que et dius Agustí! 
 Salut a tots i fins aviat

MIQUEL      

dissabte, 24 de novembre de 2012

UNA ROTLLANA AL SOL


Avui la vida passava alta, molt alta, com un huracà, i nosaltres no podíem sentir-la, només podíem imaginar com era sentir-la, una ratxa constant de vent contra la cara, però estava tan alta, tan llunyana, que només hem pogut imaginar-la mentre pegats a terra carregàvem els caiacs cap el mar.

Érem Carme, Tere, Pilar, Nathalie, Montse, Cesc i la seva filla Elisabet, Josep Parada, Mauricio i jo, i el vent era desconegut, un sud-est força 5 o 6, que lluny al horitzó aixecava ones i ens intrigava, com seria navega’l? Em tret amb precaució el nas a la bocana de Portlligat i hem palejat sense problemes fins la badia de Guillola, el Jonquet, i la platja Guillola, on hem tornat contra vent, i tots s’han quedat a Portlligat, mentre Cesc i família exploraven l’illa de Portlligat, i Josep Parada i jo sortíem a mar obert, on el vent tampoc pegava fort, les ones eren mar endins, nosaltres continuàvem protegits per Punta Oliguera.

Al tornar als armaris hem trobat totes les dones assentades sota un sol magnífic, xerrant, amb aire de ser felices, s’han obert cerveses, tothom ha parlat, força estona, hem viatjat amb paraules, i llavors Mauricio ha dit adéu, adéu, se’n anava, i se’n ha anat, a Uruguay, la seva terra, a treballar i viure, tornarà potser uns mesos al estiu, poc temps, i aquells que el coneixem hem sentit pena, pena de veritat, no hi ha dret, els amics se’n van, i la vida seguia passant, molt amunt, com un huracà, i nosaltres no podíem sentir-la, només imaginar-la, però l’imaginació és forta i a la rotllana de cadires, gent i cerveses, hi ha arribat el vent de vida.

El passat dimecres van sortir Albert, Josep Parada i Javi, amb tramuntana no massa forta, però donant Josep i Javi el tomb a Encalladora van patir, molt, Josep diu que més que mai, Albert el va esperar a Sa Freu, tot va quedar en una llarga estona d’ensurt surfejant ones gegants entre Encalladora i Sa Rata. Aviat farem cursets de rescat. Els necessitem.

Dimecres, si tot va bé, sortirem altra vegada.

diumenge, 18 de novembre de 2012

INERCIA


Ahir va ser un bonic dia gris de mar amb ones i vent de l’est. Vam sortir per inèrcia, i ho vam gaudir. Va ser un dia tranquil. Érem María, Santiago, Carles Batlle, Xavier Masanés, Diego, Mauricio, Miquel i jo, vuit, i vam sortir per Boquelles, amb ones importants que trencaven. Diego, Xavier Masanés, Santiago i Miquel van quedar xops per la bufetada d’aigua que una ona els va propinar. Vam palejar fins Mesina i no vam passar pel mig perquè les ones eren allí perilloses i jo recordava la vegada quan amb Toni Sbert ens va sorprendre una ona lateral. Ahir la situació era bastant pitjor, i vam enfilar cap a Cap de Creus. Les ones a babord eren incòmodes. Vam parar a Jugadora, i la tornada, encara que una mica complicada, va ser més fàcil del que semblava.

A la tarda ens vam trobar a la Sala Meifren del Casino, on es presentava el llibre “Imatges de la Costa Brava” de Jordi Puig. Un plaer trobar sensibilitat, constància, entusiasme, passió tranquil·la estesa al llarg de molts dies. El llibre es la condensació d’una creació d’artista que gaudeix amb el que fa. A vegades no sabem dir el que pensem, i passa el moment d’haver-ho dit, així que pel que potser no vaig dir ahir, ara dic que penso que persones i accions com les de Jordi justifiquen el conjunt de ser humans, i l’alliberen de tantes misèries i mesquineses. Hi ha bellesa. Per qui arribi trist als armaris tristos de Portlligat, recordar que arreu hi ha bellesa. Cal només captar-la, i gaudir-la.     

I ara, per a res relacionat amb el que he dit, parlaré de quelcom que pensareu que té res a veure amb el mar i els caiacs. I potser teniu raó. O no. Estic preparant una marató, una experiència que no té explicació que la justifiqui però que està molt bé, i també molt malament. Ningú amb seny comença a córrer perquè sí i intenta no parar de córrer durant 42 kilòmetres. Per no dir el gran nombre de kilòmetres que setmanalment cal fer per poder córrer els kilòmetres que no tenen sentit ni explicació. Hi ha setmanes que cal córrer entre 60 i 70, altres entre 70 i 80 kilòmetres. Durant un mínim de tres mesos. És a dir, durant tres mesos no fas altra cosa que córrer, o això et sembla. Els diumenges són 30 0 32 kilòmetres, els altres dies menys. Dos dies de descans a la setmana, per a mi dimecres i dissabtes, els dies de paleig. Molts kilòmetres. Segur que comenceu a entendre allò del seny, o més bé la falta de seny. Tot per arribar un dia i que un senyor, davant de sis o set mil grillats en pantalons curts que han fet la preparació i esperen darrera una línia, digui “ja” i, au, a córrer. Perquè sí. Quina animalada. I jo la faig.

Serà la meva última marató. I no dic crec que serà, perquè és segur que serà. No perquè després d’aquesta tindré seny, no, sinó perquè no vull castigar massa les cames. De fet ja les he castigat massa.

Volia fer la Marató de Lisboa, perquè a Lisboa tot acaba, els rius, Europa, Asia, el sol, i estava be acabar allí la meva experiència maratoniana, però quan vaig veure el recorregut, vaig recordar que Lisboa és una ciutat amb moltes pujades i baixades, res aconsellable per una Marató, i vaig decidir prescindir de imatges bucòliques d’allà on tot acaba, i em vaig a apuntar a la Marató de Castelló de la Plana, que per això té aquest nom, i la Marató serà plana. I jo estaré content.

Si es que es pot estar content saben que surts per patir por de que arribi el moment quan no et queden forces ni reserves i corres per entrenament, no per força de voluntat, com molta gent pensa, perquè quan no tens reserves, la voluntat no et mou, però et mouen els muscles acostumats a córrer en circumstàncies fàcils i difícils, et mouen els kilòmetres fets al entrenament. Per això és tan important no perdre ni un dia d’entrenament, ho agraeixes el dia de la carrera.

Però res és matemàtic, i per molt que hagis entrenat, el dia de la carrera el teu rendiment és un misteri. Per això tothom corre tement aquell moment quan el cos diu prou, el famós mur, i pares però et queden potser encara deu kilòmetres que cal recórrer, caminant i fracassat, perquè no pots agafar un taxi, o sí, però la imatge és lletja, i esperar el cotxe escombra és dur, els que van dins són un sac de mals, desfetes i penes, i llavors et queda això, caminar patint, o pregar per no ser allí. Però hi ets. Per això més val ser-hi en condicions mínimament bones. 

Al llarg de la meva vida he fet set maratons, aquesta serà doncs la vuitena. Sempre les he fet en els mateixos temps, de 3 hores 15 minuts a 3 hores 20 minuts, que crec és un bon temps per un aficionat. L’ultima la vaig fer fa més de deu anys, ja ben passats els cinquanta anys, i vaig mantenir el temps habitual. Miquel va córrer amb mi, per ajudar-me amb la seva companya, els últims cinc kilòmetres. Sempre s’agraeix saber que en un punt determinat t’espera algú que correrà uns kilòmetres amb tu. Ell m’esperava al kilòmetre 35. Els dos últims kilòmetres els vaig fer sol, és un plaer fer-ho si et sents bé, i aquell dia jo em sentia bé.

Ara m’he informat dels records de temps, segons la meva edat, per no equivocar-me en el ritme a mantenir durant la carrera, i sé que em correspon tardar una hora més, que sembla molt, però que és afegir poc més d’un minut per kilòmetre. Intentaré fer 6 minuts el kilòmetre, fent mitjana amb 5.45  la primera meitat, i 6.15 la segona. 4 hores 30 minuts. Veurem.

Ara explico la relació entre l’aigua i la marató. El cas és que el dia que per entrenar toca córrer 30 o 32 kilòmetres, doncs fer-ho a Cadaqués és difícil. Normalment vaig llavors a Roses i corro a la vora de la platja i als aiguamolls. Dues vegades, havent tramuntana forta, he corregut dins de Cadaqués, però per fer 30 kilòmetres pel poble has de fer voltes i més voltes pels carrers. He trobat un circuit tancat i protegit de vent, entre Casino i Rocamar, tornant pel pàrquing, que té 2.5 kilòmetres, el faig dotze vegades i són 30 kilòmetres. La gent del casino em veuen passar dotze vegades per davant, durant 3 hores 15 minuts (hi ha gent que fa cerveses durant 3 hores i més), i suposo que al·lucinen.

Però els recorreguts llargs els faig als Aiguamolls, i allí, sistemàticament, sense excepció, em perdo. Direu que no tinc sentit de l’orientació. Potser. Però crec que els seus camins tenen sentit del humor, em coneixen, diuen ja està aquí aquell, i em porten a llocs impossibles. Una vegada, totalment perdut, que no desorientat, perquè jo sabia bé on havia d’anar, cap a Roses, però cap camí hi portava, al contrari, quan l’agafava perquè era direcció Roses, doncs aviat el camí girava i tornava allà d’on jo venia, i aquella vegada, portava ja vint kilòmetres, i no en tocaven més, vaig decidir tirar pel dret direcció Roses, decisió gens intel·ligent en uns aiguamolls, perquè aviat caminava, més bé saltava, dins de tolls d’aigua, fins que vaig arribar al canal més ample que té Empuriabrava. Allí em quedava l’opció de córrer fins el mar o fins la carretera, les dos opcions molts kilòmetres, i vaig decidir prendre una tercera opció, creuar el canal nedant, vestit i amb sabates de córrer i gorra, i mantenint fora de l’aigua el mp3 de musica. Jo era tota una imatge, i els que van al·lucinar van ser els d’un vaixell que va passar i que em miraven com si jo fos una espècie rara d’animal, un ànec més dels aiguamolls, asseguro que la seva cara era de no entendre res, i amb raó.

Divendres passat, per exemple, em tocaven 21 kilòmetres, i naturalment em vaig perdre i vaig tornar per l’autovia, però abans ja havia relliscat i caigut dins d’un bassal, i havia arribat a un final de carretera tancada per filats que vaig intentar escalar per arribar a un camí que es veia a prop, tot per no recular, però vaig pensar més intel·ligent recular que quedar atrapat en els filats, seria difícil explicar què feia allí.

Així doncs, no tot és entrenar corrent i prou, no, cal botar dins de bassals, o caure en ells, nedar canals, o fer tombs sense fi en un poble massa petit per les distancies.

Potser continuaré parlant de la marató, potser no diré més fins que, si tot va bé, la corri. Serà el 9 de desembre.

També vull dir que els armaris de Portlligat són una mica tristos, qüestió potser de la pluja, però aviat endreçarem i repararem el material, ja em quedat quan fer-ho, i llavors els armaris tornaran a estar contents. I nosaltres també.

Si tot va bé, el dimecres hi tornem.

dimecres, 14 de novembre de 2012

NAVEGANT PER ALABAMA



Són temps de canvis. El temps acumulat durant anys permet no veure el que no volem que sigui però és. Però un dia el temps acumulat s'acaba, i llavors tot arriba amb cruesa, i es veu allò que no s’ha volgut veure: i es repeteixen antigues i habituals violències, arriba la mesquintat, la feblesa, i som el que som en veritat, i veiem com les persones se’n van per les portes deixant la fredor a la boca de qui veu el que no ha volgut veure. Són doncs temps de canvis.

Avui, entre Cudera i Cala Bona, entre ones altes però nobles, he comprés que som sardines tontes que tot ho creiem, tot, i a les que els taurons de dentellada fàcil i habituats a la violència s’empassen sense dificultat, tot cantant una cançó, sense problema. Mauricio cantava i buscava dones maques (bones), però és hivern i s’han acabat les dones maques, les platges són buides, temps de canvis.

I nosaltres palejàvem en un mar gris. Albert (que ha tornat) palejava al meu costat, i a prop de Massa d'Or, on el timonell portava l'embarcació, hem vist una persona fu-fu (paraula catalanitzada), és a dir,  una persona que vol riure sense parar, sempre, fins caure per terra, i a qui qualsevol reflexió fatiga, i llavors qualsevol dificultat, perquè només sap riure,  la fa abandonar i caure en burla i violència, i res, res, mai res, es treu de la violència, crec que ja ho he dit moltes altres vegades. La violencia genera més violencia. Les ones avui no eren violentes, no, al contrari, acaronaven, eren amigues. 

Avui érem Pilar, Josep Parada, Santiago, Albert, Mauricio i jo.

Direu, com altres vegades heu dit, què té que veure palejar amb taurons i persones fu-fu? Doncs que els blogs no són quimeres, ni tampoc ho són els grups que sense individualitats palegen, perquè a més de riure, ajuden, perquè tenen voluntat de ser nobles, i no cauen en la violència fàcil de qui tot ho té clar. Avui les ones eren fosques, però amigues, i nosaltres palejàvem perduts, però decidits. Temps de canvis.

I tot es tornarà a repetir.

La setmana passada jo no hi vaig ser, però sé que dimecres i dissabte van palejar, unes sis o set persones cada dia, o potser més, la informació l‘hem oblidat. Tot sense problemes.

Recordar que el proper dissabte, dia 17,  a les 18:oo, a la Sala Meifren del Casino, Cristina Masanés presentarà el llibre “El paisatge de la Costa Brava”, de Jordi Puig. Tant Cristina com Jordi palegen amb nosaltres; jo també intervindré en la presentació perquè Escola d’en Mar Umiiartoq la patrocina. Les fotos són magnífiques, de veritat. Jordi és un artista enamorat d’aquesta costa, i això es nota en el resultat. Benvinguts.

I benvinguts el mateix dissabte, al matí, a Portlligat, on si tot va bé palejarem en un temps que encara serà de canvi.

divendres, 9 de novembre de 2012

CABO DE GATA


La vida, per sort, està feta de singularitats. Si no fos així, si tot fos uniforme, no hi hauria un David de Miguel Angel, unes cantates de Bach, un Ulysses de Joyce, una pintura de Van Gogh o Modigliani, ni tantes obres d’art humanes o de la natura que, de ser tot uniforme, no podríem percebre. La vida mai és igual, per més que els humans puguem creure que les nostres accions han sigut ja fetes milions de vegades abans. Potser hi hagi una pauta que s‘aproximi a la repetició, i aleshores les accions, per repetides mancaran singularitat, seran vulgars, i encara que efectives per la seva mecànica, no ens transportaran ni ens faran sentir el que una obra d’art ens fa sentir per la seva singularitat. Però no tothom qui pren un pinzell o un cisell, o escriu o interpreta una partitura, o trama l’estructura d’un viatge escrit, és capaç d’aconseguir una singularitat que ens transporti. També a l’amor, tant l’amor físic com l’emotiu, una carícia, per més que mil vegades repetida i en aparença igual, si està portada per un esperit capaç d’assolir la singularitat, pot ser única, diferent, i tenir res a veure amb altres que a traves de la repetició i la mecanicitat busquen i obtenen un resultat efectiu però que és lluny de la força que desprèn una obra d’art. La vida pot ser mediocre i falta de llum, o pot estar feta de singularitats; i conèixer-les, viure-les i experimentar-les és un plaer que ens enriqueix.

El dia 3 de Novembre, al voltant del migdia, al Cap que hi ha tot sortint de Cala San Pedro, després Las Negras, es va produir una obra d’art que, com tot obra d’art, va ser el resultat d’un conjunt de circumstàncies, humanes i naturals, que venien de lluny i que van possibilitar un resultat que qui el va poder i saber percebre no oblidarà.

Érem 16 caiacs, el temps anunciava vent de ponent fort, i arribant al cap vam començar a sentir fortes ratxes d’un vent per nosaltres desconegut, en una costa també desconeguda. Les ratxes eren inesperades i impactants, i tot i que ens empenyen per popa, ens desequilibraven, i feien que ens sentíssim insegurs. La veritat és que en un moment donat (i després Toni Albert, molt més experimentat que jo, em va confirmar el mateix sentiment), vaig pensar que allò podia acabar en desastre, és a dir, podien començar a bolcar caiacs, un darrera l’altre, impossibilitant o dificultant el rescat de tots.

Llavors és va donar allò que tant em demanat: els més forts van escortar i protegir als més febles, i tot i que tots vam patir un mar d’allò més difícil, amb paraules tranquil·litzants i amb consells, en mig d’un infern de ratxes desestabilitzadores, vam anar deixant darrera els penya-segats més difícils. Annika va bolcar dues vegades, però aviat va ser sobre el caiac, apropant-se a lloc segur, protegida, tranquil·la.     

Vam tenir que passar altres caps, encara amb dificultat, fins arribar a Cala Amarga, on vam desistir de continuar, com teníem previst, fins a Cala los Muertos.

Va ser una experiència gratificant, una obra d’art composta amb vent, mar, dificultat, companys, ajudes, nervis, empeny, i sobretot amb temps, el nostre, érem afortunats tots per ser allí.

Han sigut cinc dies, tres de paleig amb temps atmosfèric adequat, en un hostal familiar on compartir esmorcar, sopar, i llums de colors a les habitacions, uns dies on ens hem conegut millor, ara cadascú sap qui és l’altra, sense problemes.

Gràcies a tots. A Toni Albert i Eva per ser una parella acoblada  i tendra, difícil de trobar, i per la seva amabilitat i disponibilitat sempre. A Patri per ser un tot terreny que sempre va davant i de la que no cal preocupar-se perquè sempre arriba sense problema, encara que a vegades, entre ones i vent, tingui ganes de plorar i ningú ho pensi perquè la Patri no necessita ajuda, i també gràcies per la seva capacitat amb la intendència, vam dinar cada dia de meravella per dos euros. A Natalie Corcoll per mantenir la calma quan no en tenia cap de calma, i per mirar-me, mentre jo li deia “molt bé”, amb cara de “vols dir?”, i a pesar de tot mantenir-se fins sortir del ensurt, i gràcies per ser a la Playa de los Muertos, al vespre, tots vam ser amb ella perquè tenia raó, mai un s’ha de sentir malament per passar-ho bé quan s’ho mereix. A Tere per ser capaç d’allò que no es creia capaç, mantenir-se amb seguretat allí on es pensava ella que no la tenia, també per ser discreta, i amable, i per tenir un pare mag, no tothom pot tenir-lo, gràcies doncs per ser i per creure en ella mateixa. A Pilar per voler sortir del caiac en mig del vendaval, i quedar-se en unes roques de impossible accés, i per ser el que ara és i que encara és a temps de continuar sent, i pel que farà un dia que ha de arribar, palejar en mig del temporal , entre ones i vent, sola i per amor, fins a Playa de los muertos.  A Annika per bolcar i bolcar, i mantenir la calma i el somriure, és persona tranquil·la, d’altres latituds, i agrada veure-la en aquestes altres terres. A Nathalie per ser la meva companya, i per demanar, a qui la va voler escoltar, en Miquel, que parléssim, perquè parlar, com vam parlar, mai fa mal, i per patir el fred i punyent menyspreu de qui no va voler escoltar-la. A Rostia per ser noble i romàntic, encara que ho amagui en una actitud forta i adusta, i per ser un amic, quelcom que té valor i costa trobar. A Patrik, el nen, per la seva vitalitat i la seva inacabable alegria, i també pel concentrat pensament quan li parlen. A Josep Flor per ser fort i discret, li desitgem que surti dels seus problemes de feina, mereix ser feliç, i segur que ho serà, i desitgem també que cregui i comprengui que la vida no és blanc o negre. A Xavier Masanés per existir sense soroll, per ser la discreció personificada, i per fer-se estimar tant com l’estimem, encara que no li podem dir ni fer-li saber perquè, per discret, costa trobar-lo, sembla que no hi sigui. A Josep Parada per pujar corrent amb mi una pujada que matava, per ser sempre disposat a qualsevol aventura, per ser una mica un nen, per preguntar-me un dia, perquè sí, mentre jo era assegut en una pedra, “com estàs?”, les paraules s’agraeixen. A Manel per mantenir una calma i una presència que, en mig de dificultats i equilibris, ajuda, i pel seu sentit del humor, amb el que es pot sortir de qualsevol situació incomoda que ell no ha provocat. A Miquel per actuar, el dia del vent, ajudant a tots, veure’l a prop ja tranquil·litza, i per ser ell, amb migranyes nocturnes i sentit del humor diürn, vam parlar i tot es va solucionar, encara que hi ha qui no ho creu, allà ell, fins el proper problema, que també es solucionarà, jo no seria qui soc sense el temps que he tingut Miquel a prop meu. A Mauricio per ser un nen amb idees de bomber, i altres vegades amb idees genials, per ser entranyable, per ajudar sempre, sempre i sempre, per la seva tranquil·litat i per la seva imatge vestit de manera indescriptible però singular i seva. A Eduard per haver vingut i sigut amb nosaltres, encara que s’hagi trobat problemes de molt difícil solució positiva.

Gràcies doncs a tots. Tant de bo hagi pogut expressar el que volia i vull dir amb un obra d’art. De fet l’obra d’art som nosaltres mateixos, en el nostre temps, únic i singular, en aquella punta, negociant el vent i avançant bordejant el desastre, L’any vinent, si tot va bé, ens espera Corcega. Mirarem de no fallar, ja fan ganes de ser-hi.

Un pinzell que dibuixa, un cisell que esculpeix, una ploma que dibuixa notes de música o escriu paraules que descriuen una aventura, una ma que dona vida a un instrument musical o que dona una carícia, unes roques entrades al mar a prop de les que passen ratxes de vent i caiacs en tensió, són a vegades, només a vegades, obres d’art, quan el dibuix, l’ escultura, la melodia, la historia, la carícia, el periple en caiac, puja fins la singularitat que la fa diferent i única. Hi ha pinzells, cisells, plomes, mans, caiacs, que dormen i  repeteixen vulgaritats. Cal buscar l’epifania de les obres d’art. Cabo Gata ara dorm però ens va permetre ser artistes. Ara toca Corcega. I abans els dimecres i dissabtes del nostre Cap de Creus. La vida que passa i és com una ratxa de vent.