divendres, 9 de novembre de 2012

CABO DE GATA


La vida, per sort, està feta de singularitats. Si no fos així, si tot fos uniforme, no hi hauria un David de Miguel Angel, unes cantates de Bach, un Ulysses de Joyce, una pintura de Van Gogh o Modigliani, ni tantes obres d’art humanes o de la natura que, de ser tot uniforme, no podríem percebre. La vida mai és igual, per més que els humans puguem creure que les nostres accions han sigut ja fetes milions de vegades abans. Potser hi hagi una pauta que s‘aproximi a la repetició, i aleshores les accions, per repetides mancaran singularitat, seran vulgars, i encara que efectives per la seva mecànica, no ens transportaran ni ens faran sentir el que una obra d’art ens fa sentir per la seva singularitat. Però no tothom qui pren un pinzell o un cisell, o escriu o interpreta una partitura, o trama l’estructura d’un viatge escrit, és capaç d’aconseguir una singularitat que ens transporti. També a l’amor, tant l’amor físic com l’emotiu, una carícia, per més que mil vegades repetida i en aparença igual, si està portada per un esperit capaç d’assolir la singularitat, pot ser única, diferent, i tenir res a veure amb altres que a traves de la repetició i la mecanicitat busquen i obtenen un resultat efectiu però que és lluny de la força que desprèn una obra d’art. La vida pot ser mediocre i falta de llum, o pot estar feta de singularitats; i conèixer-les, viure-les i experimentar-les és un plaer que ens enriqueix.

El dia 3 de Novembre, al voltant del migdia, al Cap que hi ha tot sortint de Cala San Pedro, després Las Negras, es va produir una obra d’art que, com tot obra d’art, va ser el resultat d’un conjunt de circumstàncies, humanes i naturals, que venien de lluny i que van possibilitar un resultat que qui el va poder i saber percebre no oblidarà.

Érem 16 caiacs, el temps anunciava vent de ponent fort, i arribant al cap vam començar a sentir fortes ratxes d’un vent per nosaltres desconegut, en una costa també desconeguda. Les ratxes eren inesperades i impactants, i tot i que ens empenyen per popa, ens desequilibraven, i feien que ens sentíssim insegurs. La veritat és que en un moment donat (i després Toni Albert, molt més experimentat que jo, em va confirmar el mateix sentiment), vaig pensar que allò podia acabar en desastre, és a dir, podien començar a bolcar caiacs, un darrera l’altre, impossibilitant o dificultant el rescat de tots.

Llavors és va donar allò que tant em demanat: els més forts van escortar i protegir als més febles, i tot i que tots vam patir un mar d’allò més difícil, amb paraules tranquil·litzants i amb consells, en mig d’un infern de ratxes desestabilitzadores, vam anar deixant darrera els penya-segats més difícils. Annika va bolcar dues vegades, però aviat va ser sobre el caiac, apropant-se a lloc segur, protegida, tranquil·la.     

Vam tenir que passar altres caps, encara amb dificultat, fins arribar a Cala Amarga, on vam desistir de continuar, com teníem previst, fins a Cala los Muertos.

Va ser una experiència gratificant, una obra d’art composta amb vent, mar, dificultat, companys, ajudes, nervis, empeny, i sobretot amb temps, el nostre, érem afortunats tots per ser allí.

Han sigut cinc dies, tres de paleig amb temps atmosfèric adequat, en un hostal familiar on compartir esmorcar, sopar, i llums de colors a les habitacions, uns dies on ens hem conegut millor, ara cadascú sap qui és l’altra, sense problemes.

Gràcies a tots. A Toni Albert i Eva per ser una parella acoblada  i tendra, difícil de trobar, i per la seva amabilitat i disponibilitat sempre. A Patri per ser un tot terreny que sempre va davant i de la que no cal preocupar-se perquè sempre arriba sense problema, encara que a vegades, entre ones i vent, tingui ganes de plorar i ningú ho pensi perquè la Patri no necessita ajuda, i també gràcies per la seva capacitat amb la intendència, vam dinar cada dia de meravella per dos euros. A Natalie Corcoll per mantenir la calma quan no en tenia cap de calma, i per mirar-me, mentre jo li deia “molt bé”, amb cara de “vols dir?”, i a pesar de tot mantenir-se fins sortir del ensurt, i gràcies per ser a la Playa de los Muertos, al vespre, tots vam ser amb ella perquè tenia raó, mai un s’ha de sentir malament per passar-ho bé quan s’ho mereix. A Tere per ser capaç d’allò que no es creia capaç, mantenir-se amb seguretat allí on es pensava ella que no la tenia, també per ser discreta, i amable, i per tenir un pare mag, no tothom pot tenir-lo, gràcies doncs per ser i per creure en ella mateixa. A Pilar per voler sortir del caiac en mig del vendaval, i quedar-se en unes roques de impossible accés, i per ser el que ara és i que encara és a temps de continuar sent, i pel que farà un dia que ha de arribar, palejar en mig del temporal , entre ones i vent, sola i per amor, fins a Playa de los muertos.  A Annika per bolcar i bolcar, i mantenir la calma i el somriure, és persona tranquil·la, d’altres latituds, i agrada veure-la en aquestes altres terres. A Nathalie per ser la meva companya, i per demanar, a qui la va voler escoltar, en Miquel, que parléssim, perquè parlar, com vam parlar, mai fa mal, i per patir el fred i punyent menyspreu de qui no va voler escoltar-la. A Rostia per ser noble i romàntic, encara que ho amagui en una actitud forta i adusta, i per ser un amic, quelcom que té valor i costa trobar. A Patrik, el nen, per la seva vitalitat i la seva inacabable alegria, i també pel concentrat pensament quan li parlen. A Josep Flor per ser fort i discret, li desitgem que surti dels seus problemes de feina, mereix ser feliç, i segur que ho serà, i desitgem també que cregui i comprengui que la vida no és blanc o negre. A Xavier Masanés per existir sense soroll, per ser la discreció personificada, i per fer-se estimar tant com l’estimem, encara que no li podem dir ni fer-li saber perquè, per discret, costa trobar-lo, sembla que no hi sigui. A Josep Parada per pujar corrent amb mi una pujada que matava, per ser sempre disposat a qualsevol aventura, per ser una mica un nen, per preguntar-me un dia, perquè sí, mentre jo era assegut en una pedra, “com estàs?”, les paraules s’agraeixen. A Manel per mantenir una calma i una presència que, en mig de dificultats i equilibris, ajuda, i pel seu sentit del humor, amb el que es pot sortir de qualsevol situació incomoda que ell no ha provocat. A Miquel per actuar, el dia del vent, ajudant a tots, veure’l a prop ja tranquil·litza, i per ser ell, amb migranyes nocturnes i sentit del humor diürn, vam parlar i tot es va solucionar, encara que hi ha qui no ho creu, allà ell, fins el proper problema, que també es solucionarà, jo no seria qui soc sense el temps que he tingut Miquel a prop meu. A Mauricio per ser un nen amb idees de bomber, i altres vegades amb idees genials, per ser entranyable, per ajudar sempre, sempre i sempre, per la seva tranquil·litat i per la seva imatge vestit de manera indescriptible però singular i seva. A Eduard per haver vingut i sigut amb nosaltres, encara que s’hagi trobat problemes de molt difícil solució positiva.

Gràcies doncs a tots. Tant de bo hagi pogut expressar el que volia i vull dir amb un obra d’art. De fet l’obra d’art som nosaltres mateixos, en el nostre temps, únic i singular, en aquella punta, negociant el vent i avançant bordejant el desastre, L’any vinent, si tot va bé, ens espera Corcega. Mirarem de no fallar, ja fan ganes de ser-hi.

Un pinzell que dibuixa, un cisell que esculpeix, una ploma que dibuixa notes de música o escriu paraules que descriuen una aventura, una ma que dona vida a un instrument musical o que dona una carícia, unes roques entrades al mar a prop de les que passen ratxes de vent i caiacs en tensió, són a vegades, només a vegades, obres d’art, quan el dibuix, l’ escultura, la melodia, la historia, la carícia, el periple en caiac, puja fins la singularitat que la fa diferent i única. Hi ha pinzells, cisells, plomes, mans, caiacs, que dormen i  repeteixen vulgaritats. Cal buscar l’epifania de les obres d’art. Cabo Gata ara dorm però ens va permetre ser artistes. Ara toca Corcega. I abans els dimecres i dissabtes del nostre Cap de Creus. La vida que passa i és com una ratxa de vent.  














3 comentaris:

  1. Quina enveja no haver vingut aquest any!!!

    M'en alegro molt que hagueu viscut moments bons, altres una mica més difícils, i sobre tot de germanó.

    El record de l'any passat de Menorca, amb quasi bé els mateixos caiaquistes d'enguany, el portaré sempre amb mí.
    A part dels moments únics, confluència de molts factors, tant magníficament descrits per Mútur, que fan gaudir de palejar al mar, valoro encara més poder compartir les sortides amb tots els amics de l'escola d'en mar.

    Fins la propera sortida ! !

    ResponElimina
  2. Gràcies, Jordi. Crec que som afortunats, no sabem quan durarà, però gaudim-ho mentre sigui possible.

    ResponElimina
  3. Ei molt bona crònica, no estar allà es una llastima, però llegir les vostres cròniques et fa posar una miqueta dins de l'expedició i sentir encara que sigui una mica les vostres vivències, moltes gràcies cracs !!

    ResponElimina