dissabte, 21 de setembre de 2013

DIFERENTS LLUMS, MONS DIFERENTS


Els Jans de Delhi juren el seus propòsits davant d’un elefant, animal de provada memòria, tot el contrari dels peixos, i si llavors algú que passa somriu vol dir que els somnis tinguts en soledat prendran rel. Jo dijous vaig jurar no tornar a trobar-me durant un temps davant la barrera d’ones, no sé qui va somriure, tampoc he tingut somnis que recordi, però avui m’he tornat ha trobar, deja vu, al costat de Toni enfrontant la barrera d’ones de Culip.

Les ones no eren dolentes, ni massa altes, tot i que han fet fugir una expedició de francesos que no s’han atrevit a creuar-les per anar cap a França. No hem tingut problema, tot i que no les hem gaudit, al menys jo. 

Tots els llocs tenen una llum que és la seva pròpia. Hi ha llums salvatges que il·luminen gent també salvatge; són llavors llum de vida i de natura. Hi ha llums presoneres que il·luminen gent fosca. Una mateixa persona, segons sigui la llum que l’il·lumina, serà salvatge i lliure, o fosca i presonera. Aquella que sigui salvatge i lliure, quan es trobi la tristesa, cal que la saludi dient bon dia.  

Avui hem tingut llum de final d’estiu, hem trobat les roques a prop de Encalladora que van bolcar Toni Sbert, hem parat al Canó Sec, un lloc màgic, ens hem banyat i hem tornat en el riu de tramuntana, un dia magnífic.

Érem Javi i el seu amic Albert, Toni Sbert, Mauricio i jo.

Dijous, si tot va bé, hi tornarem.

dijous, 19 de setembre de 2013

UN MAR DESCONEGUT



Dissabte passat vam acompanyar els nedadors de la Marnaton, sense cap problema, fins i tot va ser avorrit de tan controlat, el mar tranquil va ajudar, i també el nou itinerari més a prop de costa, i l’experiència, i ser uns vuitanta caiacs.

Avui hem sortir amb tramuntana mestralada no massa forta, potser força 7, hem arribat sense problemes a Cap de Creus, hem tret el nas i allí ha començat tot, un dels dies més estranys dels últims temps.

Érem Albert, Lluís, Cesc, Toni Sbert, Mauricio i jo (Claudine, amb molt bon seny i per la força del vent ha preferit no venir), i abans de treure el nas l’hi he dit a en Toni que avui no volia anar a la barrera d’ones, no en tenia ganes, i a més els d’avui eren gent de seny, millor veure-les de lluny.

El que jo no sabia és que l’esbojarrat avui era Toni, i quan hem tret el nas hem vist ones trencant amb força a la barrera, i Toni ha enfilat cap allà, després m’ha dit que creia que era broma que jo no volgués arribar a la barrera.

I hi hem arribat Cesc, Toni i jo. Albert i Lluís han reculat, amb bon seny, fins el rodolso de la punta de Cap de Creus, on han esperat, i Mauricio havia ja tornat a Portlligat, tenia pressa. Sa Freu estava relativament tranquil·la, es veien trencar molt fort les ones abans de la punta de Encalladora, hem parat just on les ones eren fortes, a pocs metres de la punta, i allí ha començat tot.

De sobte el mar ha crescut, han començat ones altes i trencades arribant d’arreu, i allí on havíem passat feia uns segons amb el mar quasi tranquil, era un infern del que pensava que no en sortiríem. He maleit Toni per la seva intrepidesa. Les ones enfurismades, trencant, aixecant-nos, venint d’arreu i fent-nos anar a tots tres d’un costat al altre, arribaven trencant fins al pas entre Sa Freu i la petita badia d’Encalladora, allà on va quedar varada una balena i ara hi ha un tronc. Tot Sa Freu era un infern.

Però el pitjor de tot és que el mar ens emportava cap a Llança, és a dir, en direcció contraria a les ones, de manera que intentant sortir encarant les ones, única manera de no ser bolcat, no sols no tiràvem enrere cap a Cap de Creus, sinó que ens endinsàvem en l’infern. Poques vegades ho he passat tan malament en caiac, i sens dubte ha sigut la vegada que ho he passat pitjor a la barrera d’ones de Culip. Altres dies les ones eren potser més altes, però més nobles, i al trencar avui dins de Sa Freu rebotaven a les dos parets de roca i mantenir-se sense bolcar ha sigut un exercici d’esforç i pràctica continua.

El primer en girar, perquè si no giràvem el mar ens empenya cap a la barrera d’ones, ha sigut Cesc, però una ona enorme l’ha agafat, Cesc ha surfejat contra mi, i m’ha passat a gran velocitat rosant el meu caiac. És una situació molt perillosa perquè et pot clavar la proa contra el cos, i diuen que en un cas així qui no surfeja i veu venir l’altre ha de bolcar per evitar l’impacte. Jo no ho he fet perquè estava contínuament donant-me ordres a mi mateix de no bolcar, i és difícil canviar diametralment d’ordre en un segon.

Després el mar tirava a Toni contra mi, tots dos miràvem la barrera, i llavors ell ha tirat endavant, i ja l’he perdut de vista. Veient que si jo no girava mai sortiria d’aquell infern, he girat i he tornat surfejant ones molt dolentes, amb el perill que això suposa. Ha sigut molt dur, tots tres hem reconegut després que no ho hem vist clar. Cal tenir respecte al mar, una bolcada amb aquelles corrents, les ones, i el vent, hagués sigut complicat.

Hem tornat amb tramuntana que havia augmentat, de fet, creiem que ha augmentat just en el moment que hem arribat a la barrera, perquè Sa Freu era d’una manera, tranquil·la, anant, i d’un altra, difícil, tornant, i anant hem creuat Jugadora quasi sense vent, i al tornar allí bufava fort.

Albert, per qui era el primer dia després de uns quants mesos, els d’estiu, sense venir, diu que s’ho ha passat molt bé. Ho pot dir perquè ha tingut el seny de quedar-se a rodolso i no entrar on eren les ones.

Tornant hem vit saltar una tonyina enorme, Cesc diu que d’uns vint quilos, jo no hi entenc però era molt gran.

Sé que em repeteixo, però quina meravella tenir aquests dies, aquest mar sempre diferent i aquests companys. Diuen que ens hem d’avergonyir de que les nostres paraules siguin millors que els nostres fets, és a dir, parlar és fàcil, però fer realitat el que es diu és més difícil. Doncs aquí, en aquest blog, les paraules mai seran millors que els fets, mai podran descriure el que veiem, el que fem i el que sentim.     

Dissabte, si tot va bé, hi tornem. Amb la mateixa alegria.  

dilluns, 16 de setembre de 2013

FI DE TEMPORADA ....O INIÇI DE LA NOVA?


Aquest disabte he nedat la marnató 2013. Sempre que acaba , penso que quelcom ha finalitzat, es com si el darrer estiu es tanqués sempre amb la cursa.
M´agrada molt nedar, pero es que m´agrada mes el mar que qualsevol altre cosa, soc feliç allá dins i el nedar moltes hores, com s´ha de fer per l´entrenament de la marnató em fa estar mes en contacte amb el medi.
M´ avorreix molt la pisçina, en canvi els llargs entrenaments a l´aigua salada son molt mes gratificants.
Aquest any he acabat molt content, tant per la marca aconseguida, com per el fet d´haver gaudit com mai.
L´organitzaçió, sinçerament ha sigut perfecte, personalment he sortit fort i aquest cop no m´he desviat gens, donç, tant els caiacs com les boies ho han fet tot mes fáçil. potser el fet d´acostarse mes a costa tot i que de vegades ens juntavem masa , ha sigut  definitiu.
Si que es çert que per alguns nedadors, el pas de s´arenella no ha agradat gaire dons hi havía molt poque aigua i s´han pogut fer mal a les roques, tant a les mans com els peus. es questío de seguir el cable negre pero es çert que aquest cop es feie difíçil .
Es important, la sortida ja que els cops son frequents i tot i que sense mala intençió poden arrivar a ser força molestos i emprenyadors. Aquí com en tot a la vida ha d´haverhi una bona educaçió.
El mes bónic de la cursa es que tothom fa la seva  i el repte sempre es personal.
Ningú ha de menysprear la distançia donç son molts quilómetres, aquest cop eren set i us pus asegurar que no es fan sols, s´ ha d´entrenar molt.
Pero el que compte es ferla i acabarla , i de veritat es una gran satisfacçió.
Quan ja m´acostave al ros i prop dels farallons he pensat en aquest any darrer, (per mi l´any acaba l´estiu) un any ple de coses boniques i d´esperanças de futur per a molta gent, per a mi també.
Ara que tots aquest pinguins nedadors han invadit el mar per un día es com despedir la temporada, pero el çert i el mes bonic es que en comença una de nova, en la que espero gaudir d´aquest mar com sempre.

Aprofitaré, també per agrair a tots els amics i companys que m´ han feliçitat, sempre es bónic que es reconeixi l´esforç, sempre agrada que es recordint de tu.


SALUT I FINS AVIAT ..... navegar, remar, sentir     ! VIURE!



MIQUEL

divendres, 13 de setembre de 2013

ARMILLES


Avui el mar ens esperava amb una tramuntaneta tranquil·la, el cel amb uns núvols carregats i foscos, i nosltres i hem entrat amb l’esperit alegre, ens sentíem bé, amb ganes d’arribar a la barrera d’ones. Érem Claudine (no sé si escric bé el seu nom, em disculparà si no és així, cada dia que passa es porta millor sobre el caiac, forta i valenta), Anna i Maria Giró, Daniel, Lluís i el seu amic Manel, Nardo, Santiago, Mauricio i jo.

Hem palejat contra tramuntana fins Encalladora, on hem enfrontat Sa Freu, avui molt mogut, el vent, encara que no era fort, allí bufava de manera incomoda. Al arribar a la barrera d’ones hem vist que, encara que no eren molt altes, venien trencades i de tots costats. No eren fàcils. Lluís ha bolcat en el pitjor lloc, entre les ones que hem dit difícils. Mauricio s’ha portat de meravella i ha fet el segon rescat en poc temps, dissabte va rescatar a en Nardo.

Cal, però, reflexionar. Quan jo ja tancava els armaris, abans de sortir, ha tornat Lluís per agafar una armilla. M’ha dit que era l’únic que no la portava. Sort que l’ha agafat, perquè amb les ones, quan ha bolcat, l’armilla ha ajudat. Sempre hem de portar, tots, armilla. Jo soc el primer que no la porto sempre, i és un error. També cal que tots coneixem les maniobres de rescat. A la gent nova cal explicar al menys la teoria. Avui Lluís no la coneixia i quan l’hi he dit que s’agafés al meu caiac no m’entenia, no sabia com fer-ho, i al pujar al caiac ho ha fet molt bé, però d’una manera pròpia que avui ha sortit però potser no sortirà un altre dia. Aquest segons que es perden quan no se sap el que s’ha de fer són importants.

Quan hem tornat a la punta de Cap de Creus, on ens esperaven Claudine i Daniel, qui no havien vingut a la barrera d’ones per por a bolcar, hem sabut que Daniel ha bolcat tot sol quan ha quedat en sec a sobre una roca. No ha tingut cap problema, ha pujat a la mateixa roca, ha buidat el caiac i ha tornat a pujar-hi.

La tornada ha sigut fàcil, en un riu de vent, ràpida i sense problemes.


Recordar que dissabte ajudem a la Marnatón. Hem quedat a Portlligat a les 7.45 / 8. 

diumenge, 8 de setembre de 2013

CAVALLERS EN UN MAR GRIS

Ahir vam sortir en tres grups. Primer Pilar, Nardo, Santiago y Mauricio van anar a la badia de Cadaques per ajudar als nedadors de la cursa de Festa Major. Al cap de mitja hora vam sortir Joan Ramírez, Salvador, Eneko, Xavier Masanés, Jordi Rotlán i jo. Després va sortir Dani amb quatre amics. Els segon grup vam recollir al primer grup a la badia i vam anar al Clot del Boc, a Cala Joncus, un lloc bonic com pocs. El mar era tranquil i gris, i nosaltres érem cavallers feliços que creuaven el mar. Soc en altres mons, recuperant l'alegria que mai s'ha de perdre, i continuo pensant que la vida és una meravella. Sort tenim de viure-la. Si tot va bé, continuarà, dijous a les quatre sortirem, i dissabte a les 7 ens trobarem a Portlligat per la Marnatón.  

dilluns, 2 de setembre de 2013

TOT ÉS POSSIBLE


Sabeu que des de fa temps crec que Pessoa pot solucionar qualsevol problema quotidià. Hi ha qui diu que la vida passa com un huracà, i que llavors quan aquest algú treu el calendari de la butxaca veu que l’hi han robat el seu temps, i diu com pot ser que m’hagi passat a mi, doncs això, a la vida no hi ha mala sort, ni vendavals que s’emportin el temps, no, a la vida hi ha una bocana on s’ha de girar amb fúria, amb més fúria que la que té el vent, hi també hi ha una veu que molt educada diu a mi em faria il·lusió girar la bocana.

Això és la vida, no queixar-se, mai, prémer fort la pala, i enfilar cap a la bocana, allà on arriben els vents que venen llunyans i salvatges, però nobles i que coneixen, i saben i acaronen, i fan quasi bolcar, però només quasi. He esperat molts anys sentir la veu educada dient em fa il·lusió provar-ho, vull girar la bocana. I quan es gira la bocana es troba un vendaval que no t’emporta, al contrari, et dona vida, i hi ha paraules i una corda que mai lliga, i al fons, d’allà on ve el vent, espera el paradís.

Tot això és real, existeix, és molt més real que qualsevol conta bancaria, o que qualsevol vaixell a motor que no conegui vents ni bocanes, és tan real que ho portem a la pell, ja només falta acaronar fins l’últim racó d’aquesta pell, ser tan tendre com ho va ser el vent, ja res tornarà a ser el mateix, hem conegut la veu i la veu ha conegut el riu de vent, a vegades Pessoa s’equivoca, o no, Pessoa diu de no entrar al riu, d’abdicar i seure al sol i ser rei d’un mateix. Tot és compatible. Podem arriscar l’entrada al riu, la pell, el sol, la veu, el vent, la carícia, i el temps, i ser encara nosaltres mateixos, sense cordes o amb cordes, però amb vent i amb mar, amb veu i amb carícies de vent i de vida deixar-se portar però anant contra vent. La vida. Serem reis de nosaltres mateixos si sabem veure vents, mars i bocanes. Mai s’han d’acabar les bocanes. Abdicarem quan calgui abdicar, encara no.

Ahir tot podia haver sigut diferent. Érem setze caiacs, cinc amb experiència, onze sense experiència, bufava tramuntana no massa forta però suficient per qui no té experiència en caiac. Vam sortir i jo pensava que tot seria un magnífic caos, amb caiacs perduts, descontrolats, bolcats, encara que dins d’un ordre, sense sortir de la badia. Però el grup va resultar ser magnífic, tranquil, sense cap preocupació, es van deixar portar pel vent, fins Boquelles, després van tornar contra vent, i encara van continuar palejant, un dibuix tranquil en una badia que permet l’anarquia, de fet ens vam arrecerar a les roques on Buñuel veient les cames arquejades de Gala la volia escanyar, però nosaltres vam contradir la realitat, tot és possible si el moment és l’adequat, i el nostre ahir ho era.

Una inexperta fins i tot va palejar fins el Jonquet, i va tornar pujada al riu de vent, sentint una musica que li deia que aquell riu de vent acabava a Africa, en una muntanya on el vent del Nord, que com sabeu va ser en vida un comerciant xinés, té un hort a prop de les neus on hi ha felins que ens esperen.

Cal guardar sempre a les butxaques històries boniques que ens donin llum quan en la foscor la necessitem. Quina riquesa millor que conèixer noves històries que ens donin alegria quan la necessitem. Ahir em van contar, entre vents, bocanes, arrossos, balenes, paraules i anys passats, una historia de Senegal que no és trista perquè porta alegria, una història que mai oblidaré. Ahir tot va ser llum, color, vent, força i alegria.

Pessoa, que potser té raó, haurà d’esperar, perquè encara tenim molta vida, i dies com els de ahir, ens omplen d’energia. Gracies a tots els que van venir, gràcies al vent, gràcies al temps, no vam malgastar res, al contrari, ens vam omplir de futur que no ha de ser sinó molts presents com els de ahir, gràcies a qui amb suavitat, delicada, conta històries sensibles que reconcilien amb la vida i que neguen qualsevol maldat, i gràcies a la veu que no s’atura davant de cap bocana.


Dijous, diferent el mar i el vent, diferents nosaltres, si tot va bé, a les 4 hi tornarem.

diumenge, 1 de setembre de 2013

PER A TU AMIC XAVIER MASSANES


Ja fa molt de temps, que vas venir a palejar amb tots nosaltres, es çert que amb el meu bon amic Toni Sbert, ( el malloquí poeta ensaimada de cabell blanc)  formaves un tandem interesant .
Els dos profesors que sempre hi eren, mai fallaven, tothom sap, i ell també com apreçio en Toni, no soc l´unic, pero avuí el protagonista ets tu... XAVIER. l´home tranquil, el magnífic company d´habitaçió meu en les dues estades, Menorca i Cabo Gata, el que no es nota pero hi es sempre, el que fuig de tota polémique, pero está disposat a escoltar sempre, l´home amable... que quan es coneix es fa estimar de debó.
Hem fet molt bones sortides tant a Cadaqués, com per tot arreu i hem xerrat molt, jo se que he xerrat molt....disculpem si de vegades potser masa. T´he de donar les graçies Xavier, saps estar, comportarte com un amic, quan tenía les meves migrañes a Cabo Gata, quan t´explicave els meus ....be  molts i moltes coses.
Es molt agradable tenir a prop una persona així, fan falte persones així, amb aquest silençis , que tant diuen i aquesta disposiçió sempre.
 Em dius que marxes, que t´en vas a trevallar a PUIGÇERDÀ..,t´han donat una plaça a  la seva escola i amic em sap greu perque també em dius que no podrás venir tant, pero que vindrás potser un cop al mes.
Així ho espero...perque , he de dir que et trovaré a faltar, m´agrada que els disabtes quan arrivo a Port LLigat hi siguis ! fas falta company!
Se, que t´anirá molt bé, perque ja m´has dit que es per un any pero que t´hi trovarás be perque t´agrada molt la muntanya ! segur que si!

Mentretant, el meu agraiment mes sinçer, per ser com ets, sinçerament crec que si en aquest mon existisin mes persones com tu tot seria millor,

UNA FORTA ABRAÇADA I FINS A SEMPRE XAVIER



MIQUEL