Els Jans de Delhi juren el seus propòsits davant d’un elefant, animal de
provada memòria, tot el contrari dels peixos, i si llavors algú que passa
somriu vol dir que els somnis tinguts en soledat prendran rel. Jo dijous vaig
jurar no tornar a trobar-me durant un temps davant la barrera d’ones, no sé qui
va somriure, tampoc he tingut somnis que recordi, però avui m’he tornat ha
trobar, deja vu, al costat de Toni enfrontant la barrera d’ones de Culip.
Les ones no eren dolentes, ni massa altes, tot i que han fet fugir una expedició de francesos que no s’han atrevit a creuar-les per anar cap a França. No hem tingut problema, tot i que no les hem gaudit, al menys jo.
Tots els llocs tenen una llum que és la seva pròpia. Hi ha llums salvatges que il·luminen gent també salvatge; són llavors llum de vida i de natura. Hi ha llums presoneres que il·luminen gent fosca. Una mateixa persona, segons sigui la llum que l’il·lumina, serà salvatge i lliure, o fosca i presonera. Aquella que sigui salvatge i lliure, quan es trobi la tristesa, cal que la saludi dient bon dia.
Avui hem tingut llum de final d’estiu, hem trobat les roques a prop de Encalladora que van bolcar Toni Sbert, hem parat al Canó Sec, un lloc màgic, ens hem banyat i hem tornat en el riu de tramuntana, un dia magnífic.
Érem Javi i el seu amic Albert, Toni Sbert, Mauricio i jo.
Dijous, si tot va bé, hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada