divendres, 4 d’octubre de 2013

CRÒNICA DE CRISTINA MASANÉS



Dissabte, 28 de setembre

Xocolata a es Cucurucuc i el llibre del Gènesi

“Érem dues parelles, estàvem sols, ningú no ens molestava.” Li prenc la paraula al Mauro quan, al peu des Cucurucuc, suggeria com començar aquesta entrada al blog. Hem rigut, avui, en una sortida realment atípica. Res era com acostuma a ser. Ni els acompanyants, ni el vent, ni la direcció, ni les rialles, ni res. Tot i que érem quatre, hem sortit. Tot i que en Mútur no hi era, en Mauro ha agafat el timó i ha conduït el grup. Tot i que érem excepcionalment pocs, la Mercedes havia preparat, per a tots, una delicatessen de xocolata. Tot i que encara no ha arribat l’hivern, en Santiago s’ha acomiadat fins l’any vinent. Tot i que acostumem a enfilar direcció nord, avui hem fet ruta sud. Tot i que en Mauro assegurava que havia d’entrar vent, allà no es movia res. Tot i que tots tenim una gran esperança en la humanitat, la Mercedes ens explicava una nova interpretació del llibre del Gènesi que fa així: “I Déu va crear homes bons perquè ens cuidessin i obeïssin i els va escampar per tots els racons de la terra. I després va fer la terra rodona”.

Sí, ha estat una sortida atípica. Però hem sortit, hem palejat, hem menjat pastís de xocolata al peu des Cucurucuc, hem rigut, hem interpretat el llibre del Gènesi i hem tornat per una terra que, tot i que diuen que és rodona, avui semblava plana.

A les quatre de la tarda, després d’un parell d’ampolles de vi blanc, he enfilat la carretera cap a l’Empordà. Adéu, Mauro, gràcies. T’esperarem quan torni l’estiu.



Dijous, 3 d’octubre

Llevant

És de mal remar, el llevant. Avui el mar era mogut i l’aigua portava meduses de tots colors (n’hem vist de roses, de color perla, de grises, de marrons, de taronges) i esponges de mar i altres animals de sang freda que arriben amb les primeres llevantades de tardor. I és que avui hi havia un mar com un presagi de tardor. Però només era un presagi.

     Hem sortit tot i estar avisats. La previsió marcava un augment del vent amb el pas de la tarda. Ens hem portat bé i no hem sobrepassat Codera. A l’anada, l’onada venia del sud-est. Era una onada sencera que trencava poc i es deixava negociar bé. Quan hem arribat a Codera, hem tombat cap a terra. Llavors, les onades et sorprenien per l’esquena i propulsaven el caiac –i de pas l’adrenalina– com una taula de surf. Hem entrat fins a la petita platja de San Lluís, que semblava dibuixada per una estranya simetria: totalment buida, amb les pedres ben col·locades i just en el punt central de la platja, una torre de pedres que algú hi havia alçat. Després hem arribat fins al Jonquet i, sense sortir del caiac, hem decidit tornar. Amb onades grosses (era maregassa?) que es menjaven els caiacs i els vomitaven al cap d’una estona, hem sobrepassat el Cap d'en Roig i hem entrat a Portlligat. Entrant a la badia, ens hem apropat a l’illa de Sa Farnera, on el mar picava amb intensitat. Ens hem sentit petits, molt petits, mentre l’aigua bramava i un riu d’escuma se t’emportava sense haver de palejar. No recordem com acaba aquella dita de Cadaqués que fa “quan el mar tomba sa Farnera...”. Des d’avui, ens ho podem imaginar.

     Quan hem tocat terra, la boira del Pení començava a baixar. Al Lluís li ha agradat provar el Llevant: “Ha estat la primera vegada i m’ha agradat”. L’Albert deia que poques vegades sortim amb un vent com aquest i que està bé mesurar-se amb altres vents i altres onades. En Mútur ens explicava aquest sortilegi estrany que són els extrems quan es toquen: la muntanya –assegurava– i el mar són tan semblants. Va constatar-ho de nou quan l’altre dia, mentre quatre caiaquistes menjaven pastís de xocolata a es Cucurucuc, ell observava l’amplitud del Cadí, el Puigmal i tota la Cerdanya des de la finestra del Hotel Belvedere. Nathàlie i la seva amiga Tintin han descarregat un tronc gegantí amb forma d’animal prehistòric que s’havia enfilat dalt del caiac blau de Nathalie. D’aquí uns dies, transformat en un objecte, decorarà una llar privada mentre, de la seva pell de fusta, sortirà olor de mar i de Llevant.


     Avui érem sis. Quan hem tornat, a Portlligat encara hi havia la mateixa llum d’Irlanda que quan havíem sortit. En efecte, Mútur, els extrems es toquen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada