dimecres, 28 de març de 2012

Surant amb elegància

Avui quan he arribat a Port Lligat només he vist a l'Anyia i he pensat que fariem una sortida íntima i quan ja hi estavem engrescades ens han aparegut en Nardo i en Cesc. Com sempre els homes anaven xerrant i l'Anya i jo ja estavem a l'aigua que ells encara traginaven amunt i avall.
Hem enfilat cap a Cap de Creus gairebé per inèrcia enmig d'un mar dens ... d'aquells que et conviden a palejar amb un ritme lent i llarg ... entrant en un estat de meditació que t'acopla la palada a la respiració lenta i llarga.
Amb la ment en blanc hem arribat a Cap de Creus, a l'esquerrra teniem Encalladora i a la dreta una visió curiosa, amb una lleugeresa elegant surava Sa Rata enmirallada en un mar dens i pla.
Totalment relaxada he proposat fer una volta a Sa Rata però en Cesc amb posat murri m'ha suggerit fer la volta a les dues i ha estat d'allò més encertat. Només tombar Encalladora ens han embolcallat unes dunes denses que ens han fet moure en un desert en moviment i ens han portat fins a Sa Rata.
Tornant cap a Port Lligat ens han bressolat les ones de les barques de Roses que tornaven a Port ajudant a mantenir l'estat meditatiu que ens ha acompanyat tota la sortida d'avui. A l'esquerra les Messines també suraven com si fossin dos icebergs amb dos de més petits que treien el caparró.
M'he repetit una vegada més que no deixaré mai de resseguir aquestes roques per captar-ne tots els detalls i conèixer totes les cares d'aquest mar tan camaleònic.
Algú va dir que l'aventura pot ser perillosa però la rutina et pot matar ... i jo com va dir en Cruïff fa molts anys, afegiria que el kaiac em porta a la vida que la rutina gairebé em treu ...
Arribant ja, l'Anya amb les seves paraules m'ha fet baixar del meu estat ... una salida muy eficiente ... i he tornat a pensar que m'hi trobo molt bé enmig dels umiiartoq.
Com diu sempre el Míster dissabte matí més i moltes gràcies a tots els umiiartoq per estar sempre aquí quan us vinc a buscar.

Pilar

Pd: en Cesc m'ha dit que la foto de la boira a Port Lligat que ens va fer en Santiago va sortir a l'espai del temps a TV3. Mooolt bé!! últimament estamos que nos salimos!! ;-)

dissabte, 24 de març de 2012

ILLES

Quan ha acabat la sortida d’avui he dit que era una llàstima que no pugéssim anar tots junts a Lanzarote, a passar uns dies com els de Menorca. Ho he dit perquè dijous hi anem Nathalie i jo, vuit dies lluny de tot i de tothom, i llavors m’han dit els companys que potser venien tots ells, i que què pensaríem Nathalie i jo si al aeroport els veiem venir, hola, hola, ja som aquí, anem.  Doncs diré que encara que és temptador passar una setmana amb Nathalie, sols, en una illa de l’Atlàntic, continuo dient el que aquest matí he dit, quina llàstima que tots junts no hi podem anar-hi. Fins i tot en Miquel seria benvingut, tot i el que va dir de la noia francesa a l’ultima entrada del blog. Perquè avui hem fet un recorregut (15 km) ple de tranquil·litat, llum, color i bon rollo, i al acabar venia de gust continuar en una illa, xerrar sopant després d’una dutxa, ser altra vegada protegits dels déus.   

Érem 16: Matilde, Teresa, Marta, Anja, Rosa, Rafa, Alberto, Carles Batlle, Nardo, Mauricio, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Manel, Eduard i jo, i hem sortit cap a Jonculs, amb un mar tranquil, quasi sense barques, batent crec el rècord de dispersió en una més gran extensió de mar, i hem arribat al Racó del Espunya, on són els joncs que donen nom a la cala. Allí hem desembarcat, hem pujat fins les petites bases, hem menjat galetes i fruits secs, fet la foto de grup, i després hem tornat xerrant, sense cansament, tampoc l’han sentit aquelles que no estan massa acostumades, tot ha sigut plàcid, mereixedor d’una continuació, per això he dit allò de Lanzarote.

Si és veritat allò de que no serem rics per posseir molt espai, perquè l’espai és immens, mai l’abastarem i sempre serà ell qui se’ns empassarà, sent com som minúsculs davant l’espai, i que només el pensament ens farà rics, i dignes, perquè amb ell podem abastar tot l’espai, doncs llavors avui, arribant a Portlligat, amb el pensament he abastat tot el temps i tot l’espai que hem recorregut i viscut durant aquets set anys, i la força d’aquest pensament m’ha omplert i m’ha fet desitjar que tot continuï, no cal canviar res, al contrari, cal mantenir-nos, i, perquè no?, potser un dia continuem en una illa. N’hi han moltes d'illes, a vegades les veiem passar, de moment no els hi fem massa cas, però potser un dia hi anem, ens hi apropem, i a saber què trobarem.

Parlant d’illes, és sabut que n’hi ha que són viatgeres, i a les nits canvien de lloc, però tenen unes limitacions, que no pot ser que les trobis on no les indiquen les cartes marítimes, i estan obligades a mantenir-se lluny d’embarcacions, però al inrevés, quan una embarcació entra durant la nit al lloc on l’illa hauria de ser, sent clar que l’error és de qui porta l’embarcació, l’illa d’immediat torna al seu lloc, i l’embarcació es troba de sobte terra endins, potser entre arbres, o dalt d’una muntanya, o a prop d’un campanar d’església, que hi ha illes que viatgen de nit amb el seus pobles i les seves gents, sempre i quan de matinada tornin a ser on els hi pertoca ser.

Així avui hem parlat d’illes, hem fet el tomb a illa Mallorca, hem desitjat trobar-nos a Lanzarote, hem compres que el pensament pot més que cap altra cosa, Mauricio ha portat fins els armaris de Portlligat el jonc més llarg mai vist, no ens hem cansat gens, i tot ho hem fet amb molt bon rollo. I que continuï.

I continuarà, durant dos dimecres i un dissabte Nathalie i jo no hi serem, però les sortides continuaran, la gent seguirà arribant no sé sap d’on, baixant des de les muntanyes, i ajuntant-se dins del caos organitzatiu que sempre porta a sortir i a palejar.

Avui somniaré en illes. 









Recordar que Eduard ha fet una magnífica entrada sobre aquesta sortida (mardamunt.blogspot.com) amb fotos també magnífiques.  

dimecres, 21 de març de 2012

!Culpables !

Sortir al matí content, i enfilar deçidit cap a Port Lligat, preparat per gaudir d´una nova jornada de rem, esperant ( ho he de reconeixer) en el meu cas que sigui un día mogut amb moltes ones-- ! m´agraden ! les vull, les neçesito-
El passeig fins allí, no per conegut i recorregut tantes vegades,deixa de ser molt agradable.
De vegades, et troves companys, que normalment amb el seu vehicle,també hi van...els profes, en Jordi i d´altres. ! ah! i aquesta noia françesa, que sempre ve. ! Que pesada! es veu que un día de fa temps, ho va provar, li va agradar .... i !mon dieu! ara no ens la traiem de sobre... es clar fa fotos i ha fet pujar les acçions de les galetes príncipe, pero ..vaja ..en fí . Çest la vie!

El cas es que ja som a Port Lligat i ens disposem, a sortir al mar, pero avans organitzem el típic "batibull" de sempre, caiacs, cubres, rems i persones que mai acavem de cuadrar ! es una tradiçiò"
!Quans som! Heu baixat caiacs....! no tinc cubre! ! quin rem agafo? ! els topes! ¿Farán falta guants? ! m´he deixat el gorro pots obrir! ¿ Que ve la Pilar?

Quan reconeixereu que ho feu per molestar en Mutur, si home aquest senyor, que ara surt a la tele i es el pare d´aquesta criatura ....vull dir l´escola d´en mar, home, es el que va parir tot aixó, ja saveu de qui parlo.

TOT! en un encantador ordre caotic, tal i com molt be, va definir el meu amic Toni Sbert ( ara, ara parlo de tu)
Be, tot no, dins l´aigua ja fa estone que hi es aquesta noia alemanya, que movent el cap diu....!Què passa ahorrrrra!

Te rao, en Toni, aquest noi mallorquí, que un día ja fa temps va venir a remar amb nosaltres, quan defineix aquest grup , per çert ! Que be escrius malperit! i aixó que em temo que em farás com l´ensaimada que em vares prometre i no em portarás els teus poemes.

Molt mes fáçil resulta escollir l´itinerari i es que ! tant li fá! tot es tant preçiòs....cap de creus , badía de Jonculs, çercar les idíliques i perseguidas ballenes......
Parlant am en Mutur , ja saveu aquest senyor que surt a la tele, coinçidiem en que tote la gent que venía i per motius ara no vé i els d´ara sont gent espeçial, son persones que gaudeixen de veritat,.... o potser es tot aquest entorn del que tenim la sort de formar part el que ens fa d´aquesta manera , potser si, pero el que es segur, es que avuí mentre condueixo de tornada a Barcelona, feliç , content us he declarat culpables, si i sense judiçi perque sou responsables tots vosaltres, de que vulgui tornar quan encara no he marxat.

FINS AVIAT, UNA ABRAÇADA . SALUT COMPANYS

MIQUEL

dissabte, 17 de març de 2012

SINGULARITAT

No podem ser més diferents, tots. Sempre. I avui, si mirem un per un, o una per una, els 15 palistes que avui ens hem trobat a Portlligat, no hi ha res, res, que s’assembli, al contrari. I això ja és un bon començament. Diversitat total.
Érem Anja, Cristina Masanés, Carme, Tere, María Clara, Nathalie, Mauricio S’Barbaro (retornat de l’Uruguai), Xavier Masanés, Santiago, Nardo, Diego, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Miquel i jo, i hem sortit amb un descontrol més accentuat del normal, i aviat els més habituals palejàven lluny de costa, cap a Cap de Creus, mentre els menys entrenats feien el que podien darrere. Ocupàvem tot el mar, tan escampats anàvem. Les ones eren nobles, però arribant a Cap de Creus, han crescut i han agafat totes les direccions, dificultant el paleig. Hem vist moltes tonyines.
Hem parat a la platja de Culip, on és la barraca, i ens hem escampat per terra, prenent el sol.

Hem tornat sense problemes, creuant-nos amb més palistes, creiem que de Pagaia, i hem arribat a Portlligat amb la sensació d’un dia aprofitat. Tot ha valgut la pena. I si avui escric curt la raó és per ser diferent, com ho som tots, diferents. 


divendres, 16 de març de 2012

Trencant inèrcies...


Sí, fou així que dimecres passat, tot trencant inèrcies, aconseguírem gaudir d'un altre dimecres diferent a tants d'altres.
Ens arreplegàrem una selecció com a mínim curiosa, per inusual en els darrers temps, de caiaquistes delerosos d'instants i sensacions complaents. Alineats en perfecte ordre damunt la sorra de Port Lligat hi havia els caiacs de Pilar, Santiago, Cesc (benvingut de bell nou), Javi i el meu. Estava esperançat en què fos un altre dia d'observacions i albiraments, ja que en Mútur m'advertí que havia quedat de trobar-nos amb algunes balenes tot sortint de la badia per Boquelles. Però aviat les esperances s'esvaïren; els nostres habituals indicadors de presències anòmales dormitaven ben tranquils a la bocana, repartits entre les aigües calmes i les roques de l'illa de Port Lligat. Centenars de gavines estirades per tot arreu dormitant alienes a tot. Allà no es movia ni una ànima i un tenia la sensació d'alterar el perfecte equilibri de les coses inanimades.

Aviat, però, redreçarem el rumb de la sortida. En Javi va ser anomenat, segons consta al manual secret del caiaquista indiscret, cap d'expedició. I na Pilar, sense que ningú badàs boca, es transformà automàticament en guia i guru del grup. Enfilàrem el camí que porta a Messina sortint per Sa Farnera. L'aigua era tranquil·la, amb ones de 10 cm. El vent no arribava ni a 1 nus.
Decidírem trencar amb les normes no escrites i férem el pas de l'illa de Messina a l'inrevés, per continuar en direcció a la badia de Cadaqués. Entràrem per Ses Aranelles i gaudírem d'un passeig endormiscat per les entranyes de Cadaqués, convenientment informats pels seus habituals sobre les obres de l'església i amb una música de fons que algú a la badia tingué a bé compartir amb la humanitat sencera. Arreu, era ple de gent dormitant, talment gavines, estirats a les roques o asseguts als bancs o a les cadires de les terrasses. Tot i tothom dormitava.
Nosaltres vencérem l'ensopiment del moment i empesos per la nostra energia i la força d'unes ones que ara ja fregaven els 5 cm d'alçada, tornàrem a trencar les inèrcies. La nostra guia espiritual ens portà fins a Sa Conca i els Illots des Cucurucuc de Sa Cebolla, i ens mostrà, de camí, una gran roca secreta que es manté en un equilibri inestable que no fa més que incrementar la seva bellesa particular.
Contens com estàvem de trencar normes -ja sabeu com som en aquest sentit- enfilàrem en silenci el camí de tornada, amb un ritme cadenciós, continu, mantingut, tranquil i harmoniós. Mentre ens aproximàvem a la nostra destinació observàrem com una cortina de boira ben densa anava tapant l'illa de Sa Rata primer i després tota la punta de Cap de Creus. Intentàrem entrar per una part del pas de Boquelles, entre la costa i els farallons d'en Molló, que darrerament sens ressisteix, però el nivell de l'aigua continua sent massa baix com per a aconseguir-ho.
Quan ja arribàvem a port, la boira ens enxampà i ens embolcallà dintre d'una atmosfera irreal, per acabar regalant-nos una de les imatges més espectaculars que hagi vist mai des que vinc a bogar amb l'Escola d'en Mar. Esper que el nostre fotògraf accidental ho hagi pogut recollir convenientment, ni que sigui en una aproximació subtil a la realitat.
Trencar inèrcies ens serví aquest cop per evitar una tornada des del far de Cap de Creus que imaginem difícil, amb boira densa i orientant-nos més que per la línia de costa, pel tacte de les roques que haguéssim hagut de resseguir amb les mans per trobar l'entrada a Port lligat...


Sí, ja ho sé, dieu-me exagerat...


però vosaltres no hi éreu!

Com diuen en aquestes ocasions; dissabte hi tornem!

diumenge, 11 de març de 2012

GREGAL


Els déus que dimecres van ser generosos amb Pilar ho segueixen sent amb nosaltres, i avui ens han regalat un dia de llum, moviment i força, un dia que no es pot comprar en lloc, no té preu, i que ens fan més rics, són aquests els nostres tresors, els guardarem sempre amb nosaltres.

La tramuntana era més forta del previst, de fet no era tramuntana, era gregal, i bufava marcant un itinerari en el mar que no era l’habitual. Érem Rosa Bard, Nathalie, Carles Batlle i el seu amic Xavier, Guillem, Santiago, Nardo, Eduard, Manel, Diego, Josep Parada i jo, i hem sortit amb la força i l’alegria que dona enfrontar el mar en un dia de vent net i noble, i a més fer-ho amb dotze companys també plens de força i alegria.

No ha costat massa arribar fins al Canó Sec o Sa Conillera, fins i tot hem palejat pel dret, perquè encara que el vent era fort, potser força 6 o 7, bufava en una direcció que ens permetia avançar sense massa dificultat. Vull fer menció de la tranquil·litat amb que Santiago, no acostumat al fort vent, ha palejat avui, arribant pràcticament fins la barrera d’ones, sense defallir ni un instant. I també expressar l’alegria que hem sentit al retrobar a Guillem, un antic company que ara viu en altres terres però que a vegades ens visita. Sigui sempre benvingut.

Al Canó Sec hem fet una filmació per la tele. M’explico, i m’explicaré perquè els companys m’han dit que si no ho faig jo ho faran ells. Ahir vaig rebre un mail des de TV3 demanant que si podíem ens filméssim avui al Canó Sec, i direu quina importància tenim nosaltres per merèixer tal petició. Doncs resulta que una antiga alumna meva, avui presentadora del Telenoticies vespre, Raquel Sans, a l’hora de fer un programa per televisió, crec que es diu “Mestres”, sobre un mestre que l’hi hagués deixat record, no se l’hi va ocórrer altre que jo, i quan fa tres dies vam fer el rodatge i ens vam retrobar després de quasi vint anys, ella portava fotos, i al ensenyar-me-les, em va sorprendre veure’n unes on era ella, amb altres companys del seu curs, al Canó Sec. Per això ahir em van demanar que filméssim avui. Nathalie ens ha filmat, però això no vol dir que la filmació surti a TV3, ja sabeu que es filmen hores i hores, i després surten dos o tres minuts, i de la resta res. El programa sortirà segurament d’aquí dos dimarts, és a dir, el dimarts dia 20, i llavors, si el veieu, apart de veure’m a mi fent de professor (tot va ser molt espontani i gens preparat ni assajat), veureu si sortim o no, el grup de dotze desembarcant al Canó Sec.

Carles, Xavier i Josep Parada han tornat des del Canó Sec cap a Portlligat, i nosaltres hem continuat fins treure el nas i enfilar cap a la banderola a la barrera d’ones entre Sa Encalladora i Culip. El vent bufava però no hi havien ones, les ones eren a la punta de Encalladora, altes i trencants. Arribats allí, una ona enorme m’ha fet patir, creia que bolcava, després han sigut Nardo i Eduard els que l’han patit, i el quart, Guillem ha bolcat. Ens ha costat recupera’l, i ha agafat molt fred. Mai més sortirem sense un set de roba seca. Avui s’ha pogut canviar perquè Nardo i Diego l’hi han deixat una samarreta i un paravents.

Hem tornat en un riu ample, fort però tranquil, amb la sensació d’un dia esgotador, eren més de los dos, però que ha valgut molt la pena.

Diuen que els déus, aquells que sempre ens ajuden, són déus perquè no es pensen. És a dir, que cal ser natural i llavors tot arriba, amb naturalitat. Doncs nosaltres, no diré que som déus perquè no pensem, que pensar no pensem molt, però dir-ho seria massa presumpció, però crec que si som palistes és perquè no pensem ni en la roba que portem, ni en el material, ni en si sabem fer un recolzament o no, la nostra tècnica i el nostre material són precaris, i no hi pensem, però som, cada dimecres i cada dissabte, i sent ens ho passem com déus, amb tot el respecte per essers tan alts. Som, sempre, al mar, palejant, i sent ens ho passem bé, sense pensar-nos.

Dimecres, cansa ja dir-ho, tornarem a ser-hi.




divendres, 9 de març de 2012

DOS SORTIDES DELS DOS ÚLTIMS DIMECRES

Dimecres passat, dia 29 de Febrer, dia singular i únic, vam sortir a palejar, i jo vaig oblidar escriure el comentari de la sortida. El dissabte, al arribar als armaris del material, veient el cap de remolc desenrotllat, vaig recordar que hi va haver un rescat, i me’n vaig adonar de que no havia escrit al blog. No ho faré ara, però aprofitaré aquesta sortida en la que no hi som, per parlar de dues coses, una de dimecres, l’altra de dissabte.

Dimecres vam veure l’illa dels ocells, una illa mítica que des de sempre es mostra al horitzó només pels qui la saben veure, que no són tots. És un miratge real, es desplaça lentament per la línea del horitzó, cap el sud però sense mai arribar-hi, i atreu com podien atreure les sirenes, però sense el perill d’aquestes, perquè l’illa dels ocells es mostra però difícilment s’hi arriba, encara que hi ha qui hi ha arribat, i no l’hi ha passat res, només en el seu currículum pot escriure “arribat a l’illa del ocells”, i en quant al que allí ha trobat, doncs no ho sabem, qui hi ha arribat mai diu res, cal anar-hi.

Sé que qui estigui llegint això dirà, un altra abstracció poètica i cursi sense solta ni volta, i tindrà raó, o no, perquè el dimecres la vam veure, i això està fora de tota raó. Érem bastants, però recordo que qui la miraven eren Pilar, Natalie Corcoll, Marta Duch, Nathalie, Diego, Albert, Toni Sbert i jo, i estant com estem, en uns dies en els que centenars i milers d’ocells en diferents grups omplen el mar, era lògic que en un moment donat aparegués l’illa dels ocells. El primer moment que la vaig mirar i veure, una llum blanca que es bellugava com es belluguen els ocells i que transmetia un estat eteri, com correspon al estat ocell, vaig pensar que no diria res, que era un miratge, i que més valia callar. Però els companys la van senyalar, tots amb la cara de qui veu l’illa dels ocells, i ja no ho vaig dubtar, l’havíem vist, érem afortunats. 

Dissabte, sortint, ja al mar, Toni Sbert em va proposar que si la tornàvem a veure, hi anéssim, jo vaig contestar amb una ambigüitat que no amagava que si la veiem hi anàvem, però que no comprometia la meva suposada cordura, primer l’havíem de veure. I ara comento la segona qüestió, la de dissabte. Vam palejar cap el sol, mar endins, i tots van parlar, menys jo que estava en un altra història i que veia clar que era una història clara i bonica, on guanyen els bons, que són els del mon on “tot es pot”, i perden els dolents, que són els del mon on “res es pot”, però mentre jo palejava sol i content, quasi enlluernat per la magnifica força d’allò que havia de ser, els altres companys, a tres milles de costa, parlaven i parlaven, i la conversa va acabar, vestits de palistes, asseguts en una taula del Bar Boia.

I deien, els companys, entre palada i palada, entre cafè i cafè, que l’ immensa majoria de les parelles, quasi totes, no són parelles, sinó dos que es suporten i passen el temps ensopits i junts, amb una intensitat quasi nul·la, que la gent fa el que veu, és a dir, que quan arriben a l’adolescència veuen que tothom té parella i se’n busca una, com tothom, i llavors passa el que passa, allò del ensopiment i d’anar a dormir al mateix llit però sense embolicar-se, un ben lluny del altre, i de sobte algú se’n adona de que sol, o sola, s’està molt bé, millor que mal acompanyat, o ensopidament acompanyat, i llavors està sol, o sola, fins que un dia, potser, només potser, troba algú amb qui val la pena fer parella, i viure divertits i embolicant-se al llit, i si no la troba doncs, no passa res, viu molt bé sol, o sola, sense tenir que suportar ni ensopir-se.

D’això parlaven els companys, en una conversa trencada i surrealista que jo, que llavors palejava embogit per l’alegria d’un futur que era present i que esborrava d’una vegada per totes el passat, ara, avui, escric per qui la vulgui llegir, perquè vida, de moment i per molt que diguin, només n’hi ha una, i cal viure-la bé, amb molta felicitat i amb gens, gens, gens ni mica, d’ensopiment, amb llibertat o molt ben acompanyat, meravella o res.

I al nostre grup de palistes posem en pràctica aquesta llibertat d’arribar quan es vulgui, com es vulgui, i amb qui es vulgui, l’únic garantit és la presència del mar, sempre, i la nostra els dimecres i dissabtes. El que passi després, una vegada al mar, és un misteri, mai se sap, tot pot passar, i de moment tot va passant.

Dimecres passat, dia 7, Nathalie i jo érem a Barcelona, Pilar es va fer càrrec de les claus, i només va sortir ella, única representant del grup, i va deixar escrit el següent, una sensació que molts compartim:

“Avui els Dèus m'han fet un regal, han fet que la tramuntana afluixés per poder sortir amb el kaiac i resseguir una vegada més les roques fins Cala Bona. M'he mirallat en l'aigua com els narcisos, he sentit l'olor del mar i m'he adonat que de tots els éssers, el mar és el més viu!! És la viva expressió de tots els blaus i l'amo de la força més imponent!!
Demà tramuntana de molt forta a fortíssima ...
Però el regal d'avui ja no hi haurà vent que se l'emporti ... és quedarà
amb mi per sempre!!!
Mil gràcies a tots els Dèus!!!!!!!!!!!

Recordar que demà dissabte es manté la sortida a les 9.30 a Portlligat i que la tramuntana sembla que mancarà.

dissabte, 3 de març de 2012

UN GRATIFICANT DIA GRIS I DIFERENT


La cerimònia del te diu que cal beure sempre el millor te possible, havent-lo preparat de la millor manera possible, pensant que pot ser l’últim que beguis, i oferir-lo, si cal fer-ho, amb el més gran afecte possible.

Avui, a les 9.45 Miquel i jo, a la bora del mar de Portlligat, esperàvem a Pilar, qui havia trucat dient que arribava tard. Els altres, aquells vinguts de diferent llocs i de qui intentem endevinar el número que són, mai arribant a saber-lo, havien sortit ja, i ens esperaven a Mesina. El mar s’apropava calm i emboirat, oferint els seus camins, que mai són els mateixos, n’hi ha que pugen, que baixen, n’hi ha que són amples, o estrets, són camins similars als que coneixem a la terra. I de sobte érem ja tots palejant més enllà de Mesina, mar endins, mar endins, enfilant el sol, allunyant-nos de la costa vers la vertical de Norfeu. 

Érem Pilar, Cristina i Xavier Masanés, Xavier Bis, Nardo, Diego, Jordi Rotllán, Toni Sbert, Miquel i jo, i ha sigut un plaer palejar cap a mar obert, en un dia tranquil, amb vent fluix, sense veure cap vaixell, sols mar endins. Ens hem apartat potser tres milles de costa, i a l’altura de la badia de Cadaqués, quan el vent semblava canviar a Garbi, hem palejat cap a terra, hem parat a Escucurucu, l’illot triangular que tanca pel nord la badia, hem pujat al seu cim, vist una vista poc habitual de Cadaqués, de la seva badia i les seves illes, després hem anat fins el Boia, i allí el grup, sense dir res, s’ha trencat, uns s’han quedat fent un cafè, altres parlant a la platja, altres han tornat, adéu, adéu, i quan els últims hem arribat a Portlligat, érem pocs, la majoria era ja a casa, portant amb ells les imatges d’aquest dia fatigant i tranquil, hem estat quatre hores palejant sense ensurt ni albirament.

Ha sigut el millor dia possible, perquè era el nostre present, l’hem aprofitat com si fos l’últim, cal fer-ho sempre així, i en quant a prepara’l, doncs no, hem fet com sempre, arribar des de les muntanyes, dir hola, hola, i sortir sense saber bé cap on. Ha sigut un del millors dies, irregular, diferent, enriquidor, gris, gratificant. I en quan a oferir-lo, doncs ja sabeu, benvingut qui vulgui palejar des de Portlligat, sabent que en el nostre grup cadascú pot fer el que vulgui, crec que a ningú l’importa el que fa l’altre, durarà el que hagi de durar, fins que el cansament se’ns emporti.

Dimecres, si encara no se’ns ha emportat, hi tornarem.