Trencant inèrcies...

Sí, fou així que dimecres passat, tot trencant inèrcies, aconseguírem gaudir d'un altre dimecres diferent a tants d'altres.

Ens arreplegàrem una selecció com a mínim curiosa, per inusual en els darrers temps, de caiaquistes delerosos d'instants i sensacions complaents. Alineats en perfecte ordre damunt la sorra de Port Lligat hi havia els caiacs de Pilar, Santiago, Cesc (benvingut de bell nou), Javi i el meu. Estava esperançat en què fos un altre dia d'observacions i albiraments, ja que en Mútur m'advertí que havia quedat de trobar-nos amb algunes balenes tot sortint de la badia per Boquelles. Però aviat les esperances s'esvaïren; els nostres habituals indicadors de presències anòmales dormitaven ben tranquils a la bocana, repartits entre les aigües calmes i les roques de l'illa de Port Lligat. Centenars de gavines estirades per tot arreu dormitant alienes a tot. Allà no es movia ni una ànima i un tenia la sensació d'alterar el perfecte equilibri de les coses inanimades.

Aviat, però, redreçarem el rumb de la sortida. En Javi va ser anomenat, segons consta al manual secret del caiaquista indiscret, cap d'expedició. I na Pilar, sense que ningú badàs boca, es transformà automàticament en guia i guru del grup. Enfilàrem el camí que porta a Messina sortint per Sa Farnera. L'aigua era tranquil·la, amb ones de 10 cm. El vent no arribava ni a 1 nus.

Decidírem trencar amb les normes no escrites i férem el pas de l'illa de Messina a l'inrevés, per continuar en direcció a la badia de Cadaqués. Entràrem per Ses Aranelles i gaudírem d'un passeig endormiscat per les entranyes de Cadaqués, convenientment informats pels seus habituals sobre les obres de l'església i amb una música de fons que algú a la badia tingué a bé compartir amb la humanitat sencera. Arreu, era ple de gent dormitant, talment gavines, estirats a les roques o asseguts als bancs o a les cadires de les terrasses. Tot i tothom dormitava.

Nosaltres vencérem l'ensopiment del moment i empesos per la nostra energia i la força d'unes ones que ara ja fregaven els 5 cm d'alçada, tornàrem a trencar les inèrcies. La nostra guia espiritual ens portà fins a Sa Conca i els Illots des Cucurucuc de Sa Cebolla, i ens mostrà, de camí, una gran roca secreta que es manté en un equilibri inestable que no fa més que incrementar la seva bellesa particular.

Contens com estàvem de trencar normes -ja sabeu com som en aquest sentit- enfilàrem en silenci el camí de tornada, amb un ritme cadenciós, continu, mantingut, tranquil i harmoniós. Mentre ens aproximàvem a la nostra destinació observàrem com una cortina de boira ben densa anava tapant l'illa de Sa Rata primer i després tota la punta de Cap de Creus. Intentàrem entrar per una part del pas de Boquelles, entre la costa i els farallons d'en Molló, que darrerament sens ressisteix, però el nivell de l'aigua continua sent massa baix com per a aconseguir-ho.

Quan ja arribàvem a port, la boira ens enxampà i ens embolcallà dintre d'una atmosfera irreal, per acabar regalant-nos una de les imatges més espectaculars que hagi vist mai des que vinc a bogar amb l'Escola d'en Mar. Esper que el nostre fotògraf accidental ho hagi pogut recollir convenientment, ni que sigui en una aproximació subtil a la realitat.

Trencar inèrcies ens serví aquest cop per evitar una tornada des del far de Cap de Creus que imaginem difícil, amb boira densa i orientant-nos més que per la línia de costa, pel tacte de les roques que haguéssim hagut de resseguir amb les mans per trobar l'entrada a Port lligat...

Sí, ja ho sé, dieu-me exagerat...

però vosaltres no hi éreu!

Com diuen en aquestes ocasions; dissabte hi tornem!