dissabte, 24 de març de 2012

ILLES

Quan ha acabat la sortida d’avui he dit que era una llàstima que no pugéssim anar tots junts a Lanzarote, a passar uns dies com els de Menorca. Ho he dit perquè dijous hi anem Nathalie i jo, vuit dies lluny de tot i de tothom, i llavors m’han dit els companys que potser venien tots ells, i que què pensaríem Nathalie i jo si al aeroport els veiem venir, hola, hola, ja som aquí, anem.  Doncs diré que encara que és temptador passar una setmana amb Nathalie, sols, en una illa de l’Atlàntic, continuo dient el que aquest matí he dit, quina llàstima que tots junts no hi podem anar-hi. Fins i tot en Miquel seria benvingut, tot i el que va dir de la noia francesa a l’ultima entrada del blog. Perquè avui hem fet un recorregut (15 km) ple de tranquil·litat, llum, color i bon rollo, i al acabar venia de gust continuar en una illa, xerrar sopant després d’una dutxa, ser altra vegada protegits dels déus.   

Érem 16: Matilde, Teresa, Marta, Anja, Rosa, Rafa, Alberto, Carles Batlle, Nardo, Mauricio, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Manel, Eduard i jo, i hem sortit cap a Jonculs, amb un mar tranquil, quasi sense barques, batent crec el rècord de dispersió en una més gran extensió de mar, i hem arribat al Racó del Espunya, on són els joncs que donen nom a la cala. Allí hem desembarcat, hem pujat fins les petites bases, hem menjat galetes i fruits secs, fet la foto de grup, i després hem tornat xerrant, sense cansament, tampoc l’han sentit aquelles que no estan massa acostumades, tot ha sigut plàcid, mereixedor d’una continuació, per això he dit allò de Lanzarote.

Si és veritat allò de que no serem rics per posseir molt espai, perquè l’espai és immens, mai l’abastarem i sempre serà ell qui se’ns empassarà, sent com som minúsculs davant l’espai, i que només el pensament ens farà rics, i dignes, perquè amb ell podem abastar tot l’espai, doncs llavors avui, arribant a Portlligat, amb el pensament he abastat tot el temps i tot l’espai que hem recorregut i viscut durant aquets set anys, i la força d’aquest pensament m’ha omplert i m’ha fet desitjar que tot continuï, no cal canviar res, al contrari, cal mantenir-nos, i, perquè no?, potser un dia continuem en una illa. N’hi han moltes d'illes, a vegades les veiem passar, de moment no els hi fem massa cas, però potser un dia hi anem, ens hi apropem, i a saber què trobarem.

Parlant d’illes, és sabut que n’hi ha que són viatgeres, i a les nits canvien de lloc, però tenen unes limitacions, que no pot ser que les trobis on no les indiquen les cartes marítimes, i estan obligades a mantenir-se lluny d’embarcacions, però al inrevés, quan una embarcació entra durant la nit al lloc on l’illa hauria de ser, sent clar que l’error és de qui porta l’embarcació, l’illa d’immediat torna al seu lloc, i l’embarcació es troba de sobte terra endins, potser entre arbres, o dalt d’una muntanya, o a prop d’un campanar d’església, que hi ha illes que viatgen de nit amb el seus pobles i les seves gents, sempre i quan de matinada tornin a ser on els hi pertoca ser.

Així avui hem parlat d’illes, hem fet el tomb a illa Mallorca, hem desitjat trobar-nos a Lanzarote, hem compres que el pensament pot més que cap altra cosa, Mauricio ha portat fins els armaris de Portlligat el jonc més llarg mai vist, no ens hem cansat gens, i tot ho hem fet amb molt bon rollo. I que continuï.

I continuarà, durant dos dimecres i un dissabte Nathalie i jo no hi serem, però les sortides continuaran, la gent seguirà arribant no sé sap d’on, baixant des de les muntanyes, i ajuntant-se dins del caos organitzatiu que sempre porta a sortir i a palejar.

Avui somniaré en illes. 









Recordar que Eduard ha fet una magnífica entrada sobre aquesta sortida (mardamunt.blogspot.com) amb fotos també magnífiques.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada