GREGAL

Els déus que dimecres van ser generosos amb Pilar ho segueixen sent amb nosaltres, i avui ens han regalat un dia de llum, moviment i força, un dia que no es pot comprar en lloc, no té preu, i que ens fan més rics, són aquests els nostres tresors, els guardarem sempre amb nosaltres.

La tramuntana era més forta del previst, de fet no era tramuntana, era gregal, i bufava marcant un itinerari en el mar que no era l’habitual. Érem Rosa Bard, Nathalie, Carles Batlle i el seu amic Xavier, Guillem, Santiago, Nardo, Eduard, Manel, Diego, Josep Parada i jo, i hem sortit amb la força i l’alegria que dona enfrontar el mar en un dia de vent net i noble, i a més fer-ho amb dotze companys també plens de força i alegria.

No ha costat massa arribar fins al Canó Sec o Sa Conillera, fins i tot hem palejat pel dret, perquè encara que el vent era fort, potser força 6 o 7, bufava en una direcció que ens permetia avançar sense massa dificultat. Vull fer menció de la tranquil·litat amb que Santiago, no acostumat al fort vent, ha palejat avui, arribant pràcticament fins la barrera d’ones, sense defallir ni un instant. I també expressar l’alegria que hem sentit al retrobar a Guillem, un antic company que ara viu en altres terres però que a vegades ens visita. Sigui sempre benvingut.

Al Canó Sec hem fet una filmació per la tele. M’explico, i m’explicaré perquè els companys m’han dit que si no ho faig jo ho faran ells. Ahir vaig rebre un mail des de TV3 demanant que si podíem ens filméssim avui al Canó Sec, i direu quina importància tenim nosaltres per merèixer tal petició. Doncs resulta que una antiga alumna meva, avui presentadora del Telenoticies vespre, Raquel Sans, a l’hora de fer un programa per televisió, crec que es diu “Mestres”, sobre un mestre que l’hi hagués deixat record, no se l’hi va ocórrer altre que jo, i quan fa tres dies vam fer el rodatge i ens vam retrobar després de quasi vint anys, ella portava fotos, i al ensenyar-me-les, em va sorprendre veure’n unes on era ella, amb altres companys del seu curs, al Canó Sec. Per això ahir em van demanar que filméssim avui. Nathalie ens ha filmat, però això no vol dir que la filmació surti a TV3, ja sabeu que es filmen hores i hores, i després surten dos o tres minuts, i de la resta res. El programa sortirà segurament d’aquí dos dimarts, és a dir, el dimarts dia 20, i llavors, si el veieu, apart de veure’m a mi fent de professor (tot va ser molt espontani i gens preparat ni assajat), veureu si sortim o no, el grup de dotze desembarcant al Canó Sec.

Carles, Xavier i Josep Parada han tornat des del Canó Sec cap a Portlligat, i nosaltres hem continuat fins treure el nas i enfilar cap a la banderola a la barrera d’ones entre Sa Encalladora i Culip. El vent bufava però no hi havien ones, les ones eren a la punta de Encalladora, altes i trencants. Arribats allí, una ona enorme m’ha fet patir, creia que bolcava, després han sigut Nardo i Eduard els que l’han patit, i el quart, Guillem ha bolcat. Ens ha costat recupera’l, i ha agafat molt fred. Mai més sortirem sense un set de roba seca. Avui s’ha pogut canviar perquè Nardo i Diego l’hi han deixat una samarreta i un paravents.

Hem tornat en un riu ample, fort però tranquil, amb la sensació d’un dia esgotador, eren més de los dos, però que ha valgut molt la pena.

Diuen que els déus, aquells que sempre ens ajuden, són déus perquè no es pensen. És a dir, que cal ser natural i llavors tot arriba, amb naturalitat. Doncs nosaltres, no diré que som déus perquè no pensem, que pensar no pensem molt, però dir-ho seria massa presumpció, però crec que si som palistes és perquè no pensem ni en la roba que portem, ni en el material, ni en si sabem fer un recolzament o no, la nostra tècnica i el nostre material són precaris, i no hi pensem, però som, cada dimecres i cada dissabte, i sent ens ho passem com déus, amb tot el respecte per essers tan alts. Som, sempre, al mar, palejant, i sent ens ho passem bé, sense pensar-nos.

Dimecres, cansa ja dir-ho, tornarem a ser-hi.