dissabte, 26 d’abril de 2014

UN MAR DE FANTASIA

Érem molts, i el mar ens esperava ple de sorpreses, les habituals i d’altres, i hem sortit escampats i fàcils, el temps cronològic era amb nosaltres, l’atmosfèric era un misteri, tot estava per fer, i aquest era, com tots, el primer dia, només calia entrar-hi.

Érem Laia, Yolanda, Blanca, Pilar, Cristina Masanés, Berlín, Tere, Nathalie, Iván, Diego, Josep Parada, Carles Batlle, Toni Sbert i jo, i hem sortit per Boquelles, hem arribat a Messina, illa de pirates, i des de allí hem entrat una mica mar endins, buscant i trobant tonyines, també hem trobat una tortuga, gran i solitària, a la que hem seguit una bona estona, ella treia el cap i ens mirava, fins que l’hem deixat en el seu viatge, també llarg i solitari, no se sap cap a on, i hem arribat a Cap de Creus, passat per Encalladora, i tornant hem vist un peix lluna, i lluny un quelcom que mai sabrem què era i que vull comentar.

Estem en època de balenes, ara pugen cap el Mar de Liguria, i avui les buscàvem. Tornant, a la alçada de Ses Ielles, el grup més endarrerit de nosaltres, ha vist, mar endins, unes ones altes i trencants. El mar, encara que amb vent, era tranquil, sense ones. Aquelles ones no eren de vaixell, no sols no se’n veia cap, sinó que es mantenien en un lloc determinat, i eren massa altes y trencants, aixecant una bromera important, massa com per pensar que era degut a les corrents. Les ones han durat una curta estona, i després s’han desplaçat cap a la costa, on abans d’arribar-hi han fet ballar el grup davanter de caiacs. He vist altres vegades ones provocades per balenes, i aquestes eren idèntiques. Eren massa lluny per veure lloms, i mai sabrem la veritat, però diria que hem vist una o més balenes sortint a respirar, provocant ones durant un curt temps i en un espai reduït i concret, tornant després ha enfonsar-se per continuar el seu viatge. Sé que molts pensaran que ens hem deixat emportar pel desig i la fantasia, i potser tindran raó, però aquelles ones eren inexplicables, i una possible explicació, encara que no la única, és que eren balenes.

Vaig dir que en aquest blog escriuria sobre la costa i sobre Cadaqués. Avui diré que el mes d’octubre del 1921 a l’illa Encalladora, al Racó de la Blanca, una balena encara viva i d’uns catorze metros va embarrancar, i quan alguns habitants del poble van acudir, no poden retornar-la en mar i per evitar-li patiment, un guàrdia li va disparar un tret al cap, però només la va ferir, i llavors varen abocar-li saques de sal als orificis respiradors per ofegar-la, però la sal sortia disparada quan l’animal respirava fins que finalment la pobre balena va morir i va ser arrastrada a rem, en un viatge de vint hores, fins a Llançà, on va ser exposada dins d’un envelat, fent pagar entrada. Una història trista.

Diré també que l’any 1659, en els al·legats jurídics presentats per reclamar els tresors dels vaixells Pelikan i Annunziata, enfonsats l’any 1654 al Mar d’Amunt, es diu que al Cap de Creus se li deia abans “Cap Diable”, pels molts naufragis que tenien lloc en aquell indret. I si el diable viu al Infern, tindríem una explicació pel topònim La Cova del Infern, allà on viu el diable del Cap. Altres possibles raons serien la tonalitat vermellosa de la part de les seus parets coberta de mar, i que amb els raigs de sol, en determinades hores, dona un color vermell a tota la cova, el color del infern. També podem dir que quan hi ha temporal de llevant l’interior de la cova esdevé un veritable i aterridor infern.

D'avui acabaré parlant de tres persones. Una és Berlin, de nou anys, qui avui ha palejat sense cansament ni treva, en un mar on tot anava arribant, tonyines, tortugues, peixos lluna, possibles balenes, tot estava preparat per a ella, els somnis poden ser molta realitat, enhorabona la valenta Berlin. La segona és Toni Sbert, qui avui ha tornat, havíem demanat per ell, on ets Toni?, i avui ha tornat. És un plaer tenir-lo amb nosaltres, personalment trobo a faltar les converses amb ell, i avui he tingut la sensació de que el temps no havia passat, tot era continuació, i tot continuarà. La tercera persona és Josep Parada, qui sempre mostra una amable disposició a ajudar que s’agraeix i és necessita, dona ànims i forces, potser en mig de tot l’enrenou i la moguda de gent nova i principiant no sé demostrar-ho, però ho faig ara, gràcies Josep per la teva sensibilitat, discreció i ajuda.

Fa temps que no parlo de les sortides de dijous. Són diferents, amb menys gent, llum de capvespre, tranquil·litat, ritme més pausat. Dijous passat érem Lluís Valldaura, Albert i jo, i vam trobar un mar força mogut, amb vent de Garbi. Lluís i Albert són una mica com uns nens a qui els agrada jugar al pati d’escola, els hi va el moviment i un cert risc, sempre que el mar és mogut, si els hi demanes si continuem, et diuen que sí, i si demanes si volen repetir, també diuen que sí, crec que mai pararien, dos nens que s’ho passen d’allò més bé.


Aquest dijous, encara que sigui festiu, també sortirem, a les 16 hores.


diumenge, 20 d’abril de 2014

MAR DE TOTS


  
Ahir va ser un dia de llum, amb tramuntana no massa forta, però la suficient com per deixar un dia net i nou. Crec que arribant a Talabre, tot i que no hi vam ser-hi, vaig veure una barca amb un timoner que era en Foix i que es perdia mentre campanades tocaven a mort. Érem Tintin, Tere, Nathalie, Josep Flor, Jaume Riba, Xavier, Salvador, Joan Ramírez, Miquel, Javi, Carles Batlle y jo, i vam sortir com qui surt sense saber ben bé on va ni què fa.

El dia abans va tenir lloc la presentació d’un llibre molt recomanable, “Mar de tots. Viatge literari pel Cap de Creus”, de Carles-Jordi Guardiola, un recull de textos sobre el Cap de Creus, i els presentadors vam ser Vicenç Altaió i jo. Vicenç va tractar la part literària del llibre, i jo vaig intentar parlar del Cap de Creus. Se’m va emportar la passió i vaig acabar parlant de balenes. Jo volia dir que el llibre era recomanable, i ho és, no sé mentir i no ho diria si no ho fos, perquè els textos són de gent potent i tracten d’una costa també potent. I parlant de la costa potent, em vaig apassionar. Però la passió a vegades dona fruits, i en acabar, tres persones del públic es van interessar per les sortides en caiac, i una d’elles, Jaume Riba, va venir a la sortida d’ahir dissabte.

He dit que la tramuntana no era molt forta, potser força 6 amb ratxes de força 7, però era sens dubta forta pel primer dia d’un principiant. Jaume es va portar de meravella, tot i que van haver moments molt difícils, en especial a la tornada, als esculls de Codera, però va mantenir la calma i ens en vam sortir. En cap moment i va haver perill més enllà d’una possible bolcada, sempre vaig tenir cura que la nostra direcció, tot i que empesos per les ones, no ens pogués portar contra les roques.  Tere és ja una experta en aquestes situacions, i a vegades ens passava, surfejant les ones, amb total suficiència. Vam parar a Cala Bona, on vam prendre el sol i vam xerrar, mentre part del grup anava a fer el tomb a Encalladora.  

I la sortida,  plena de llum, de vent, de risc, i com es veurà més endavant, de poetes, em va fer reflexionar, amb passió, sobre l’Escola d’en Mar. Al arribar de tornada als armaris, en Jaume em va preguntar què érem. No li vaig poder dir tot i ara ho intento.

No som un club on uns membres gaudeixen d’un serveis, tampoc un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Hi ha clubs respectables on acullen qui té o vol el concepte de club, i hi ha grups d’amics que es troben quan poden i volen per a sortir. Magnífic. No és el nostre cas. Nosaltres som una associació feta per a que els dijous i dissabtes pugui sortir la gent qui, com ahir en Jaume, es vol apropar i conèixer el mar i aquesta costa d’una manera molt propera, i per a que un altra dia de la setmana, variable segons l’any escolar, amb els nostres caiacs tancats i amb els caiacs oberts que per conveni amb nosaltres i amb l’Ajuntament, aporta Kayaking Costa Brava de Toni Albert, qui aporta també zodiac, monitoratge, esforç i voluntat, surtin els nens i nenes de l’Escola Caritat Serinyana i del Institut Cap de Creus de Cadaqués, en una classe inclosa dins del àmbit lectiu dels dos centres educatius.

Amb aquest objectiu, facilitar l’accés al mar dels nens i nenes, i de qui tingui la voluntat de fer-ho, en Lluís Torrent, antic professor d’educació física del Institut i jo, l’any 2004, vam iniciar l’Escola d’en Mar, i volem mantenir aquest esperit, lluny del d’un club, o del d’un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Són molts els que des de llavors han sortit per primera vegada amb nosaltres, i volem que així continuï sent.

A la vida, com en el mar, a vegades hi ha tempestes. Normalment es superen. Ahir, amb en Miquel, dèiem que no hi ha gent dolenta. Estic d’acord. Normalment hi ha gent que no coincideix i llavors es crea la situació difícil. Jo he aprés que quan hi ha un problema, s’ha de parlar cara a cara, sense por, perquè el mal és dir quan no és a la cara. Ahir també, en un moment determinat, en una conversa, jo vaig parlar del càncer, quelcom que ningú vol ni propicia però que una vegada començat ningú controla i pot acabar amb un organisme. Era metafòric, però error meu, crec que sempre és millor callar i si s’ha de parlar, fer-ho a la cara, això he aprés, i això intentaré fer.

Però ens en sortirem, segur. No ens podem espatllar aquestes sortides al mar, amb l’incògnita de qui vindrà a la sortida, amb la tensió dels que per primera vegada surten en caiac, amb la bona voluntat i l’ajut de tots, en la veritable labor i esperit de l’Escola den Mar, sense mal rotllos i ajudant. Els problemes personals es solucionen parlant cara a cara els dos afectats, fora del àmbit de l’Escola. El que en veritat ens ha de preocupar és poder mantenir l’esperit de facilitar l’apropament a un mar i a una costa que en veritat és de tots i que val molt la pena.

Abans hem parlat de poetes. Fa temps que no hem vist al nostre amic Toni Sbert, també poeta. On ets Toni? La banderola i nosaltres t’esperem, tu ets part d’aquest esperit i d'aquesta bona voluntat que ens mou encara que sigui entre tempestes. Quan et veurem? La última vegada que en el grup et vam veure va ser un dia fosc, una nit fosca, en un restaurant de Mallorca. Quan tornaràs Toni? T'esperem.

Aprofito per a dir que aquell dia fosc a Mallorca, em van donar al mati una mala noticia personal que em va deixar afectat pel resta del dia, i per això jo no era al restaurant, encara que estava assegut no hi era, no sé el que vaig menjar, estava molt afectat, però la noticia no tenia res a veure amb el grup, al que demano disculpes, però a vegades costa mantenir la bona cara quan el mon personal trontolla davant d’una noticia personal.

I acabo, parlant encara de poetes. Ahir vam tenir una situació singular. Arribant de tornada a Portlligat, tocats de tramuntana, escuma i esculls, en el moment de fregar amb els caiacs la platja, vam veure una parella agafada de la mà, un símbol d’amor, una sort; eren Eva i Toni Albert. Ens vam saludar, i jo vaig presentar a Jaume Riba i Toni Albert, i fent-ho vaig ajuntar dos mons poètics, davant d’un altre mon poètic, perquè érem davant la casa d’en Dalí, un més que magnífic escriptor. M’explico. Jaume Riba, el nostre intrèpid principiant d’ahir, és net del poeta Carles Riba, i Toni Albert, és nebot net (no sé si el substantiu és correcte) de Victor Català, l’avi de Toni era germà de Caterina Albert, l’escriptora amb el pseudònim Victor Català. Ahir, en un lloc mineral i màgic, algú vitalment molt proper als dos escriptors es va trobar, a la vora d'un mar també ancestral i màgic, i el dia va tenir més llum, va acabar sent encara més lluminós.

Llegint el llibre "Mar de tots" pensava en tots aquells que fa més de cent anys havien escrit sobre el Cap de Creus, i pensava que ells ja no hi eren, però el Cap de Creus seguia sent, i pensava en nosaltres, ara, veient o escrivint sobre Cap de Creus, i un dia no hi serem, i el Cap de Creus, seguirà sent. Quina meravella, que sigui, i que nosaltres hàgim sigut. És el nostre temps.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.










dilluns, 14 d’abril de 2014

ESCOLA, INSTITUT, TONYINES, DOFINS, LLUM



Dijous passat va començar l’activitat amb els alumnes i les alumnes de l’escola i el institut de Cadaqués. Va ser un dia dur per en Toni Albert i els seus monitors, fan una tasca que mai agrairem prou. Van estar al aigua, pràcticament sense parar, des de les nou del matí fins a les quatre i mitja de la tarda. Molta feina i molt ben feta.

Dijous passat també vam sortir Anna Giró, Nardo, Jordi Caselles, Lluís, Albert i jo, i vam tenir un mar tranquil, on vam veure moltes tonyines, i Albert va pescar algun peix. Fa uns quants dijous Lluís i Albert van veure dofins, i van palejar durant una estona al seu costat, tota una sort.

Avui dissabte ha sigut una sortida lluminosa, sense cap foscor, i quedi clar que és una visió subjectiva, la llum o la foscor la porto jo en mi, segons siguin les circumstàncies i el que veig, no pot ser d’altra manera, la realitat és sempre subjectiva. 

Érem Pilar, Tintin, Nathalie, Iván, Josep Parada, Miquel, Javi, Carles Batlle, Diego i jo, i hem sortit amb tramuntaneta fluixa, hem arribat a Encalladora, hem fet el tomb sense problemes, Carles Batlla ha bolcat però ha sigut més per un moment de desconcentració que resultat d’una ona, hem arribat a Ses Ielles, platja màgica, on hem xerrat, rigut, menjat, fet fotos, i després hem tornat, ajudats per la tramuntaneta, un dia tranquil i ple de llum.

Era el primer dia de Ivan, i s’ha portat de meravella, palejant a bon ritme, fent el tomb a Encalladora amb ones difícils per ser un primer dia, i ha deixat la sensació de ser algú que pot integrar-se i gaudir del mar, sigui benvingut sempre que vulgui i pugui.



Si tot va bé, el proper dijous a les quatre hi tornem.

diumenge, 6 d’abril de 2014

SES IELLES, PLATJA MÀGICA


Tot és qüestió de saber estimar o de no saber estimar, de ser capaços d’estimar o de no ser capaços d’estimar. I de què depèn saber o poder estimar? És una qüestió genètica, és una qüestió cultural, és una qüestió genètica i cultural? És una qüestió d’hàbits, de costums, de vida? Aquest cap de setmana hem tingut dos sortides, i per què en la d’ahir quasi tot trontollava i l’ambient era dur i tens? Potser una presència que no pot continuar? Potser principis vitals no coincidents? A saber! Però ahir i avui han sigut dos sortides diferents, oposades. Saber estimar o no saber estimar.

Ahir hi havia tramuntana no massa forta, potser 7 amb ratxes 8. Érem Josep Flor, Nardo, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego i jo. Vam arribar a Encalladora, vam enfrontar la barrera d’ones i només diré el que crec més important: les ones no eren massa altes, però elles i el vent feien perillós palejar, i Josep Flor va bolcar. Fins aquí cap problema. El problema és que no portava armilla i la roba xopa d’aigua no el deixava surar, s’enfonsava, no podia apropar-se al seu caiac. Són moments difícils, i per sort no va passar res. Josep Parada va apropar-se amb el seu caiac, Flor es va agafar i després entre tots se’l va rescatar. Sempre, però en especial en un dia mogut, tothom ha de portar armilla, sinó per un mateix per els altres, els que han de rescatar. Bolcant, el caiac pot colpejar el cap, i sense caiac és qüestió de segons que en un mar mogut el cos desaparegui, i a saber què poden fer els companys amb un cos inert i pesant per la roba xopa d’aigua. Res més a dir perquè ahir quasi tot va ser tensió i foscor.

Avui ha sigut un altra sortida. Avui hi havia llum. Érem Cristina Masanés i la seva filla Berlín, de nou anys, Xavier Masanés, la meva filla Lucía, d’onze anys, i jo. Encara havia una fluixa tramuntana. Hem palejat fins a la Cova de l’Infern, arrastrant a estones a les nenes, que palejaven amb facilitat i estil. Després hem parat a Ses Ielles, platja màgica.

Hem parlat. No hem parlat de capacitats físiques, ni de qui pot més o és més fort, ni de reptes ni d’individualitats. Hem parlat del Capitán Trueno, d’Ulisses, de Hamlet, de Gilgamesh, del Barón Rampante, de Pessoa, de Cunqueiro, de Shakespeare, però ho hem fet sense grans paraules, hem dit que a Ulisses li sobraven taronges, és a dir, li sobraven vitamines i energia, i per això, per la seva curiositat vital, sempre entrava en llocs perillosos, i els seus homes anaven pagant la manca de prudència de Ulisses (contradictòria en un Ulisses de suposada prudència) una imprudència propiciada pel excés de sol i de taronges, les que li mancaven a Hamlet, faltat de vitamines, tot boira i dubtes. Platja màgica Ses Ielles. Hem dit que la moda dels restaurants és no sols snob sinó preocupant, que nosaltres també volem menjar, i que s’equivoquen aquells que diuen que és que a nosaltres no ens agrada menjar, ens agrada, però hi ha altres plaers més subtils, potser més difícils i que exigeixen més disciplina i esforç, però que són personalment més intensos i més enriquidors. Què és preferible, Ulisses i el Barón Rampante o El Bulli i Ferràn Adrià. Potser tots quatre, si és que són compatibles, però si hem d’elegir, nosaltres, els d’avui, elegirem Ulisses i el Barón Rampante. Posats a estimar, estimem aventures, amor, retrobaments, inconformismes, vida i moviment, més que un plat de menjar molt ben fet.

Mai oblidaré Ses Ielles avui. Ni altres dies. Arribant a Portlligat Lucía ha bolcat a propòsit el seu caiac per banyar-se. Tot un mèrit. Hem tornat cansats, afamats i contents. Crec que sabem estimar. Dinant hem dit amb Lucía que Cristina, Berlín i Xavier són gent noble, amable, simpàtica i rica, amb qui s’està bé. Lucía, amb la seva sinceritat d’onze anys, ha dit que estava d’acord, bona gent. Estimar, saber estimar, poder estimar. Dia de sol, de bon rotllo, diferent d’ahir. Tot millorarà, tot anirà bé, tot serà sol.  


El dijous, a les 16 hores, si tot va bé, hi tornarem, amb bon rotllo. (Avui també hem decidit buscar i trobar la immortalitat, per poder estimar molt més temps aquest sol que és el nostre).