diumenge, 29 de gener de 2012

IRREALITAT


Avui hem repetit la jugada, i que bé ens ho hem passat repetint-la. Estava anunciada tramuntana força 7/8, però quan hem sortit de Portlligat la tramuntana era fluixa, potser força 4. Feia fred i el dia era gris. Érem dotze palistes, Anna i Maria Giró, Pi, Xavier, Eduard, Manel, Albert, Xavier Masanés, Diego, Jordi Rotllan, Miquel i jo, i hem palejat oberts per arribar, sense problemes, a cap de Creus, on hem tret el nas, però aquesta vegada només girar ens hem trobat, no pas ones, però un vent important que ens frenava, quasi no avançàvem, i és que allí la tramuntana, o el mestral, perquè crec que ho era, era en veritat força 7/8. Tot Sa Claveguera era un canal amb ones petites, però amb un vent constant que era un delícia enfrontar, un vent molt més fort que en dies anteriors, quan el problema eren les ones.  Com sempre, cadascú ha arribat fins on ha pogut o volgut (no és el mateix), alguns fins a la punta on, més enllà, les ones eren altes, creuades i perilloses, altres han avançat una mica menys, però crec que tots han gaudit d’aquest fenomen, que hem dit que crea addicció i que es diu vent del nord.

Avui ha sigut com palejar contra una paret enorme que havíem d’empentar enrere. Tots avançàvem poc a poc, mil·límetre a mil·límetre, forçant cada metre, apropant-nos a les ones dins d’un canal que es feia interminable.  

Quan hem girat, Xavier (l’home un dia sense veu), al posar el seu caiac de costat a la tramuntana, ha bolcat, l’aigua era freda, teníem que treure’l de presa, ens ha costat més del habitual per culpa d’una decisió meva equivocada, l’hi he dit que s’agafés al caiac de Maria, ho ha fet, llavors quan ja el seu caiac era vuit, ell estava apartat. Però tot i així ha pujat ràpid i fàcil, hem enfilat cap a Jugadora, on hem descansat i Xavier s’ha canviat de roba, és important portar sempre roba seca.

Una vegada acabada la palejada, hem començat la segona part del dia, un dinar a casa de Nathalie, promès des del dia que vam arrossegar un tronc des de Ses Ielles. Érem setze a dinar, hem menjat, begut, xerrat i rigut, i un ocell que l’Eduard d’immediat ha classificat ha portat un paper que deia “És aquesta la vida real?”.

Hi ha qui defensa que la vida real no és la que nosaltres portem, aïllats en un racó, passant el temps sense masses aspiracions d’èxits ni de consecucions, vivint amb poc i gaudint de temps, natura i amistats. Sembla que som fora del circuit d’ambició i patiment, i que vivim quelcom que no és real. A nosaltres ens sembla real, però no ho és, no. La realitat és lluita i patiment. Nosaltres no sabem pas què som ni què fem.

Però, altra vegada ho direm, sent res i vivint fora de la realitat, ens ho passem molt, però que molt bé, i encara que no podem ser feliços perquè no existim (no ser a la vida real equival a no existir), doncs ho solucionem enganyant-nos, com babaus que som, i creient-nos feliços, però amb un sentiment de felicitat que, encara que no ho pot ser, sembla molt real. Som unes ombres eficaces. Així avui hem passat unes hores magnífiques a casa Nathalie, tots els irreals, asseguts en un jardí que semblava real, tot i que no ho era, no ho podia ser.

A l’Asia saluden als camins, hola, hola, com va tot?, per tal que els camins no se’n vagin i la gent, sense ells, quedi sense poder anar enlloc. Fan bé, cal cuidar allò que ens és útil, com són els camins, sobretot si sabem on anem i si val la pena anar-hi. Nosaltres saludem a les ones, hola, hola, i al vent, com va tot avui?, i en general saludem al mar, i als amics, els que com nosaltres, no formen part de la realitat.

“Qui peca d’ambició i no es contenta amb el benefici de la vida i la bellesa del mon, pateix el càstig de no comprendre la vida i quedar insensible davant la bellesa.” Potser no cal buscar molt lluny, ni fer esforços per aconseguir reconeixement i riquesa material, potser basta amb viure coneixent la bellesa del que ens envolta, abdicar de tota ambició i ser reis de nosaltres mateixos en el nostre reialme irreal que tan real ens sembla i se’ns mostra.

Cal aclarir, per qui ens llegeixi, que no ens considerem herois quan parlem de vent ni d’ones, res més lluny, basta amb veure’ns o coneix-se’ns per saber que no podem ser herois, ni tan sols imaginar-nos-ho. Simplement, els dissabtes i els dimecres, prenem els camins del mar per anar a trobar el que vingui, és a dir, per anar “ad ventura”, a lo que vingui, a la aventura. I, amb humilitat, atrotinats herois aventurers, ens ho passem bé fent-ho.

També aclarir que amb el que aquí escrivim, no pretenem pontificar ni ser savis. Bastarà, altra vegada, veure’ns o coneix-se’ns per saber que no podem aspirar a la saviesa ni a la pontificació. Escrivint aquí intentem posar paraules als sentiments que tenim quan ens trobem i recorrem palejant la natura que ens envolta. No aspirem a més, de fet aspirem a res. No tenim aspiracions, ens basta amb viure el dia.

Dimecres, si tot va bé, hi tornarem. 

divendres, 27 de gener de 2012

MISTERIS

Publicat per Albert Valls

Dimecres 25 de Gener del 2012.
Avui ens hem trobat l´Anna i Jo, l´Albert a Port Lligat.
En Diego i Toni Esbert han arribat poc mes tar quant ja estàvem a punt d'embarcar. I com que feia tant bona tarda i la mar estava tanqui-la, sens ha acudit de posar rumb a sa Rata.
L´Anna i jo hem sortit abans i hem quedat que en Diego i en Toni ja ens atraparien pel camí i així ha sigut. Un cop ja junts ens hem adonat que no estàvem sols, el primer en donar la veu d'alarma ha estat en Toni fent-nos veure que l'aigua estava plena de meduses.
Meduses? Mi he fixat be i no suraven a la superfície, si no que estaven entre dos aigües i tenien forma de calamar, però el cos era transparent com de gelatina, ni avia moltes, però quant he començat a sospitar que poder estàvem davant d'un fenomen mes particular, ha sigut quant, entre aquests sers, he vis dos de diferents, com dos serps llargues en posició vertical, suspeses també entre dos aigües i de cos gelatinós, amb un rosari de nuclis de color indeterminat, estesos per tota la seva llargària, en aquest moment he pensat que era una verdadera llàstima no portar una càmera per fer fotos i que els experts, (no hem refereixo a ningú), ens poguessin orientar de que es tractava!
De totes maneres he preferit quedar-me amb el misteri i pensar que potser era la primera incursió de les besties de les profunditats abismals que pujaven a la superfície per avisar-nos que no som els únics habitants del planeta i que hem de tenir cura del seu entorn, o, aquesta ma agradat mes! Potser es una incursió alienígena que camuflada en l'aigua ve a conquerir-nos i quant es faci fosc començaran a aprendre'ns els nostres cossos per propagar-se pel planeta!
Dissabte vinent prendre atenció en el comportament que tingueu els companys de Cadaqués, no fos cas que detectés quelcom inquietant.
Absort amb els meus pensaments he seguit als companys i ja arribant a sa Rata he pogut verificar que fins un dia tranquil com el d'avui a la línia entre Encalladora I sa Rata es fan onades, avui suaus i compassades, però amb vocació d'onada fronterera entre la mar d'Amunt i la mar de Baix.
Hem donat la volta a sa Rata, en Diego i jo era el primer cop que li donàvem la volta i ha estat fascinant, després de tants anys veient-li només la cara W. Ha sigut com veure la cara oculta de la Lluna.
Novament he sentit no portar una càmera, per fotografiar el fascinant paisatge del Cap de Creus que des-del mar, salsava imponent, coronat pel far blanc retallat per la posta de Sol.
En aquest punt hem deliberat si tornar directes fins a Messina o bé, aprofitant que el dia es comença a allargar, donar la volta a s´Encalladora. L'Anna a tornat directa, ja que tenia una reunió i no podia allargar mes la sortida.
Diego, Toni i Jo hem pres rumb cap a Encalladora, i com criatures irreverents hem creuat per la línia donades. Avui amb el permís de Neptú.
A Encalladora hem anat navegant el seu costat Nord a certa distancia per respectar la zona protegida, quant de cop, segon misteri!
Una petita barqueta cabinada estava sobre Encalladora? Ens hem acostat per veure d´aprop aquella imatge que no enteníem i com mes aprop mes sens obrien els ulls; si! Era una barqueta pujada sobre L'illa d´Encalladora encastada entre unes roques perfectament encaixada, com si un gegant l´agués posat allà com una maqueta naval dins una vitrina.
Per tercer cop he sentit no portar una càmera, s'havia de veure per creure! Ens hem atansat fins a les roques i he aconseguit trepar fins a la barqueta, a dintre la cabina encara hi havia els coixins dels seients, i dins dels tambutxos, escarpins de nen, ampolles d'aigua etc.. Diria que hi es des-de fa pocs dies, i si no fos per dos esvorancs en el casc, encara hagués sigut possible recuperar-la.
Després de tant sorprenent descobriment, acabarem de donar la volta a s'Encalladora passant per sa Clavaguera, avui tanqui-la i seductora amb colors de tarda hivernal, i tornarem a bon ritme per arribar a Port Lligat abans no es fes fosc.
Dissabte hi tornarem. Atenció que hi ha avis de tramuntana forta!
O sigui, que palejarem fort, ens mullarem, saltarem i tornarem satisfets  com nens que han fet una malifeta sense ser descoberts. I ja mes tranquils, abans de deixar els caiacs a Port Lligat, observarem de reüll als nostres companys residents de Cadaqués, no fos cas que detectéssim algun tipus de fosforescència en la seva mirada o algun tipus de conducta amfíbia sospitosa.
Dissabte estigueu atens.......

Albert Valls

diumenge, 22 de gener de 2012

ADDICCIONS













Era Tramuntana de Canigó, és a dir, Mestral, i ens hem protegit sense problema fins arribar a Cap de Creus, i al treure el nas hem vist altra vegada les ones, on sempre, esperant, esperant-nos. Altes, trencant, desiguals, venint d’arreu. Segur que hi ha qui diu que deu ser un avorriment, dia darrera dia, arribar fins elles i enfrontar-les. Ho explicarem, doncs. Ens agrada com ens agrada la xocolata, per exemple, i no perquè un dia mengem xocolata, llavors no en volem menjar cap dia més, no, al contrari, hem menjat, ens ha agradat i en tornarem a menjar. I amb gust. Doncs igual amb les ones d’Encalladora. Són un vici com pot ser el xocolata. Ens han creat addicció. Una bella addicció.

Érem 11 palistes. Cristina Masanés, Rosa, Nathalie, Eduard, Manel, Josep Parada,  Xavier Masanés, Albert, Diego, Toni Sbert i jo. Cristina ha palejat sense problema amb Mestral del que les muntanyes ens protegien. Ella i el seu germà s’han quedat a rodolso, i els altres hem entrat a Sa Claveguera, i hem arribat fins on cadascú ha pogut, els mes avançats han arribat fins a la punta d’Encalladora, i després hem girat fins recuperar als dos germans i anar a Ses Ielles, on hem esmorcat i xerrat.

Diuen que si sempre miréssim al cel, acabaríem per desenvolupar ales, doncs bé, nosaltres comencem a desenvolupar un sentiment físic, un benestar en tots els porus del cos, al enfrontar el vent, un entusiasme net i noble davant un vent net i noble. Som també addictes al vent del nord. I, com hem dit abans, a les ones que la seva força provoca. No deixarem de buscar ni el vent del nord ni les ones.

Dins dels miralls hi ha un exercit de peixos, fa molt temps dominador de la terra, i que ara és tancat darrera el mirall. Avança en cercles, arribarà a la superfície del mirall, escaparà i atacarà als humans. Arribarà a la superfície del mirall l’any 2.175, amb un eclipsi de sol, i en una muntanya de nom Chei i que ningú sap on és.

Ahir, a Ses Ielles, vam trobar una possible avançadilla del exèrcit, un sard royal, i nosaltres, indígenes de Cap de Creus, el vam agafar amb les mans i algú, no sé qui, se’l va cruspir. De moment el perill s’ha esvaït. Tenim encara temps.

El dimecres, si tot va bé, hi tornarem.    

dimecres, 18 de gener de 2012

ELS VENTS





Sembla que, fa molt temps, els vents, per poder asaltar el mon, van robar la llum del Far d'Alexandria. Aixi podien veure per on anaven. Encara avui ho veuen gràcies a la llum d'un far que ja no existeix. Un dia parlarem del mon dels vents, dels seus noms i els seus oficis; pero aquesta tarda ha quedat clar que els vents estaven en un altre lloc i no pas amb nosaltres. Perô potser s'han deixat la llum del far, perquè els colors de la costa; del mar i del cel, semblaven iluminats d'una manera que nomes un llum sabi i antic pot donar.

Nosaltres erem Anna Giro, Pilar, Nathalie, Albert i jo; Hem palejat fins al poble, després fins Messina, i tornada a Portlligat; Ha sigut un descans abans de dissabte, quan sembla que tornen els vents, en aquest cas la tramuntana, que segur vindrà portant la seva llum. Nosaltres; si tot va be, serem a Potlligat per trobar-nos amb ella.

diumenge, 15 de gener de 2012

AIGUA

  













Em pregunten què som, qui som, d’on venim, preguntes metafísiques que potser la comissió lúdica podrà contestar, però de moment només sabem que som un grup de gent que en desvandada arribem des de llocs llunyans o propers, baixem un numero indeterminat de caiacs, mai se sap quants, el joc es veure si en queda algun a la platja quan tots hem sortit, i palegem amb alegria, pel dret, cap on l’excusa ens porti. I també alguns dies ens ajuntem i mengem, bevem i riem, i a vegades viatgem a altres costes on repetim el mateix i deixem fites per anys que encara han d’arribar, tot amb alegria, la que tant costa i que tan ric fa. Crec, si molt em pregunten, si molt he de definir, que som bona gent que arriba i rep i crea calor que acull, i que inventa aventures i sempre les troba, som els que havent potser naufragat saben riure i relativitzar el naufragi, hi haurà nous dies i noves aventures, i a més de res serveix queixar-se. Som l’hora màgica, les tres de la tarda dimecres, les nou i mitja del matí dissabte, quan van arribant, mai se sap qui, ni quants, però arriben amb alegria, un dia més, què farem avui. Som un somriure i un benvinguts. I el mar que sempre ens espera. Tot això som. I això és molt. Som rics.

Ahir va ser un dia més dels molts caòtics i il·luminats i plens de ones, colors i gents, però a sobre teníem uns càmeres de televisió que ens seguien i ens volien enregistrar i ens preguntaven el que abans he dit, qui som, què fem, d’on venim, i com a resposta els hi vam dedicar un dia ple de gent que es creua, desapareix, abandona, és rescatada, no sé sap de on ve però arriba, i és que vam omplir el mar amb 26 palistes, no sols mai agrupats, com és costum, sinó que dividits en grups que enfrontaven ones, o les fugien, o anaven a una illa, o tornaven sols per obrir el restaurant, o arribaven des de la farmàcia sols entre ones, mai he vist tanta gent fent trajectes diferents en un sol grup. Jo ahir ho vaig permetre perquè portàvem una zodíac i això donava seguretat, d’altra manera hagués sigut una imprudència. Fins i tot hi ha una persona que sabem que va sortir en el caiac però que no sabem com ni quan va tornar, però hem contat els caiacs, hi són tots, deduïm doncs que va tornar, cap problema, tots tranquils.

Per acabar de complicar el dia, Lluís Torrent i jo portàvem una càmera, primer jo la portava a proa i creia que filmava endavant, però no, em filmava tota la estona a mi, i a més gravava tot el que deia o dèiem. Quina por! Després tots dos la vam portar al cap i enregistràvem el camí que fèiem.

Hi ha qui diu que en aquest blog només diem que tot està bé, que tot és bonic i que ens ho passem fantàstic. Doncs ho diem i a més és veritat. I a qui ho dubti, doncs tan sols li podem dir que vingui, que faci una sortida, o unes poques sortides, i llavors entendrà que no podem dir una altra cosa, tot està bé i ens ho passem fantàstic. Això no ho van enregistrar les càmeres, però es veritat. Sempre ens queden ganes de tornar-hi.

Ahir érem doncs 26 palistes, en un mati assolellat, amb un gregal  fluix però suficient per dificultar a qui vingués per primera vegada. Hi eren Natalie Corcoll, Anna i Maria Giró, Anja, Tintín, Nathalie, Rostia, Annik i Patrik, Carles Batlle i la seva amiga Marta, Diego i el seu amic Albert, Toni Sbert, Xavier Massanes, Manel, Eduard, Santiago, Jordi Rotllán i el seu amic Toni, Miquel, Lluís Torrent, Albert, Josep Flor i jo. Eren també amb nosaltres dos reporters de Thalassa, el programa de televisió, i Toni Albert i Eva (o era Nuria?) amb una zodíac, arribats per mar des de l’Escala per transportar als reporters que ens havien de gravar.

Vam sortir escampats, potser més que mai, i al arribar a Cap de Creus vam  veure que el Gregal bufava fort i aixecava ones, alguns van tornar a Portlligat, però la majoria, uns vint, vam  continuar fins a Culip, travessant la barrera d’ones de la banderola, fent-ho perquè aquesta vegada teníem destí, i no anàvem només a palejar fins que en tinguéssim prou, ahir les teníem que travessar, magnífica excusa. Allí,  Albert, l’amic del Diego, va bolcar, però la zodíac el va recollir sense problemes.

A Culip vam menjar, xerrar i recuperar forces, i llavors ens va sorprendre Pilar, arribant tota sola des de Portlligat. Magnífica. Vam tornar sense problemes, actuant en determinats moment com miserables figurants per la càmera.

Els antics pobles celtes creien que l’ànima té forma de barca. Se sap que els camins, que són un dels millors invents del home, també moren. Dante va fer que els tristos estiguessin al infern (“Vam se tristos al dolç aire que el sol alegra”). L’irlandès Fagha Fiona, quan es posa melancòlic, provoca boires, pluja i fins i tot tempestes, però quan somriu, fa que brilli el sol.

No sé descriure millor l’esgotador carrusel, la fanfàrria que solem portar sempre amb nosaltres, i que vam viure ahir al matí.  La nostra ànima te forma de barca; els nostres camins, els que fan el solc del nostre caiac, són en el mar, i moren i neixen, formant una xarxa que no abastem ni ens importa no abastar; mai serem al infern per tristos; i Fagha Fiona sempre somriu quan ens trobem, sigui on sigui que ens trobem. Sempre.

Va ser ahir un matí ple de llum, d’incoherència, d’intrepidesa, de moviment, i a la nit segur que tots varem descansar amb els ulls ben closos, esgotats, satisfets i feliços com nens que han viscut una aventura més.

Avui no puc saber què ens depara el temps, però si tot va bé, el dimecres hi tornem.


(Les fotos són de Eduard Marqués. Vam fer foto de grup, però amb Nathlaie hem perdut la targeta, potser un dia la trobem, però al blog del Eduard, mardamunt, capdecreusambcaiac.blogspot.com, hi ha una molt bona crònica i unes fotos espectaculars.) 

dimecres, 11 de gener de 2012

POISSON A LA PAPILLOTE

Avui érem 11, Jordi Sabater i quatre amics seus, Anja, Pilar, Nathalie, Santiago, Albert i jo. Hem palejat una mica enfurismats fins S’Encalladora, en un mar tranquil, però hem arribat a la línea d’ones entre Culip i S’Encalladora, i hem ballat una mica, no massa, hem donat la volta a l’illa, hem buscat les meves ulleres de tempesta sense trobar-les, i hem tornat, tots desperdigats, en un vespre dels que per la seva bellesa deixen marca, i tornant ens ha acompanyat un peix que, tenint gana com teníem, no podíem més que imagina’l fet com "poisson en papillote", i al vespre, arribant a casa ha resultat ser un peix dels més bons mai menjats, amb quantitat suficient, acompanyat d’un bon vi i una bona companyia. Una delícia.


Dissabte venen a filmar-nos els del programa televisiu Thalassa, qui estan fent un reportatge sobre la pràctica del caiac, no serà només sobre el nostre grup, i no sabem com sortirem, però avui, quan per sorpresa m’ha trucat el director del programa, he intentat dir-li que érem un grup anàrquic i caòtic, i que mai podíem saber què podia passar, que estant davant d’una càmera mai se sap, potser faríem allò que mai fem, dissabte es veurà.

dissabte, 7 de gener de 2012

BATEIG DE TRAMUNTANA FORTA

Mutur, Albert, Diego, Josep Parada; Carles Batlle i David Martinez a Cala Bona.
Bufava fort i anàvem molt abrigats, érem ombres que esgrimíem amb fúria la pala, girant la bocana de Portlligat, érem sis, Carles Batlle, David Martínez, Diego, Albert, Josep Parada i jo. La tramuntana era força 7 amb ratxes de força vuit, o potser més, però no ens ha costat massa arribar als penya-segats de S’Alqueria, després a Guillola, i ja encaminats, a Cap de Creus, sempre negociant i amb sensació de cansament, però controlant i sense problemes. A Fredosa, estant Albert una mica indisposat, ell, Diego i jo hem decidit donar per feta l’arribada, i hem reculat fins a Cala Bona, on hem esperat als altres, que havien tret el nas a Sa Claveguera, el canal entre costa i S’Encalladora (ens han dit que el mar era enfurismat i prou feien amb mantenir-se, sense avançar), i Cala Bona era un refugi perfecte on descansar d’un dia de pràctica també perfecta amb vent i esculls contra els que la tramuntana ens empenyia.

Com es pot viure sense quelcom desconegut davant nostre? A la nit, qui viu prop del mar, rep les ones al coixí, i amb elles tot allò que les ones porten, que és molt, ric i variat. I dormint, dormint, tenim davant nostre un mon desconegut per recórrer. Mai sabem on anirem a parar, què coneixerem, amb qui ens trobarem, i al matí, quan despertem, portem encara records i imatges d’allò que hem vist i viscut. I no sabem dir si tot és passat, o present, o fins i tot futur. Fa uns dies, en aquest blog deia que quan ens vam aturar a Ses Ielles, i vam celebrar l’últim dia del any amb molt menjar i molt beure i molt riure, llavors vaig recordar que fa quasi quaranta anys en aquella mateixa platja vaig escriure un poema. Ho vaig comentar amb els companys i em van dir que, una vegada esmentat, havia de deixar veure el poema, i ara aquí l’escric. És en castellà perquè jo, bona o dolenta, he tingut una ensenyança acadèmica en castellà o en angles, i per això amb el català faig el que puc. No pretenc cap qualitat ni rebre cap judici, és un poema premonitori i que parla d’un carrusel d’anys amb llum, força, aventura i alegria, i que paradoxalment parla d’un àpat que jo imaginava fa quasi quaranta anys en aquella platja i que fa quinze dies, sense recordar-ho abans, ni anar allí amb intenció de fer-ho, va tenir lloc. El mar tenia el poema, me’l va portar al coixí i ara l’escric aquí. Aquest és el poema fet a Ses Ielles fa tants anys:


El Capitán Trueno recoge lapas,
Goliat busca cangrejos,
Crispín chapotea en la orilla,
el Principe Valiente persigue un pulpo,
Diego Valor, desde un árbol, dirige la operación,
el Guerrero del Antifaz, desde una barca, observa en silencio.


El Capitán Trueno ríe y bromea,
Goliat maldice y jura,
Crispín juega,
El Principe Valiente piensa y sonríe,
Diego Valor dirige y también ríe,
el Guerrero del Antifaz mira en silencio pero bajo su máscara sonríe.


Reunidas las lapas, los cangrejos,
apaleado y preparado el pulpo,
listos los condimentos, dispuestas las bebidas,
preparan una gran paella
y bromeando y riendo la comen.

Pasado el tiempo las gentes contarán aventuras
de este grupo que alegre come paella,
instalados en una cala, bajo el sol.
En realidad, sólo y suficiente,
entre aventuras
comían paellas, bromeaban y reían.


El dia 31, l’últim dia del any, palejàvem cap a la platja de Guillola per fer el aperitiu, alguns caiacs eren ja a prop, i de sobte vaig pensar en canviar de lloc, i vam cridar i xiular per tal d’indicar que anàvem a Ses Ielles. No cal dir que des de Ses Ielles ens cridaven aquells herois que entre aventures menjaven paelles i reien, i que una vegada arribats allí nosaltres, vam menjar molt, beure molt, i riure encara més. Meravella ser encara en un lloc privilegiat.

Avui l’aventura ha sigut enfrontar la tramuntana i fer el clàssic itinerari fins Cap de Creus. No ens cansarem de fer-lo. La tramuntana ens ha alimentat. Dimecres, si tot va bé, hi tornem.

(Cal dir que avui, quan tornant hem entrat a la bocana de Portlligat, sobre les roques de San Antoni, rebent-nos i saludant-nos, hi eren Nathalie, Theo, Camille, i Lucía, la meva filla de nou anys, qui mentre passava pel costat de les roques m’ha preguntat si havia trobat les seves ulleres, les de tempesta, les del nino de Nenuco i que jo havia perdut a S’Encalladora, i l’hi he dit que avui era impossible buscar-les, però ho faré, i, perquè no?, potser les trobaré.)

divendres, 6 de gener de 2012

FLUÏDESA I CAOS

Dimecres van sortir, amb tramuntana sembla que bastant forta, Josep Parada, Eneko i Jordi Rotllàn. Van arribar i tornar sense dificultat fins a Guillola. A la mateixa hora, Nathalie i jo érem a Barcelona, a la Barceloneta,    sentats en un banc del Passeig Marítim i mirant al mar. Quan vam rebre la trucada des de la bocana de Portlligat, dient estem a punt de girar i enfrontar la tramuntana, Nathalie i jo vam sentir una enveja, sana o no, per no ser en aquella bocana i en aquell gir per enfrontar el vent.

La sortida va ser tot lo fluïda i caòtica en quan a organització que tot sol ser en el nostre grup. Alguns van decidir ja al matí que no sortien perquè el vent era massa fort, altres, també al matí, que sortirien si uns sortien, i com no sortien, doncs ells tampoc, i tres que no havien decidit res però que a la tarda es van apropar, no van trobar ningú, ens van trucar, els hi vaig dir on podien trobar les claus (les claus eren allí precisament per si passava el que va passar, que algú acudís fluidament i sense ordre), van sortir i des de la bocana ens van tornar a trucar, provocant la nostra enveja i melangia.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem, i està anunciada tramuntana. Magnífica tramuntana!!!!

diumenge, 1 de gener de 2012

UN DIA PER MOLTS DIES

Ahir era l’últim dia d’un any, però era el primer dia que ens trobàvem qui ahir ens vam trobar. Érem Rosa Verdes, Rosa Sadornil, Mariona, Marta Duch, Nathalie, Alberto, Pi, Lluís, Manel, Eduard, Albert, Diego, Miquel i jo, 14 que volien fer l’aperitiu en algun lloc de Cap de Creus. El mar era tranquil, però al sortir de Portlligat, sent Mestral, ja vam veure a l’horitzó, més enllà de Massa d’Or, les ones enormes corrent vers no se sap on, però corrent, altes, amenaçadores i temptadores, dient aquí som, veniu, amb nosaltres saltareu, sentireu, sereu en un altre mar.


I amb tranquil•litat vam arribar a la punta de Cap de Creus, allà on sempre traiem el nas. I el varem treure, i des de allí vam veure al fons de Sa Claveguera, entre Culip i S’Encalladora, les ones de sempre, les que ja coneixem i ens coneixen, hola, hola, com esteu avui?, nosaltres avui trenquem en un moviment irregular, això ens van dir ahir les ones, amb l’idioma de les ones, que es pot llegir, sentir i entendre. Vam palejar doncs cap a elles, amb dificultat pel vent. Però sabent tots que al arribar a la punta havíem de ballar. I ho vam fer, amb ones potser no molt altes, però trencades i venint de diferents llocs, ones jugadores, engrescadores i font de balls i ensurts.

Tots es van portar de meravella, botant fins on cadascú va poder, i tornant també cadascú com va poder, alguns sense deixar de donar la cara a les ones, un estil vàlid i intel•ligent, sempre és millor veure l’ona que et ve, hola, hola, no em tombaràs pas, oi, no pas avui?, i en un d’aquells bots a mi el vent em va fer volar la gorra, la vaig atrapar però em van caure al mar les ulleres, les ulleres de tempesta, i encara que eren de plàstic (de fet eren d’un nino Nenuco de la meva filla petita i no portaven vidres, però amb elles ho veia tot molt més clar, per això eren de tempesta) i sent de plàstic suraven, doncs les vaig buscar, entre ones, i no les vaig veure. Però no perdo l’esperança, vaig calcular on portaven les ones, a una petita entrada de S’Encalladora, i allí les buscaré. Ho mereixen. També per si la meva filla me les demana, mai se sap.

Vam deixar doncs Sa Claveguera, veient grans vaixells mercants que s’apropaven a costa, per guarir-se de les ones. I nosaltres en un dia clar i assolellat vam buscar un lloc on parar la taula. Vam anar a Ses Ielles, una platja petita i tranquil•la. I vam parar taula, literalment. Uns diuen que la portava Eduard, altres que ja hi era a la platja, però el fet és que unes fustes rectangulars van servir per disposar la més gran, increïble quantitat de menjar i beure que es pot portar en un caiac. On cabien aquelles croquetes, anxoves, butifarres, pernils, formatges, musclos, turrons, neules, fruits secs, dolços, i altres viandes que no recordo? Quin caiac els podia portar a ballar amb les ones? I per discreció i pel bon nom de l’entitat, no parlaré amb detall de les begudes, diré només que eren uns litres de cava i altres de vermouth, i quaranta cerveses i dos coca-colas i una botelleta d’aigua. Quaranta és el numero que vaig sentir en quant a les cerveses, encara que no les vaig contar.

Però el que vull dir, i ho diré, és que els deus antics, els dels grecs, segur que en el seu Olimp han decidir ajudar-nos. Ja ho vam pensar a Menorca, però ahir ho vam constatar. El sol que ens van donar, la tranquil•litat i el equilibri de la platja, el grup, i la taula, eren perfectes, divinament perfectes. Agrair, però als mundanals i humans membres de la Comissió Lúdica, Albert i Eduard, i a tots els que van col•laborar, per tot el que van portar. Jo potser ahir no ho vaig agrair prou, però el meu agraïment va em el record d’aquell moment que ja sempre que tornem a Ses Ielles recordarem.

Dir aquí el que ahir vaig explicar a la platja. Fa a prop de quaranta anys, sent jo a Ses Ielles, vaig escriure un poema on deia que el Capitán Trueno i els seus companys menjaven una paella. Qui m’havia llavors de dir que passats tants anys havia de trobar-me amb un grup de companyes i companys aventurers fent un àpat al sol d’una bonança!

Diuen que a Donegal, Irlanda, quan hi ha hagut un naufragi, al enterrament dels navegants morts, les planyeres planyen primer pel mar, obligat a provocar aquestes morts. En el cas de ahir, nosaltres, sense cantar ni plorar, potser brindant amb cava, hauríem de agrair al mar permetre els camins d’ones i de temps que ens deixen ser a Ses Ielles i a altres llocs, tantes vegades i amb tanta intensitat. Pel mar, doncs!

Diuen també que cal durar, és a dir, cal mantenir-se, per tal de poder estimar millor un dia allò que antany només havies acariciat de passada sota l’olivera massa jove. Jo he intentat mantenir-me, i és cert que ara estimo amb més força allò que la meva força de llavors no em deixava apreciar ni estimar. Un brindis doncs des de Ses Ielles, per tot i per totes i tots. Cal mantenir-se.

La tornada des de Ses Ielles va ser una Odissea. O digna del esclaus de les galeres romanes. Nathalie, amb l’ajut de Manel, va trobar un tronc més que immens, el van lligar, va surar, i entre tres (Pi, Miquel i jo) que l’estiraven palejant, i molts que esperonaven amb crits, el vam arrastrar de manera caòtica, irracional i efectiva, fins els esculls de Sa Farnera, l’illa de la bocana de Portlligat, on al deslligar-se el tronc, quasi hi ha un cataclisme, un naufragi, perquè ens vam trobar tots tres lligats uns als altres, amb ones que ens empenyen contra les roques. Complicat. Vaig dir a Miquel que soltes el seu cap de corda, és a dir, que tires de la anella de seguritat, i jo vaig fer el mateix, i mentre nosaltres ens apartàvem de les roques, Eduard, Albert i Manel, jugaven a water-polo, empenyent el tronc amb les pales per tal de aparta’l de les roques i fer-lo entrar a Portlligat. Marta Duch i Nathalie se’ls miraven, segurament pensant amb certa ironia que eren homes,és a dir, nens jugant i cridant i passant-ho bé.

I tots, doncs, en ho havíem passat bé, un bon fi d’any per un bon any.

Diuen que les histories s’han de contar de manera vaga i imprecisa, però amb detalls que ens impedeixin dubtar d’elles. No sé si la nostra història, la del grup de gent que es diu Umiiartoq i també Escola d’en Mar, els que ens trobem sense ordre ni preavís a Portlligat per a anar a la vegada a trobar el mar, la contem de manera imprecisa i vaga, ni si donem detalls que ens fan reals, però sí sé que som, i que el mar és, i que, mentre podem, seguirem sent.

El dimecres, si tot va bé, el grup hi tornarà. Nathalie i jo no hi serem, ens en anem a recórrer les terres de l’Espanya, però algú obrirà els armaris, farà sortir pales i caiacs, i entraran al mar, a continuar la nostra historia. Benvingut dins d’ella tots els que vulguin i sàpiguen ser sense ordre ni concert, però amb tenacitat, alegria i resistència. No cal excloure ningú, qui no comprengui no es quedarà, i els que es quedin sabran què volem dir i seran amb nosaltres.

(Les fotos son de Nathalie i Eduard. Clicant sobre les fotos, es fan grans)



Mutur fent l'ultim bany del any




Arrastrant el tronc