IRREALITAT

Avui hem repetit la jugada, i que bé ens ho hem passat repetint-la. Estava anunciada tramuntana força 7/8, però quan hem sortit de Portlligat la tramuntana era fluixa, potser força 4. Feia fred i el dia era gris. Érem dotze palistes, Anna i Maria Giró, Pi, Xavier, Eduard, Manel, Albert, Xavier Masanés, Diego, Jordi Rotllan, Miquel i jo, i hem palejat oberts per arribar, sense problemes, a cap de Creus, on hem tret el nas, però aquesta vegada només girar ens hem trobat, no pas ones, però un vent important que ens frenava, quasi no avançàvem, i és que allí la tramuntana, o el mestral, perquè crec que ho era, era en veritat força 7/8. Tot Sa Claveguera era un canal amb ones petites, però amb un vent constant que era un delícia enfrontar, un vent molt més fort que en dies anteriors, quan el problema eren les ones.  Com sempre, cadascú ha arribat fins on ha pogut o volgut (no és el mateix), alguns fins a la punta on, més enllà, les ones eren altes, creuades i perilloses, altres han avançat una mica menys, però crec que tots han gaudit d’aquest fenomen, que hem dit que crea addicció i que es diu vent del nord.

Avui ha sigut com palejar contra una paret enorme que havíem d’empentar enrere. Tots avançàvem poc a poc, mil·límetre a mil·límetre, forçant cada metre, apropant-nos a les ones dins d’un canal que es feia interminable.  

Quan hem girat, Xavier (l’home un dia sense veu), al posar el seu caiac de costat a la tramuntana, ha bolcat, l’aigua era freda, teníem que treure’l de presa, ens ha costat més del habitual per culpa d’una decisió meva equivocada, l’hi he dit que s’agafés al caiac de Maria, ho ha fet, llavors quan ja el seu caiac era vuit, ell estava apartat. Però tot i així ha pujat ràpid i fàcil, hem enfilat cap a Jugadora, on hem descansat i Xavier s’ha canviat de roba, és important portar sempre roba seca.

Una vegada acabada la palejada, hem començat la segona part del dia, un dinar a casa de Nathalie, promès des del dia que vam arrossegar un tronc des de Ses Ielles. Érem setze a dinar, hem menjat, begut, xerrat i rigut, i un ocell que l’Eduard d’immediat ha classificat ha portat un paper que deia “És aquesta la vida real?”.

Hi ha qui defensa que la vida real no és la que nosaltres portem, aïllats en un racó, passant el temps sense masses aspiracions d’èxits ni de consecucions, vivint amb poc i gaudint de temps, natura i amistats. Sembla que som fora del circuit d’ambició i patiment, i que vivim quelcom que no és real. A nosaltres ens sembla real, però no ho és, no. La realitat és lluita i patiment. Nosaltres no sabem pas què som ni què fem.

Però, altra vegada ho direm, sent res i vivint fora de la realitat, ens ho passem molt, però que molt bé, i encara que no podem ser feliços perquè no existim (no ser a la vida real equival a no existir), doncs ho solucionem enganyant-nos, com babaus que som, i creient-nos feliços, però amb un sentiment de felicitat que, encara que no ho pot ser, sembla molt real. Som unes ombres eficaces. Així avui hem passat unes hores magnífiques a casa Nathalie, tots els irreals, asseguts en un jardí que semblava real, tot i que no ho era, no ho podia ser.

A l’Asia saluden als camins, hola, hola, com va tot?, per tal que els camins no se’n vagin i la gent, sense ells, quedi sense poder anar enlloc. Fan bé, cal cuidar allò que ens és útil, com són els camins, sobretot si sabem on anem i si val la pena anar-hi. Nosaltres saludem a les ones, hola, hola, i al vent, com va tot avui?, i en general saludem al mar, i als amics, els que com nosaltres, no formen part de la realitat.

“Qui peca d’ambició i no es contenta amb el benefici de la vida i la bellesa del mon, pateix el càstig de no comprendre la vida i quedar insensible davant la bellesa.” Potser no cal buscar molt lluny, ni fer esforços per aconseguir reconeixement i riquesa material, potser basta amb viure coneixent la bellesa del que ens envolta, abdicar de tota ambició i ser reis de nosaltres mateixos en el nostre reialme irreal que tan real ens sembla i se’ns mostra.

Cal aclarir, per qui ens llegeixi, que no ens considerem herois quan parlem de vent ni d’ones, res més lluny, basta amb veure’ns o coneix-se’ns per saber que no podem ser herois, ni tan sols imaginar-nos-ho. Simplement, els dissabtes i els dimecres, prenem els camins del mar per anar a trobar el que vingui, és a dir, per anar “ad ventura”, a lo que vingui, a la aventura. I, amb humilitat, atrotinats herois aventurers, ens ho passem bé fent-ho.

També aclarir que amb el que aquí escrivim, no pretenem pontificar ni ser savis. Bastarà, altra vegada, veure’ns o coneix-se’ns per saber que no podem aspirar a la saviesa ni a la pontificació. Escrivint aquí intentem posar paraules als sentiments que tenim quan ens trobem i recorrem palejant la natura que ens envolta. No aspirem a més, de fet aspirem a res. No tenim aspiracions, ens basta amb viure el dia.

Dimecres, si tot va bé, hi tornarem.