I amb tranquil•litat vam arribar a la punta de Cap de Creus, allà on sempre traiem el nas. I el varem treure, i des de allí vam veure al fons de Sa Claveguera, entre Culip i S’Encalladora, les ones de sempre, les que ja coneixem i ens coneixen, hola, hola, com esteu avui?, nosaltres avui trenquem en un moviment irregular, això ens van dir ahir les ones, amb l’idioma de les ones, que es pot llegir, sentir i entendre. Vam palejar doncs cap a elles, amb dificultat pel vent. Però sabent tots que al arribar a la punta havíem de ballar. I ho vam fer, amb ones potser no molt altes, però trencades i venint de diferents llocs, ones jugadores, engrescadores i font de balls i ensurts.
Tots es van portar de meravella, botant fins on cadascú va poder, i tornant també cadascú com va poder, alguns sense deixar de donar la cara a les ones, un estil vàlid i intel•ligent, sempre és millor veure l’ona que et ve, hola, hola, no em tombaràs pas, oi, no pas avui?, i en un d’aquells bots a mi el vent em va fer volar la gorra, la vaig atrapar però em van caure al mar les ulleres, les ulleres de tempesta, i encara que eren de plàstic (de fet eren d’un nino Nenuco de la meva filla petita i no portaven vidres, però amb elles ho veia tot molt més clar, per això eren de tempesta) i sent de plàstic suraven, doncs les vaig buscar, entre ones, i no les vaig veure. Però no perdo l’esperança, vaig calcular on portaven les ones, a una petita entrada de S’Encalladora, i allí les buscaré. Ho mereixen. També per si la meva filla me les demana, mai se sap.
Vam deixar doncs Sa Claveguera, veient grans vaixells mercants que s’apropaven a costa, per guarir-se de les ones. I nosaltres en un dia clar i assolellat vam buscar un lloc on parar la taula. Vam anar a Ses Ielles, una platja petita i tranquil•la. I vam parar taula, literalment. Uns diuen que la portava Eduard, altres que ja hi era a la platja, però el fet és que unes fustes rectangulars van servir per disposar la més gran, increïble quantitat de menjar i beure que es pot portar en un caiac. On cabien aquelles croquetes, anxoves, butifarres, pernils, formatges, musclos, turrons, neules, fruits secs, dolços, i altres viandes que no recordo? Quin caiac els podia portar a ballar amb les ones? I per discreció i pel bon nom de l’entitat, no parlaré amb detall de les begudes, diré només que eren uns litres de cava i altres de vermouth, i quaranta cerveses i dos coca-colas i una botelleta d’aigua. Quaranta és el numero que vaig sentir en quant a les cerveses, encara que no les vaig contar.
Però el que vull dir, i ho diré, és que els deus antics, els dels grecs, segur que en el seu Olimp han decidir ajudar-nos. Ja ho vam pensar a Menorca, però ahir ho vam constatar. El sol que ens van donar, la tranquil•litat i el equilibri de la platja, el grup, i la taula, eren perfectes, divinament perfectes. Agrair, però als mundanals i humans membres de la Comissió Lúdica, Albert i Eduard, i a tots els que van col•laborar, per tot el que van portar. Jo potser ahir no ho vaig agrair prou, però el meu agraïment va em el record d’aquell moment que ja sempre que tornem a Ses Ielles recordarem.
Dir aquí el que ahir vaig explicar a la platja. Fa a prop de quaranta anys, sent jo a Ses Ielles, vaig escriure un poema on deia que el Capitán Trueno i els seus companys menjaven una paella. Qui m’havia llavors de dir que passats tants anys havia de trobar-me amb un grup de companyes i companys aventurers fent un àpat al sol d’una bonança!
Diuen que a Donegal, Irlanda, quan hi ha hagut un naufragi, al enterrament dels navegants morts, les planyeres planyen primer pel mar, obligat a provocar aquestes morts. En el cas de ahir, nosaltres, sense cantar ni plorar, potser brindant amb cava, hauríem de agrair al mar permetre els camins d’ones i de temps que ens deixen ser a Ses Ielles i a altres llocs, tantes vegades i amb tanta intensitat. Pel mar, doncs!
Diuen també que cal durar, és a dir, cal mantenir-se, per tal de poder estimar millor un dia allò que antany només havies acariciat de passada sota l’olivera massa jove. Jo he intentat mantenir-me, i és cert que ara estimo amb més força allò que la meva força de llavors no em deixava apreciar ni estimar. Un brindis doncs des de Ses Ielles, per tot i per totes i tots. Cal mantenir-se.
La tornada des de Ses Ielles va ser una Odissea. O digna del esclaus de les galeres romanes. Nathalie, amb l’ajut de Manel, va trobar un tronc més que immens, el van lligar, va surar, i entre tres (Pi, Miquel i jo) que l’estiraven palejant, i molts que esperonaven amb crits, el vam arrastrar de manera caòtica, irracional i efectiva, fins els esculls de Sa Farnera, l’illa de la bocana de Portlligat, on al deslligar-se el tronc, quasi hi ha un cataclisme, un naufragi, perquè ens vam trobar tots tres lligats uns als altres, amb ones que ens empenyen contra les roques. Complicat. Vaig dir a Miquel que soltes el seu cap de corda, és a dir, que tires de la anella de seguritat, i jo vaig fer el mateix, i mentre nosaltres ens apartàvem de les roques, Eduard, Albert i Manel, jugaven a water-polo, empenyent el tronc amb les pales per tal de aparta’l de les roques i fer-lo entrar a Portlligat. Marta Duch i Nathalie se’ls miraven, segurament pensant amb certa ironia que eren homes,és a dir, nens jugant i cridant i passant-ho bé.
I tots, doncs, en ho havíem passat bé, un bon fi d’any per un bon any.
Diuen que les histories s’han de contar de manera vaga i imprecisa, però amb detalls que ens impedeixin dubtar d’elles. No sé si la nostra història, la del grup de gent que es diu Umiiartoq i també Escola d’en Mar, els que ens trobem sense ordre ni preavís a Portlligat per a anar a la vegada a trobar el mar, la contem de manera imprecisa i vaga, ni si donem detalls que ens fan reals, però sí sé que som, i que el mar és, i que, mentre podem, seguirem sent.
El dimecres, si tot va bé, el grup hi tornarà. Nathalie i jo no hi serem, ens en anem a recórrer les terres de l’Espanya, però algú obrirà els armaris, farà sortir pales i caiacs, i entraran al mar, a continuar la nostra historia. Benvingut dins d’ella tots els que vulguin i sàpiguen ser sense ordre ni concert, però amb tenacitat, alegria i resistència. No cal excloure ningú, qui no comprengui no es quedarà, i els que es quedin sabran què volem dir i seran amb nosaltres.
(Les fotos son de Nathalie i Eduard. Clicant sobre les fotos, es fan grans)
 |
| Mutur fent l'ultim bany del any |
 |
| Arrastrant el tronc |
Veig que us ho veu passar forca be. Molt bo el relat, encara que sempre es millor quan el vius primer. Un plaer poder fer sortides amb vosaltres i espero que en podem fer moltes mes.
ResponElimina