AIGUA

  

Em pregunten què som, qui som, d’on venim, preguntes metafísiques que potser la comissió lúdica podrà contestar, però de moment només sabem que som un grup de gent que en desvandada arribem des de llocs llunyans o propers, baixem un numero indeterminat de caiacs, mai se sap quants, el joc es veure si en queda algun a la platja quan tots hem sortit, i palegem amb alegria, pel dret, cap on l’excusa ens porti. I també alguns dies ens ajuntem i mengem, bevem i riem, i a vegades viatgem a altres costes on repetim el mateix i deixem fites per anys que encara han d’arribar, tot amb alegria, la que tant costa i que tan ric fa. Crec, si molt em pregunten, si molt he de definir, que som bona gent que arriba i rep i crea calor que acull, i que inventa aventures i sempre les troba, som els que havent potser naufragat saben riure i relativitzar el naufragi, hi haurà nous dies i noves aventures, i a més de res serveix queixar-se. Som l’hora màgica, les tres de la tarda dimecres, les nou i mitja del matí dissabte, quan van arribant, mai se sap qui, ni quants, però arriben amb alegria, un dia més, què farem avui. Som un somriure i un benvinguts. I el mar que sempre ens espera. Tot això som. I això és molt. Som rics.

Ahir va ser un dia més dels molts caòtics i il·luminats i plens de ones, colors i gents, però a sobre teníem uns càmeres de televisió que ens seguien i ens volien enregistrar i ens preguntaven el que abans he dit, qui som, què fem, d’on venim, i com a resposta els hi vam dedicar un dia ple de gent que es creua, desapareix, abandona, és rescatada, no sé sap de on ve però arriba, i és que vam omplir el mar amb 26 palistes, no sols mai agrupats, com és costum, sinó que dividits en grups que enfrontaven ones, o les fugien, o anaven a una illa, o tornaven sols per obrir el restaurant, o arribaven des de la farmàcia sols entre ones, mai he vist tanta gent fent trajectes diferents en un sol grup. Jo ahir ho vaig permetre perquè portàvem una zodíac i això donava seguretat, d’altra manera hagués sigut una imprudència. Fins i tot hi ha una persona que sabem que va sortir en el caiac però que no sabem com ni quan va tornar, però hem contat els caiacs, hi són tots, deduïm doncs que va tornar, cap problema, tots tranquils.

Per acabar de complicar el dia, Lluís Torrent i jo portàvem una càmera, primer jo la portava a proa i creia que filmava endavant, però no, em filmava tota la estona a mi, i a més gravava tot el que deia o dèiem. Quina por! Després tots dos la vam portar al cap i enregistràvem el camí que fèiem.

Hi ha qui diu que en aquest blog només diem que tot està bé, que tot és bonic i que ens ho passem fantàstic. Doncs ho diem i a més és veritat. I a qui ho dubti, doncs tan sols li podem dir que vingui, que faci una sortida, o unes poques sortides, i llavors entendrà que no podem dir una altra cosa, tot està bé i ens ho passem fantàstic. Això no ho van enregistrar les càmeres, però es veritat. Sempre ens queden ganes de tornar-hi.

Ahir érem doncs 26 palistes, en un mati assolellat, amb un gregal  fluix però suficient per dificultar a qui vingués per primera vegada. Hi eren Natalie Corcoll, Anna i Maria Giró, Anja, Tintín, Nathalie, Rostia, Annik i Patrik, Carles Batlle i la seva amiga Marta, Diego i el seu amic Albert, Toni Sbert, Xavier Massanes, Manel, Eduard, Santiago, Jordi Rotllán i el seu amic Toni, Miquel, Lluís Torrent, Albert, Josep Flor i jo. Eren també amb nosaltres dos reporters de Thalassa, el programa de televisió, i Toni Albert i Eva (o era Nuria?) amb una zodíac, arribats per mar des de l’Escala per transportar als reporters que ens havien de gravar.

Vam sortir escampats, potser més que mai, i al arribar a Cap de Creus vam  veure que el Gregal bufava fort i aixecava ones, alguns van tornar a Portlligat, però la majoria, uns vint, vam  continuar fins a Culip, travessant la barrera d’ones de la banderola, fent-ho perquè aquesta vegada teníem destí, i no anàvem només a palejar fins que en tinguéssim prou, ahir les teníem que travessar, magnífica excusa. Allí,  Albert, l’amic del Diego, va bolcar, però la zodíac el va recollir sense problemes.

A Culip vam menjar, xerrar i recuperar forces, i llavors ens va sorprendre Pilar, arribant tota sola des de Portlligat. Magnífica. Vam tornar sense problemes, actuant en determinats moment com miserables figurants per la càmera.

Els antics pobles celtes creien que l’ànima té forma de barca. Se sap que els camins, que són un dels millors invents del home, també moren. Dante va fer que els tristos estiguessin al infern (“Vam se tristos al dolç aire que el sol alegra”). L’irlandès Fagha Fiona, quan es posa melancòlic, provoca boires, pluja i fins i tot tempestes, però quan somriu, fa que brilli el sol.

No sé descriure millor l’esgotador carrusel, la fanfàrria que solem portar sempre amb nosaltres, i que vam viure ahir al matí.  La nostra ànima te forma de barca; els nostres camins, els que fan el solc del nostre caiac, són en el mar, i moren i neixen, formant una xarxa que no abastem ni ens importa no abastar; mai serem al infern per tristos; i Fagha Fiona sempre somriu quan ens trobem, sigui on sigui que ens trobem. Sempre.

Va ser ahir un matí ple de llum, d’incoherència, d’intrepidesa, de moviment, i a la nit segur que tots varem descansar amb els ulls ben closos, esgotats, satisfets i feliços com nens que han viscut una aventura més.

Avui no puc saber què ens depara el temps, però si tot va bé, el dimecres hi tornem.

(Les fotos són de Eduard Marqués. Vam fer foto de grup, però amb Nathlaie hem perdut la targeta, potser un dia la trobem, però al blog del Eduard, mardamunt, capdecreusambcaiac.blogspot.com, hi ha una molt bona crònica i unes fotos espectaculars.)