dissabte, 30 de novembre de 2013

ENS MANTENIM!!!!!!

La vida passa com un huracà, és quelcom sabut. És obvi també que s’ha d’aprofitar vivint-la amb el màxim d’intensitat i de bellesa. I que més val un instant de silenci que milions de paraules que són soroll.

Dit això, ens traslladem a aquest matí a Portlligat. Cel gris, pluja, tramuntana que no arriba, nosaltres als armaris, i ningú més. Ningú. Baixant a Portlligat he trobat Miquel i m’ha dit “des del poble no m’he creuat ningú, segur que a Portlligat no trobem ningú, no hi ha ningú”.

Però hi és el mar. Cap problema doncs.

Mentre esperàvem no se sap què, al costat dels armaris, Diego, Miquel i jo, hem parlat molt, i amb profunditat, no podien ser altres les paraules, son gent com cal, i potser no hem dit res, però sentíem l’huracà que és la vida, i enteníem.

Després han arribat Pilar i Josep, i encara hem parlat. A mi, mentre parlàvem, el braç dret se m’ha pujat cap al cel, em passa quan estic bé, és un equilibri entre la vida i l’huracà. La mà queda paral·lela al cel i el braç vertical a terra. Eren paraules de gent solitària (a Portlligat en veritat no hi havia ningú) que tractaven temes que arriben al cor. Des de la riera, allà on sempre són els senglars, ens ha arribat, com una boira, la dignitat, la força i la noblesa, que mai hem de deixar i que és la nostra riquesa. Ploia.

Hem sortir en un mar gris que no té preu, hem arribat a Encalladora, on no hi havia massa ones, però bé.  Tornant hem parlat, Miquel i jo, de gent que jo busco. Fa uns quants anys vaig fer una llista de unes 300 persones que vaig conèixer en tots el temps i en tots els continents. Alguns fa més de mig segle que no els he vist. Poc a poc els vaig localitzant i, sense prèvia advertència, em planto davant d’ells o d’elles. Són moments molt forts. I aquestes dues ultimes setmanes he trobat gent molt estimada temps enrere. Una sort haver-ho viscut. Som l’amor que hem donat, i el demés és misèria. I la gent que retrobo és gent que crec que ho comprenen, això del amor, encara no m’he portat cap decepció, sempre hi ha alegria quan ens trobem. D’això hem parlat amb Miquel, antic guerrer que compren el que es difícil comprendre.  

I hem acabat carregant fusta sota la pluja. Un dia magnífic, com no pot ser d’altra manera.

Vull demanar disculpes a Tere. Ahir li vaig dir que hi hauria tramuntana i no ha vingut, i la tramuntana està entrant ara, quan a casa escric això a la vora del foc i ella, el vent, bufa a l’exterior.

Contaré també sobre el passat dijous. Érem Lluís, Albert i jo, i amb un mar bastant tranquil, vam anar a la badia de Cadaqués. Feia sol, la gent era asseguda als bars, tot era tranquil, i de sobte Albert em diu, mirant al horitzó fora de la badia, “allò són ones?”, i ho eren, deu n’hi do si ho eren. Vam tornar contra un mar enfurismat per les ones que havia deixat la tramuntana dels darrers dies i la tramuntana que acabava d’entrar. Ens va costar, vam tenir que entrar per la bocana de Portlligat, impossible per Boquelles ni Sa Farnera, però ens ho vam passar molt bé. Com avui.

La vida és un huracà, o passa com un huracà, d’acord, però és un huracà feliç, amb la gent que al llarg dels anys i dels llocs vam trobant i amb qui vivim sent tranquils, nobles i forts, i que per això, passats els anys, quan els retrobem, ho saben encara reconèixer, i per això s’alegren de retrobar-nos.   

Som rics, tenim encara temps, què més podem demanar!

Dijous, si tot va bé, hi tornarem. 

dijous, 21 de novembre de 2013

PENSAMENT I MOVIMENT

Quina sort que existeixi gent noble i tranquil·la, que mai demanen i sempre ajuden, quina sort conèixer-los, i la més gran de les sorts, quina sort arribar a Portlligat i trobar-ne dos, tranquils i sempre amb un somriure, disposats i contents. Avui eren Lluís i Albert. El mar filtra les gents, i el grup que sortim, diria que tots, són gent especial, el mar no n’accepta altres. Potser lluny del mar, en les seves vides, siguin diferents, que no crec, però al mar que ja ens coneix són tots gent  tranquil·la, noble i amable, que ajuda i no demana, que és un plaer trobar quan arribo als armaris.

Els “Lamed Wufniks” son 36 persones justes que sense saber-ho justifiquen el mon davant Deu e impedeixen que el mon es converteixi en cendra. Això diu la religió jueua. Però no cal cap religió per saber que la primera prioritat vital és ser just, també noble i digne, perquè llavors tot és més equilibrat i vivim millor, tenim fortalesa i podem ser tranquils i amables. Avui hem entrat als caiacs i jo he començat a palejar amb la sensació de que tot funcionava.

Des de fa un temps he tornat al mon del escriptori, la taula on tot hi queb. Pascal deia que si fos per la força del nostre cos l’univers ens esclafaria, però que amb el pensament podem resistir i abastar els universos que calguin. Avui, palejant i parlant amb Lluís, hem decidit que cal l’escriptori i també l’exterior, la natura. Cal tancar-se per tal de ser lliures. Seure davant d’un mur i imaginar mons i gents, circumstancies i aventures. I cal també sortir i gastar la força que ens dona el pensament recorrent l’exterior, la natura. Pensament i moviment. El pensament sol no basta, ni tampoc el moviment.

Avui la tramuntana ha ofert una treva. No pas el Mestral. A la barrera d’ones de Culip les hem trobat i hem patit una mica, només una mica, el suficient per a recordar els dies on som molts i ens endinsem en les ones. 

Quan hem tornat el sol es reflectia sobre l’aigua i ens costava veure el camí. He pensat en aquell home cec que només recuperava la vista quan parlava de la seva infantesa. Llavors podia veure, i les paraules que sortien de la seva boca eren enceses i brillants, i il·luminaven la foscor. Una nit, quan tornaven a la costa noruega, el seu vaixell es va perdre en mig d’una tempesta, però les paraules del home cec recordant la seva clara infantesa van il·luminar les roques amenaçadores i així van aconseguir arribar a port. Nosaltres hem tornat en silenci, però si cal parlarem amb mesura, contarem les paraules, serem llum, i trobarem port.
  
Ha sigut un dia tranquil i gratificant, el necessitàvem. Em sap greu no haver tingut una càmera per a fer una foto a Albert quan, a la barrera de Culip, a la seva esquena s’aixecava una alta ona trencant que semblava l’havia d’engolir. Ell mai es farà a l’idea, només sabem el que veiem, i el que imaginem. Pensament i moviment. Vida. L’avia de Saramago, l’escriptor portuguès, deia quan ja era una dona molt gran, “és tot tan bonic, i em fa tanta pena deixar-ho”. Comprensible. Vida. Aprofitar-la. I que duri.


diumenge, 17 de novembre de 2013

UN MON INJUST


Aquest cap de setmana, no soc a Cadaqués, estic a Barcelona i m´he deçidit a escriure, aquest cop no de ones, si no de les bajanades que estem sentint durant la setmana.
Companys! he de dirho no entenc el mon, francament no l´entenc!
Ja se, que tot ha de ser políticament correcte pero en un entorn on els polítics, tenen aquesta inmunitat per a fer, o millor per destruir tot el que els dona la gana, no hi puc entrar.
Per tant, avuí trenco el carnet de çiutadá resignat, no em dona la gana! !prou!
Es aquest un mon, on es pot fer malbé les illussions de persones que volen donar una millor vida a nens que no la tenen, posant´los trabas i impediments quan ja s´havíen fet l´ideia de formar una familia, simplement per un maleit capriçi internaçional i económic. ¿No han pensat en els sentiments? ! que collons dic  si no en tenen!
El mateix mon on els que manen, han pensat i dit en veu alta que la mes gran tragedia maritima i ecológique, no ha de ser castigada, tot i que ha fet molt de mal i s´hauria d´exigir responsabilitats.
Pero es clar, quan el ara president del gobern espanyol, ja va ser el que va dir al prinçipi de la tragedia:
!pero si soólo son unos hilitos de nada!
!Qué podem esperar!
Un mon, un pais en el que el sr, "estona " vull dir Rato, es aplaudit per els del seu partit i gairebé per molts altres quan , te  els pebrots i la poca vergonya, no ja de reconeixer el mal que ha fet arruinant a tota la gent  si no que am aquesta actitud xulesca i prepotent diu que ell ho ha de ser ni tan sols interrogat perque tot ho ha fet "meravellós"
Un mon, en el que , tots els políticament correctes( quin fástic) no han parat d´insultar i criticar en David Fernandez per dir i recriminar al Sr " estona" , ni mes ni menys que el que tots pensem.
A ses illes porten temps i a Catalunya també patint les estúpides deçisións en el tema de l´ensenyança. d´un ministre que amb la seva gran rencunia i odi, tan sols fomenta  mala llet ( segurament es el que vol) i ja ha aconseguit que tothom estigui cabrejat i el que es pitjor perjudicat económicament.
! No m´agrada , no formar part de tot aixó!
Al menys, vull tenir l´oportunitat de baixar d´aquest vagó ! No els vull!

I ....amics , em quedo am les ones, amb la seva força , amb la seva nobleça, elles no enganyen, per aixó aquesta nit he deçidit que em treuré el carnet de çiutadá de mar, creiume ! es molt  mes segur.


Salut i fins aviat companys!


MIQUEL

dissabte, 9 de novembre de 2013

TRENCANT LA LÒGICA


Diuen que els deus són deus perquè no es pensen. Si nosaltres arribéssim a ser sense tenir que qüestionar la nostra essència, seriem deus. Avui, quan he despertat i he mirat per la finestra i he vist els núvols foscos i els arbres agitats per una forta tramuntana, he pensat què fem, què volem fer, on volem anar, boixos que pensen recórrer el mar entre Cadaqués i Port de la Selva, què farem. Llavors no sabia la resposta. Ara la puc donar: què farem?, doncs meravelles. I això hem fet, meravelles.

A les vuit i quart, amb forta tramuntana, a Portlligat, érem Eva, Mercedes, Cristina, Pilar, Nathalie, Josep Flor, Lluís Torrent, Josep Parada, Toni Albert, Xavier Masanés, Miquel i jo, dotze personatges vestits uns per caminar, altres per caiac. Què fer? Hem decidit anar a peu fins a Port de la Selva i tornar, si podíem, en caiac. Josep Parada i Miquel tenien ganes d’anar en caiac, però han comprés que era dia de grup, i tots hem sortit cap a Port. Rosa, la companya d'en Miquel, s'ha afegit a la caminada.

Un recorregut alegre i variat, hem entrat a una de les mines de ferro, hem vist valls, masos, camins, i lluny, sempre amb tramuntana, el mar ple d’ones. Sabíem que seria difícil tornar en caiac.

En el recorregut hem aprés que hi ha ocells que volen marxa enrere perquè no els importa on van, sinó on han estat; ocells amb una única ala, i que per tant volen en cercles, i que tenen plomes d’un color que varia segons qui el miri; i hem sabut que en un mar hi ha tants dragons com peixos en el nostre mar, i que en un lloc del Univers està escrita la quantitat exacta de dragons que hi ha en aquell mar.

Sabedors de tot això, després d’esmorcar a Sant Baldiri, un poble que podia haver sigut però no va arribar a ser i ara és només ruïnes i record, hem arribat a Port de la Selva, on hem tingut una escena surrealista.

Havíem de decidir què fèiem, si ens embarcàvem tots, o uns quants, o ningú, i en un moment on cal ser discret i prudent, i dir poc, Lluís Torrent s’ha espatllat, una peça al seu cap s’ha mogut, i Lluís ha dit moltes coses, masses, sobre caiacs carregats i que no tornaria a carregar, sobre anar o no anar, sobre cotxes i no cotxes, i nosaltres que l’estimem per ser com és, espatllada inclosa, hem esperat a que parés de dir, i hem decidit no embarcar, la tramuntana era massa forta.

Però quan ja un grup havía sortit a buscar cotxes, ha semblat que el vent mancava, i hem decidit sortir, tots menys Cristina, Mercedes i Lluís. A aquest últim li agraeixo que avui fos el primer a Portlligat, disposat a fer-ho tot, caiac i a peu, sense pressa, encara que després no ho així fet, però ha sigut per allò de que s’ha espatllat, i això ens pot passar a tots, tots tenim peces al nostre cap susceptibles de bellugar-se. A més, Lluís és Lluís i així ens el estimem. Encara que ens hagués agradat que vingués amb nosaltres en caiac, de tornada a Cadaqués. Un més del grup.

Perquè la tornada ha sigut magnífica, un regal dels deus que no saben que són deus. Hem tardat, sense fer cap parada, exactament tres hores i cinc minuts, i hem arribat amb l’ultima llum, de fet l’ultima mitja hora ha sigut en un mar vermellós que no tenia preu i que ja no apreciem perquè som saturats d’imatges d’una bellesa que ja no ens impressiona.

A Portlligat, entre els porcs senglars habituals, el fred, i la sensació de cansament però també de satisfacció, hem dit adéu, adéu, ens tornarem a veure, hi tornarem.

Sabem que recolzats en un mínim de realitat, aconseguim un grapat d’alegria que sempre ens envolta. A casa, a la nit, sopant amb alegria, l’alegria que mai ens ha de mancar, he agraït als deus que no saben que existeixen, per permetre, amb la seva ignorància, aquests dies que són únics i que ens enriqueixen. Gràcies a tots, no els deus sinó els companys, per haver vingut i per haver sigut, i per ser encara.    

Mentre els companys descarregaven caiacs a la platja de Port de la Selva, amb pressa perquè la nit arribaria, he anat a un restaurant de Port, no recordo el nom, i he saludat al seu cuiner, Albert, company de caiac, i encara que em sap greu que ell no hagi pogut venir amb nosaltres, el seu somriure i la seva presència ha sigut un dels elements que han fet aquest dia un dia que ha valgut la pena. Detalls petits, sense aparent importància, com el nostre saludo avui a Port, són el que fan que el mon mantingui el seu camí. No cal grans possesions per ser feliç, n'hi ha prou amb una dsiposició tranquila que permeti captar els moments que valen la pena. La felicitat és una actitud davant la vida.

Avui dormirem contents. Hem burlat la lògica amb un fet extraordinari: al despertar he trobat núvols i forta tramuntana, i ens ho hem passat molt bé, tant caminant, com remant, com sent. Quina meravella de dia!


Dijous, si la tramuntana ho permet, hi tornarem.