diumenge, 28 de novembre de 2010

A ver companys,
varias precisiones SOBRE LAS DECLARACIONES ABAJO EXPUESTAS ...

1. El pan era coca del forn d'en Baró,la compré recién hecha a las 9 de la mañana y estaba cañón para un bocata de Jamon de Guijuelo...

2.Sois unos buitrakos y en algún momento, cuando saqué el bocata y ví vuestras miradas famélicas llegué a temer por mi integridad física, por eso decidí compartirlo por las buenas...
es una habilidad que los Sanclemente (que somos en general poquita cosa en lo que a fortaleza física se refiere) hemos desarrollado a modo de mecanismo de supervivencia para defendernos de los depredadores...

3. Las cervezas estaban de muerte y lo cierto es que cuando las metí en el tambucho ni siquiera las conté y solo me preocupé de que hubiese variedad,
por otro lado,
el Mutur bebió un trago de cada lata, asi que probablemente FUE EL QUE MAS BEBIO....,
tanto es así, que volviendo perdió hasta... las manoplas de su pala!?!?! del pedo feliz que llevaba... en el paratge de Tudela no comprendía que las chapas de oxicorte que se obstinaba en maltratar y que habia atornilladas en el suelo eran la representacion gráfica de la forma de las rocas que se podían observar desde el punto en cuestión y las chutaba diciendo " pero a ver, esto quueeeé es???"
este extremo, que él negará tajantemente, puede fácilmente ser contrastado con las declaraciones de Iñaki que os explicará como en varias ocasiones tuvo que ayudarle a subir al kayak ante su precario equilibrio, y esperarle después durante la bajada hacia Port Lligat porque hacia "eses" clarísimas, afortunadamente no encontramos a la patrullera de la Guardia Civil (de mote: Heineken), porque si nos los topamos le hacen soplar FIJO.

4.Por otro lado en Josep (Pepu Parada) ya ha demostrado en varias ocasiones
al manifestar públicamente su confianza en las habilidades palistas ante el oleaje de Miquel Hormigo y mías
(MANDA "OO"!)
que tiene el seso casi tan seco como nosotros...
el hecho de que lo confirme claramente haciendo esquimos en el mes de Noviembre en las "tibias" aguas de Port LLigat es para mí solo la confirmacion...
yo personalmente creo que ya venía así de serie y que no debemos autoculparnos por ello
(es informático al fin y al cabo)...
de todos modos que lo confirme la Pilar que es la que hace más tiempo que le conoce, pero es conocido el dicho de "Dios los cría y el viento los amontona"
y el hecho de que llegase aquí de manos de la Pilar tampoco es un sintoma a dejar de tener en cuenta...

5.Lo del paraje de Tudela pues no se que deciros, yo es que los 7 millones de Euros que ha costado el derribo me ponen los pelos de gallina,
no entiendo que se derribe aquello (que era respetuoso, Dalí colaboró personalmente en el diseño del arquitecto e integrado en el medio) y se levante la Torre Agbar en medio de Barcelona, que no deja de ser una polla (o se escribe poya?) gigante cuyo coste nos facturan a todos en el agua cada dos meses...
(no se si captaís la metáfora polla-recibo del agua)
además, gastarse 7.000.000 de Euracos en un pais donde hay gente que rebusca en la basura para comer me parece que está muy, pero que muy feo,ya sé que me dirán que no tengo sensibilidad ecológica, pero los que rebuscan en la basura tampoco la tienen y no escriben en los blogs, asi que alguien tiene que escribir pensando en ellos aunque no sirva para nada.
También sé que los habrá que digan que la torre Agbar es un símbolo de Barcelona, y yo digo que qué culpa tengo yo para que me la cobren en el recibo del agua?
Claro que ya hace tiempo que sé que mi reino no es de este mundo...

dissabte, 27 de novembre de 2010

Núvols, sol, pícnic i monuments.

Avui feia fred i pensava que el dia seria deslluït, amb poca gent i clima advers. Però després hem fet un pícnic, hem pujat muntanyes, descobert ruïnes i miradors, ha fet sol i fins i tot calor, i ens ho hem passat molt bé. Érem vuit: Pilar, Josep Parada, Jordi Rotllán, Iñaki, Toni Sbert, Xavier Masanés, Javi i jo.

Hem palejat fins a Messina, i després el mar ens ha portat, com si fos un gran riu, amb ones dibuixades i amigues, fins a Cap de Creus, i des de allí hem seguit fins al Club Mediterrané, la nostra meta. Avui el mar estava alt i ens ha permès arribar fins a la platja, on hem desembarcat com si fóssim descobridors, o conqueridors, érem gent que arribava en una terra antiga, on s’havia aixecat una civilització aliena que nosaltres havíem conegut quan encara estava viva.

Només arribar ha sortit el sol, i en Javi ha fet sortir 7 llaunes de cervesa que havia agafat del container que ens serveix de base, algunes eren amb alcohol, altres sense, altres amb llimona. Nosaltres érem vuit, hi havia set llaunes, i amablement tots han agafat una llauna i m’han deixat a mi sense, els hi he dit que ho escriuria al blog i ara ho faig. No vull pensar de què serien capaços si la situació fos dolenta i, per exemple, estesi’m patint set. En fi.

Després en Javi ha fet sortir un entrepà de pernil i ha intentat menja’l, però nosaltres érem més, l’ham agafat i l’hem partit, l’entrepá, i l’hem menjat, aquesta vegada entre vuit. Després la Pilar i en Josep han repartit vuit galetes, una per cadascú, i jo he dit que la Nathalie en sol portar més de galetes. (Cal dir que jo i cinc més no hem portat res, i podíem haver callat, però tots ens hem queixat una mica, fins i tot hem qüestionat la qualitat del pernil d’en Javi, l’hi hem dit que a veure si un altra dia s’esmerava més, i és que queixar-se és esport nacional, a més el pa tampoc era massa tendre, encara que això no l'hi hem dit, ho dic jo ara.)  

La veritat és que ha sigut un petit menjar agradable i que ens ha donat forces (?) per pujar als misteriosos monuments que estan on abans era el Club Med. Són tres miradors que han provocat molts comentaris. Estèticament estan força be, tots estàvem més o menys d’acord, però uns han dit que no calia posar miradors en un lloc des de on es pot mirar des de tot arreu, i que si ho han tret tot, perquè aixecar més construccions; a altres els hi ha semblat que estava bé.

Hem tornat amb el cel gris, només ha sortit el sol per tal que féssim un desembarc lluït a la platja de Tudela. La tornada ha sigut cansada. No hem passat fred i el dia ha sigut cansat però agradable. Com sempre, al arribar a Portlligat en Josep ha fet uns quants esquimos, no se si la bogeria ja la portava amb ell o si l’hi hem encomanat nosaltres.

El dimecres, a les 2.30, hi tornem.

divendres, 26 de novembre de 2010

Mestral i tonyines







Escric sobre la sortida de fa només dos dies, el passat dimecres, però sembla molt llunyana, se l'haurà emportat el vent que llavors bufava. Érem Nathalie Giordano, Anna i Maria Giró, Pilar, Iñaki i jo, i bufava un mestral (crec) bastant fort però que no ens afectava, el litoral ens protegia, i només més enllà de Massa d'Or el vent aixecava ones importants. Vam arribar a Cap de Creus sense problema i jo vaig treure el nas a Sa Freu, vaig enfilar cap a Culip, el vent no era excessiu però a la línea de Culip es veia un mur d'ones que feia por, i quan portava un rato palejant em vaig girar per veure on eren els demés i estava sol, ningú m'havia seguit, tot i que jo soc prudent i si havia entrat a Sa Freu volia dir que no era difícil, en fi, quan vaig tornar a la punta de Cap de Creus tots estaven parlant a rodolso, jo era l'únic boix.





La tornada va ser fàcil i vam veure tonyines saltant a prop i alt, totalment fora de l'aigua. No vam tenir fred en tot el recorregut, però al deixar els caiacs i el material ja quasi era fosc i se'ns van glaçar les mans. La Pilar feia cara de no ser al estiu. Tots vam cavalcar (en moto) a casa i a la dutxa ben calenta.




Demà dissabte i tornem, són ja dies d'hivern i encara que sé que alguns, o alguna, no estarà d'acord, també tenen el seu encant. De fet mai ens creuem amb ningú, som els senyors solitaris del nostre tros de mar. Cal disfrutar-ho.


Cal dir també que les fotos les va fer Nathalie, utilitzant el retardateur o retardeur, es pot elegir, al mig del mar, una màgia considerable, però es que si no és així no entenc com es fa des de lluny la foto de ella mateixa. Som magnífics.

dilluns, 22 de novembre de 2010

UNA ÚNICA FRASE ASSENYADA I UN ALEPH ENTRE PINS

Ahir diumenge varem creuar un mon diferent del que varem conèixer al estiu. L’Escala és un poble que ha dedicat gran part de la seva extensió al turisme, i quan aquest no hi és, al hivern, es torna una extensió buida d'edificis tancats i tristos. Montgó, pel contrari, és una cala que sense el turisme recupera una fesomia antiga, natural i atractiva. Al estiu varem fer aquesta excursió des de Montgó a Illes Medes passant per les coves dels penya-segats, i varem conèixer un mon de chiringuitos, banyistes, barques, moviment i soroll. Ahir a Montgó només hi havia una gavina coxa que ens mirava estranyada, estàvem fora de temporada.

Varem sortir des de la platja de Montgó Laia Eraso, Anna Suàrez, Anna Giró, Pilar Giró, Natalie Corcoll, Pilar Colomer, Josep Parada, Miquel Hormigo, Xavier Massanes, David Martínez, Carles Batlles i jo, per part d’Umiiartoq, i Toni Albert i Jordi Sabater per part de Kayaking Costa Brava. El dia era solejat, amb mar de fons que colpejava sense fúria els penya-segats.

No varem poder entrar a totes les coves, i passant entre roques varem tenir certes dificultats. Aquí cal agrair la disposició d’en Miquel, sempre valent i decidit, qui sempre era el primer i així ens servia als altres per a veure què passava. Passant per dins d’un forat al penya-segat, la dificultat era girar el caiac per enfilar la sortida, ja que era molt estreta i el mar colpejava i dificultava la maniobra. En Miquel va ser el primer a entrar i va quedar encallat, només es veia la punta davantera del caiac que avançava i retrocedia segons envestia el mar, i de vegades els cops de mar eren forts. Va passar força estona, i jo ja anava a proposar que continuéssim l’excursió i que potser tornant de les Medes encara el trobaríem allí, amunt i avall del forat, i llavors ja faríem algo per recupera’l, o ja hauria sortit ell sol, però llavors va sortir marxa enrere, sense passar el forat, i varem poder continuar tots plegats. Ningú va entrar en aquell forat. A la segona cova en Miquel va entrar el primer, va rebotar el cap contra el sostre (per sort tots portàvem casco), va bolcar i va sortir com va poder, nedant, (en Jordi Sabater va recuperar el caiac, jo vaig apropar-me a en Miquel perquè es recolzes en el meu caiac si ho necessitava, i amb l’ajut d’en Toni el varem ajudar a tornar a pujar al seu caiac). Ningú va entrar en aquella cova. En Miquel era un referent a tenir en compta i que als demés ens estalviava cops, ensurts i renecs.

Els penya-segats eren d’una bellesa molt diferent a la que estem acostumats a Cap de Creus. Varem parar a esmorzar-dinar en una cala passada la Foradada. Al estiu també hi havíem parat i ahir, veient-la tan petita i tan buida ens costava creure la quantitat de llanxes enormes i sorolloses aparcades a la bora de la platja i la gran quantitat de tovalloles amb banyistes que ens miraven al·lucinats i que amb varies fileres omplien la cala. Ahir érem sols, varem pujar la muntanya fins on hi havia sol i varem fer un dels millors menjars des de feia molt temps. Històries d’astrolabis, grecs i navegants, gent de dubtosa sexualitat per no estimar la natura, moltes persones perdudes, alguns amb un perfecte català amb accent britànic, i que ens preguntaven el camí vers qui sap on, i entre ells l’única persona que va tenir una frase contundent i assenyada: a un dels grups que ens varen demanar informació els varem enviar cap amunt, seguint a un altre grup (la veritat és que nosaltres no teníem massa certesa de on portava aquell camí, però tot i que els hi dèiem ells ens feien cas). Als pocs minuts varen tornar i quan els varem preguntar si ès que no hi havia camí (per tal de no enviar més gent cap allí), un d’ells va contestar que no ho sabien però que tenien una paella aparaulada a les dues i que no era qüestió de perdre’s llavors per la muntanya. L’únic assenyat en tot el dia.

Varem continuar, arribar a les Medes, fer-les-hi el tom, i des de les Medes a Mongó varem accelerar i tornar en un hora tretze minuts, portàvem ja vint-i-tres quilòmetres i teníem ganes de trepitjar terra.      

Havia sigut una excursió rica, diferent, cansada, i havia valgut la pena. Cadascú va tornar cap al seu lloc, i els set de Cadaqués, com altres vegades varem tornar tots plegat en la camioneta de la Pilar, feta especial per transportar caiaquistes que per més que cansats encara tenien força per fer bromes, idear embolics i fer trucades per tal de endreçar malifetes.

A vegades tots tenim un fort cansament, i aquells que sabem que el temps s’acaba, volem tenir encara força per més moments, més platges, més penya-segats i més horitzons que anant ràpid ens treguin la fatiga. Si hagués d’escollir entre viure la possibilitat d’en Miquel atrapat amunt i avall en el forat d’un penya-segat, o anar a fer la paella a les dues, elegiria totes dos opcions, són compatibles, i si per força hagués d’escollir em quedaria amb el nostre esmorcar-dinar d’ahir, al sol entre astrolabis, lògica-natura i excursionistes perduts, vivint la forta diferencia entre el mon fred i humit dels caiacs que ens esperaven a la platja i la calidesa dels pins amb menjar, repòs i gresca. Totes dos opcions. I que no faltin.


Per acabar diré que en un dels grups d’excursionistes perduts tots anaven vestits com excursionistes, és a dir, roba, calcats i motxilles d’excursió, però amb ells anava un senyor amb sabates de carrer i també roba de carrer i que només portava un diari a la ma. No era coherent. ¿Havia sortit a comprar el diari i en un rampell de bogeria s’havia afegit a un grup d’excursionistes que per allí passava, o formava part d’aquell grup d’excursionistes, qui mai podien fer-li entendre que s’havia de vestir d’altra manera, ja torna a ser aquí vestit de carrer? Aquesta incoherència em fa pensar que val la pena apropar-se a aquelles muntanyes de pins, sol i excursionistes enlluernats que topen amb caiaquistes que per un moment han deixat el mon d’ones, forats i penya-segats. Els corriols sobre els penya-segats ens poden deparar sorpreses, sempre molt preuades, i aquell lloc entre pins era un aleph que varem saber captar i disfrutar. La vida que val la pena està feta amb dies com el d'ahir, i si aquests dies no existissin, els hauriem d'inventar. Mai res és en va.  

dimecres, 17 de novembre de 2010

DIA SENSE FOTOS

Avui ha fet un dia de llum gris, de mar dens, de recorregut solitari. Tot era acollidor. Érem Anna Giró, Pilar, Anja, Javi, Toni Sbert, Josep que sempre va l’últim, i jo. Hem sortit palejant amb fermesa, hem arribat a Culip, hem decidit quina era la cabanya que ens quedaríem per passar-hi uns dies, la Pilar ha dit que hi posaria un toldo, i hem tornat també de pressa, es podia fer fosc. Ha sigut agradable, tranquil, un dia d’hivern, tot un plaer.

No hem fet fotos perquè no teníem retardateur, ni càmera, ni Nathalie, no ha pogut venir per una petita lesió, l’hem trobat a faltar, esperem que torni aviat, i encara que uns amics d’en Toni ens han fet fotos no hem fet fotos, no en podíem fer, no, i no pregunteu perquè.

Dissabte i tornem, i diumenge a Sant Pere Pescador, ens esperen les ones (?), mai hi han ones, potser millor perquè el dia que hi siguin ens faran patir.

dissabte, 13 de novembre de 2010

UN DIA ENSOPIT, SENSE BALENES, NI ONES, NI TRAMUNTANA

Aquest matí sabia que molts dels habituals no vindrien i he dit als que han arribat primers “avui serem pocs”, i tot seguit ha començat a arribar gent, amb els dotze primers caiacs no han teníem prou, hem deslligat els altres, fins i tot ha arribat Mauricio Sbarbaro (l’autor dels dos logos, el de Umiiartoq i el de l’Escola d’en Mar) amb un amic, vestits de carrer, i al final érem Pilar, Susi, Tina, Anna Suárez, Marta Blaise, Clara, Edu, Toni Sbert, Xavier Masanés, Toni, Mauricio, Jack (o Frank), Javi, Jordi Rotllán i jo, quinze palistes.

Estava anunciat vent de mar fluix, però ha sigut tan fluix que no l’hem sentit. Hem palejat fins Escucurucu, uns quants hem pujat a dalt, i una vegada reembarcats ens hem dividit, i Tina, Susi, Toni, Jordi, Javi, Mauricio i Jack han tornat, i els demes hem continuat fins a la platja de Punta Prima, i hem tornat sense problemes.

Ha sigut un dia un tant ensopit, no ha passat res, hi haurà dies millors.

El divendres varem tenir reunió al Ajuntament per tractar el tema dels estenedors de caiacs a Portlligat, també ens van dir que podem recuperar el local per poder canviar-nos, que firmarem un conveni amb l’Ajuntament, que a partir d’ara l’activitat de cursets d’aprenentatge es farà a través de Umiiartoq/Escola d’en Mar , i que també qualsevol activitat esportiva de mar es donarà l’oportunitat de fer-la a través de l’Escola de Mar, tot per potenciar la seva identitat

dimecres, 10 de novembre de 2010

A LA PILAR AVUI LI HAN CANVIAT EL GUIÓ



Avui hem sortit amb un sol magnífic i un mar tranquil, amb ones poc problemàtiques. Érem María, Nathalie, Pilar, Javi i jo. Hem creuat Buquelles sense problema i hem palejat fins Mesina, on Pilar ens ha fet passar per uns esculls un tant complicats però divertits, i ja creuant el canal que separa les dos illes els mar semblava un tant estrany, però el dia continuava magnífic i hem decidit gaudir del sol palejant cap a costa, cap a Jugadora. Quan estàvem encara a prop de Mesina, es a dir, mar endins, de sobte, sense avisar, ha arribat “l’amiga” de Pilar, la tramuntana, no massa forta, potser força 4 o 5, però ha costat bastant arribar fins a Jugadora, sempre contra tramuntana. Primer hem arribat María, Nathalie i jo, i al cap d’una petita estona, ha arriba Javi i amb ell Pilar, cansada i sobretot indignada: l’hi havien canviat el guió, i d’un dia de sol i mar tranquil havien passat en un no res a tramuntana i patiment. Això no es fa. Hem tornat costejant, hem arribat quan es feia fosc, amb fred, però encara que la Pilar no ho acceptarà, el dia ha sigut bo, diferent, confirmant allò de qu mai cap dia en mar és igual.
Es veritat que hem de anar amb cura amb el mar, pot canviar en un moment, però cal dir que sempre coneixem la previsió, i que només ens allunyem de costa quan la previsió es clarament favorable. Preguntareu què ha passat avui. Doncs que jo coneixia la previsió, però no m’ha preocupat, tal com s’ha demostrat després, perquè qui avui palejava no havia de tenir problema amb la tramuntana d’avui, fins i tot la Pilar, qui encara que no se’n adoni està acostumant-se a la tramuntana.  

Recordeu que les sortides de dimecres són a les 2.30.

diumenge, 7 de novembre de 2010

UN LLARG RECORREGUT PER UN GRATIFICANT NO RES










De vegades el premi no es troba a la fi del camí, sinó que el premi és el camí. És aquell vell poema de Poe sobre l'home que es passa la vida buscant Eldorado, i mai el troba, i quan ja és vell i no li queden forces es troba un ombra que li diu que si vol trobar Eldorado ha de caminar, i pujar i baixar monts de lluna i valls d'ombres. Eldorado és el camí cap a Eldorado, i sort té qui el busca. Així ahir: no varem trobar ni dofins ni balenes, però varem ser molts els enlluernats que varem recórrer un camí i un temps que sense les balenes i els dofins mai trobats no hauríem recorregut ni viscut.

El divendres vaig trucar a la gent, pensant que tindrien algo al cap i que quan els digues de trobar-nos al dia següent a les sis i mitja del matí per anar a buscar balenes, tots hem dirien no puc. I molts ho van dir, no puc, però varen afegir algo: “no puc però vindré”. Així ahir varem acabar sent dinou caiacs buscant algo tan difícil com és un setaci que volem que passi pel mateix lloc i al mateix moment que nosaltres passem.

Varem veure moltes baldrigues, alguns mascarells, alguns peixos saltant, i fins i tot una cua de peix desconegut, però no varem veure ni dofins ni balenes. Els d’Umiiartoq sabem que eren baldrigues i mascarells perquè Eduard Marqués i els seus companys ens ho varen dir, perquè nosaltres des de la nostra ignorància arribem a saber que al mar hi ha gavines i “altres” ocells. Però n’aprendrem, ja l’Eduard, en un lloc adient i seriós per una reunió com és el llom de Sa Rata, ahir ens va proposar una sortida per censar i de pas aprendre ocells a la badia de Roses.

A les sis trenta del matí a Portlligat érem, per rigorós ordre d’arribada, Josep Flor, jo mateix, Javi, Nardo, Miquel, Nathalie, Xavier Masanés, Lluís Torrent, Carles Verges, i Pilar, qui va arribar dormida damunt la moto, però va arribar, i per altra part Eduard Marqués i quatre companys seus. Més tard, quan ja érem esmorzant a Massa d’Or (Sa Rata) varen arribar els que havien dormit més i havien sortit a les deu, és a dir, Renée, Martí, Aleix i Jordi Ferrer.

El dia va ser trencat, desorganitzat, estrany. Varem sortir cap a Messina, varem veure la sortida del sol, i després varem palejar mar endins durant dos hores seguides, uns quants quilometres, i després varem girar cap a Massa d’Or i palejar un altra hora. Passades les deu esmorzàvem a Sa Rata, escoltàvem la proposta d’en Eduard, ens amuntegàvem a sobre l’orella de Sa Rata, rebíem la trucada de la Patri, Sisco i Bruna que ens estaven veient des del Far de Cap de Creus, perdíem a la Renée, l’Eduard tenia un petit accident pescant i tornàvem cap a Portlligat, on arribàvem després de sis hores al mar, cinc d’elles palejant.

Acabaré donant un exemple de l’impossible aconseguit i de la nostra admirable capacitat per l’anarquia. Abans de sortir de Portlligat varem dir que per la boira ens mantinguéssim en un grup compacte. Molts dels que venien de fora havien trobat a la plana una boira molt densa, i si sortíem mar endins i baixava la boira podíem tenir problemes. No cal dir que ningú va fer cas, que tampoc varem trobar boires i que més o menys ens varem mantenir dins del radi de visió, és dir, ens veiem encara que fos com un punt llunyà. Però en un moment donat, quan estàvem parats perquè havíem vist algo saltant, vaig veure un punt que sortia del no res, des de molt lluny, després vaig veure que era un caiac que s’apropava bastant ràpid, era en Miquel, qui un tant sorprès i esverat em va dir que estava palejant quan de sobte no va veure a ningú, es va trobar sol al mig del mar, es va preocupar i va tornar cap a costa, després altra vegada mar endins, fins que al cap d’una estona ens va veure molt lluny, uns puntets on no ens esperava veure, és a dir, no sols s’havia apartat sinó que ens havia perdut totalment de vista. Per fi ho hem aconseguit, un del grup no sols no es manté agrupat sinó que de sobte no ens veu i es troba sol al mig del mar. Magnífic. Crec que la nostra tendència a la anarquia i a la soledat palejant és quelcom positiu, tenim capacitat per a trobar-nos amb una convocatòria esbojarrada feta unes hores abans, i una vegada trobats cadascú pot i sap palejar pel seu mon. 


Mentre podem ho seguirem fent. La propera dimecres, a les 2.30.



divendres, 5 de novembre de 2010

PER BALENES CANVI D'HORA DE SORTIDA

S'han vist passar balenes per davant de Cadaqués i demà està anunciat bon temps, és difícil doncs no sortir de bon matí, quan és més fàcil albirar, i de pas veure sortir el sol quan ja estem palejant.  Demà hem quedat a les 6.30 a Portlligat.  Per qui no vulgui matinar, és possible que a les deu hi hagi un altra sortida, truqueu al 630 524 373.

Segur que no veurem ni balenes ni dofins, però també segur que ens ho passarem força bé.

dijous, 4 de novembre de 2010

LLAMBORDES I LLOCS DE PERILL



Ahir dimecres varem sortir en un dia càlid, amb tramuntana molt fluixa, amb un mar solitari i lluminós, érem Pilar, Nathalie, Jordi Rotllán, Javi, Toni Sbert i jo, i ens sentíem lliures i ràpids en una tarda que ja era curta, no podíem allargar-nos. Varem palejar fins el cartell on se’ns recorda que Catalunya és un bell país, i varem anar fins a Cala Torta, a la pedrera, a per llambordes que allí esperen des de fa més d’un segle i que en un temps donaran una sorpresa. Arribant a Cala Torta, Nathalie va tirar al mar el seu mòbil, algo habitual en ella quan visita Cala Torta, també es va deixar caure ella mateixa al aigua, això no tan habitual.

A la pedrera la Pilar ens va posar en evidència i va carregar tres llambordes (cada una pesa uns 8 quilos) mentre nosaltres en carregàvem dos. La Pilar és un sac de sorpreses, no li agrada la tramuntana però salta enfurismada i contenta amb les ones del vent de mar, gira Sa Rata i entra a Encalladora amb mar difícil, i ara resulta que es una carregadora de rocs que ens deixa en evidencia.

Tornant a Portlligat, amb el caiacs carregats amb sobrepès, Nathalie i jo anàvem parlant, i al passar per les roques de Cudera, una ona va aixecar molt, però molt a Nathalie i el seu caiac, el va llançar contra el meu i no va passar res, però una vegada més hem de recordar que aquelles roques són perilloses.

Ara faré un inventari de les roques perilloses, són poques però molt clares:  1- Sa Tortuga, a la entrada del Pere Fet venint de la badia.  2- Els esculls a mar obert de S’Arenella. 3- Ses Boquelles, entre l’illa de Portlligat i el continent.  4- Una roca que no es veu a la part dreta de Mesina, just abans de entrar al pas que separa les dos illes.  5- Els esculls de Cudera, a la punta de Guillola tornant des de Cap de Creus.  6- El Bau de sa Purritja, a la entrada de Sa Devesa de Encalladora, es a dir, al costat dreta de l’illa mirant al mar i a mar obert, unes roques perilloses perquè no es veuen fins que l’ona al baixar les deixa a descobert, i on el passat dissabte varem tenir un ensurt, i ja altres vegades n’havíem tingut (recordo un amb Anna Giró, Iñaki, Miquel  i jo).  7- Les roques a l’entrada de Portlligat, al costat de Sa Farnera, que a vegades tenen una senyalització de llum, fins que se l’emporta un temporal, i que són de perillositat una mica traïdora.


Aquests set punts, crec que no n’hi ha més, són punts on sempre, sempre paro atenció perquè he vist rebregar molta gent dels nostres. Altres llocs, com Punta de S’Oliguera a Caials, o els Penya-segats de Punta Prima, o Sa Rata, o la línea entre Encalladora i Culip, o Cap de Creus en general, o just abans de la bocana de Portlligat, són punts on el mar és fort, i perillós, però és conegut i es veu venir. El perill dels 7 punts és que fins i tot amb mar tranquil, com ahir, poden donar un bon ensurt. No els hem d’oblidar mai.

El dissabte i tornarem. Recordar que a partir d’ara els dimecres quedem a les 2.30 de la tarda per aprofitar més la llum del dia, tan curt ara. Recordar que encara no fem un altra reunió/menjar/beure, no, la gent ja ho pregunta, calma, no sigui que en lloc d’un grup de palejadors de mar acabem sent un grup addicte a les celebracions. Bé, tampoc estaria malament, ja ho parlarem, però no encara. 


Dir que en el blog, a l'entrada de dissabte passat, "Sortida al matí, reunió a la tarda" he afegit una foto de tots voltant a la Pilar asseguts en un illot de nom desconegut. Clicant sobre la foto aquesta es fa més gran, i tornant a clicar, encara més gran.