Ahir diumenge varem creuar un mon diferent del que varem conèixer al estiu. L’Escala és un poble que ha dedicat gran part de la seva extensió al turisme, i quan aquest no hi és, al hivern, es torna una extensió buida d'edificis tancats i tristos. Montgó, pel contrari, és una cala que sense el turisme recupera una fesomia antiga, natural i atractiva. Al estiu varem fer aquesta excursió des de Montgó a Illes Medes passant per les coves dels penya-segats, i varem conèixer un mon de chiringuitos, banyistes, barques, moviment i soroll. Ahir a Montgó només hi havia una gavina coxa que ens mirava estranyada, estàvem fora de temporada.
Varem sortir des de la platja de Montgó Laia Eraso, Anna Suàrez, Anna Giró, Pilar Giró, Natalie Corcoll, Pilar Colomer, Josep Parada, Miquel Hormigo, Xavier Massanes, David Martínez, Carles Batlles i jo, per part d’Umiiartoq, i Toni Albert i Jordi Sabater per part de Kayaking Costa Brava. El dia era solejat, amb mar de fons que colpejava sense fúria els penya-segats.
No varem poder entrar a totes les coves, i passant entre roques varem tenir certes dificultats. Aquí cal agrair la disposició d’en Miquel, sempre valent i decidit, qui sempre era el primer i així ens servia als altres per a veure què passava. Passant per dins d’un forat al penya-segat, la dificultat era girar el caiac per enfilar la sortida, ja que era molt estreta i el mar colpejava i dificultava la maniobra. En Miquel va ser el primer a entrar i va quedar encallat, només es veia la punta davantera del caiac que avançava i retrocedia segons envestia el mar, i de vegades els cops de mar eren forts. Va passar força estona, i jo ja anava a proposar que continuéssim l’excursió i que potser tornant de les Medes encara el trobaríem allí, amunt i avall del forat, i llavors ja faríem algo per recupera’l, o ja hauria sortit ell sol, però llavors va sortir marxa enrere, sense passar el forat, i varem poder continuar tots plegats. Ningú va entrar en aquell forat. A la segona cova en Miquel va entrar el primer, va rebotar el cap contra el sostre (per sort tots portàvem casco), va bolcar i va sortir com va poder, nedant, (en Jordi Sabater va recuperar el caiac, jo vaig apropar-me a en Miquel perquè es recolzes en el meu caiac si ho necessitava, i amb l’ajut d’en Toni el varem ajudar a tornar a pujar al seu caiac). Ningú va entrar en aquella cova. En Miquel era un referent a tenir en compta i que als demés ens estalviava cops, ensurts i renecs.
Els penya-segats eren d’una bellesa molt diferent a la que estem acostumats a Cap de Creus. Varem parar a esmorzar-dinar en una cala passada la Foradada. Al estiu també hi havíem parat i ahir, veient-la tan petita i tan buida ens costava creure la quantitat de llanxes enormes i sorolloses aparcades a la bora de la platja i la gran quantitat de tovalloles amb banyistes que ens miraven al·lucinats i que amb varies fileres omplien la cala. Ahir érem sols, varem pujar la muntanya fins on hi havia sol i varem fer un dels millors menjars des de feia molt temps. Històries d’astrolabis, grecs i navegants, gent de dubtosa sexualitat per no estimar la natura, moltes persones perdudes, alguns amb un perfecte català amb accent britànic, i que ens preguntaven el camí vers qui sap on, i entre ells l’única persona que va tenir una frase contundent i assenyada: a un dels grups que ens varen demanar informació els varem enviar cap amunt, seguint a un altre grup (la veritat és que nosaltres no teníem massa certesa de on portava aquell camí, però tot i que els hi dèiem ells ens feien cas). Als pocs minuts varen tornar i quan els varem preguntar si ès que no hi havia camí (per tal de no enviar més gent cap allí), un d’ells va contestar que no ho sabien però que tenien una paella aparaulada a les dues i que no era qüestió de perdre’s llavors per la muntanya. L’únic assenyat en tot el dia.
Varem continuar, arribar a les Medes, fer-les-hi el tom, i des de les Medes a Mongó varem accelerar i tornar en un hora tretze minuts, portàvem ja vint-i-tres quilòmetres i teníem ganes de trepitjar terra.
Havia sigut una excursió rica, diferent, cansada, i havia valgut la pena. Cadascú va tornar cap al seu lloc, i els set de Cadaqués, com altres vegades varem tornar tots plegat en la camioneta de la Pilar, feta especial per transportar caiaquistes que per més que cansats encara tenien força per fer bromes, idear embolics i fer trucades per tal de endreçar malifetes.
A vegades tots tenim un fort cansament, i aquells que sabem que el temps s’acaba, volem tenir encara força per més moments, més platges, més penya-segats i més horitzons que anant ràpid ens treguin la fatiga. Si hagués d’escollir entre viure la possibilitat d’en Miquel atrapat amunt i avall en el forat d’un penya-segat, o anar a fer la paella a les dues, elegiria totes dos opcions, són compatibles, i si per força hagués d’escollir em quedaria amb el nostre esmorcar-dinar d’ahir, al sol entre astrolabis, lògica-natura i excursionistes perduts, vivint la forta diferencia entre el mon fred i humit dels caiacs que ens esperaven a la platja i la calidesa dels pins amb menjar, repòs i gresca. Totes dos opcions. I que no faltin.
Per acabar diré que en un dels grups d’excursionistes perduts tots anaven vestits com excursionistes, és a dir, roba, calcats i motxilles d’excursió, però amb ells anava un senyor amb sabates de carrer i també roba de carrer i que només portava un diari a la ma. No era coherent. ¿Havia sortit a comprar el diari i en un rampell de bogeria s’havia afegit a un grup d’excursionistes que per allí passava, o formava part d’aquell grup d’excursionistes, qui mai podien fer-li entendre que s’havia de vestir d’altra manera, ja torna a ser aquí vestit de carrer? Aquesta incoherència em fa pensar que val la pena apropar-se a aquelles muntanyes de pins, sol i excursionistes enlluernats que topen amb caiaquistes que per un moment han deixat el mon d’ones, forats i penya-segats. Els corriols sobre els penya-segats ens poden deparar sorpreses, sempre molt preuades, i aquell lloc entre pins era un aleph que varem saber captar i disfrutar. La vida que val la pena està feta amb dies com el d'ahir, i si aquests dies no existissin, els hauriem d'inventar. Mai res és en va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada