dijous, 31 de maig de 2012

UNA PINTURA

Ahir érem en un mar quiet i blau, dens i atrapat, que ens permetia palejar com si es tractés d'una pintura, era un dia d'una bellesa que només es pot viure.

Nathalie i jo vam sortir abans, a les dotze, per recollir fusta i dinar a les roques. Una pinzellada ens va dibuixar un lloc planer amb fustes velles i blanques, amb roques on jeure, i després amb una vista del horitzó mentre dinàvem.

Quan tornàvem cap a Portlligat ens vam trobar el grup principal que sortia cap a Cap de Creus. Eren Pia, Joana Valdivieso, Anna Giró, Pilar, Albert i Mauricio. Vam parlar amb ells, al mig del mar, i nosaltres vam tornar a Portlligat, teniem coses que fer a Figueres, i ells van seguir cap a Cala Bona. No sabem com els hi va anar, sabem que van tornar perquè avui al anar a buscar els caiacs pel Institut i eren tots. Si algú de ells llegeix això i pot explicar-ho en un comentari, ho agrairem.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem.

diumenge, 27 de maig de 2012

TRANQUIL·LITAT

Ahir érem vuit, Pilar, Sergi, Mauricio, Diego, Javi, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i vam palejar en un mar tranquil fins a Messina, després fins a la badia de Cadaqués, on vam parar a Portdguer per saludar Nathalie que estava venent  amb èxit total les seves obres fetes amb fusta a la deriva, fusta que nosaltres havíem prèviament apartat de la seva deriva arrossegant-les amb els nostres caiacs, i després vam tornar a Portlligat, un dia tranquil, amb molts peixos lluna, en vaig agafar un, bastant gros, i el vaig pujar al caiac, però les seves sacsejades em van fer pensar que em faria bolcar, i el vaig deixar anar, va ser un dia tan tranquil que no mereix més comentari.

Recordar que el proper 10 de juny, diumenge, anem a Colliure, que les places estan limitades pel número de caiacs,  i que cal apuntar-se responent el mail de Josep Flor.


diumenge, 20 de maig de 2012

TEMERITAT I PRUDENÇIA

Aquest  dissabte, era un día diferent, per moltes coses, Si , no hi era en Mutur, aquesta era una d´ellas, pero també perque venía a remar amb mi un amic molt jove , Alejandro de diset anys un noi que es deleix sempre per venir a remar, li agrada molt i el vaig convidar a casa el cap de setmana, es una persona espeçial, que trenca una mica l´esquema egoista de l´adolesçençia que tots hem tingut.
El cas es que ja de camí ens trovem en Diego i en Toni  i pujem al seu cotxe, cap a Port Lligat.
Allá ens trovem en Xavi i Cristina,Mauricio,com no el carismátic Agusti, l´home mosquit i també , Ania.
A diferençia d´altres vegades ho varem fer tot molt rápid i amb bastant ordre ¿estarem canviant?
Un cop dins els respectius forats, deçidim  anar cap a Cap de Creus, pero jo vull aprofitar aquesta mar encantadora i ara si ! per fí ! moguda i anar a les meves estimades buquelles.
Uns quants amb l´home mosquit surten per la bocana i ens espereran allá i en Diego, Toni Alejandro i jo enfilem buquelles, que tot i no estar molt enjogasades, tenien ahir el seu punt.
Ses buquelles, son espeçials i crec que son com la vida s´han d´agafar com venen i de vegades si t ho penses masa l´autobus pasa de llarg, es un equilibri entre prudençia i deçisio.
Toni i mauro,crec que anaven masa junts al pasar i varen tenir un ensurt al volcar ahir allá al mig, no es agradable ho se. Afortunadament no va ser res , jo vaig tornar a buscarlos i estaven bé, pero amb algunas cariçies de les roques.
Cap problema, tret de la remullada, ahir feia temps mes fred i no hi havía sol, pero en Toni i jo varem anar a buscar els altres que no ens havían esperat i ens va costar trovarlos(donç no , no estem canviant)
Mes tard els veiem apareixer, amb dificultat donç les ones no ens deixavem gaire bona visió i junts varem enfilar Sant Lluis on ens posarem al corrent dels aconteixaments. Mauro va tornar despres de la remullada a buquelles.
Allí despres de xerrar una estona jo tenía ganes de continuar ,pero la majoría ja en teníen prou , per aixó amb Alejandro vam anar a Illa Mesina, on hi havía un bon ball de bastons. La prudençia em va fer anar en compte, ja que anave amb aquest noi i no era questío de tentar la sort.
Ell, es va portar de meravella, anave seguint sense problemes per tots els racons i com no varem arriscar, tot i que ja estave força cansat, el nano ho va fer molt bé.
Les conclusions les resumire amb la frase que sempre recordo de la meva tía Carolina d´aqui Cadaqués-
"-Nen , al mar, no se li ha de tenir mai por, pero li has de tenir respecte com a ton pare"

Per tant, content, feliç d´haver gaudit d´un nou magnific día i d´estar rodejat de bones persones, amb la meva personal historia espeçial amb Ses buquelles, on hi tornaré sempre que el mar vulgui posarme a prova.

Salut companys, i fins aviat.


Miquel

dijous, 17 de maig de 2012

"ELS QUATRE GENETS DE LA POCA LIPSI"

Avui, dimecres 16 de maig, hem sortit rumb L'Encalladora quatre caiacs, Mutur,Toni Sbert, Mauricio, i Nardo. L'acepció de "lipsi" será, exclusivament per a aquesta ocasió: "seny", es a dir, "quatre genets amb molt poc seny".
Tenim tramontana forta, no se quina força, hi han blancalls per tot arreu i també a l'horitzó, i només sortint de la badia de Port-LLigat, podem notar la força del vent, els rems eren veritables raquetes de parabrises, però al contrari que en un cotxe, la pala no en parave cap, i anaven totes a la cara, als cinc minuts ja estavem tots molls, de tant en tant alguna onada escombra la coberta del caiac fins amarar el cubre, però sortim esperitats, a tot drap, i no parem fins arribar al penyassegat de Ses Orgues, allà on hi ha la mina de mica, en allà a sotavent i reparo de tramuntana ens reagrupem. No en tenim prou!........En volem Més!! Decidim anar més amunt de L'Encalladora, on sabem de ben segur que tindrem ball. Un cop passat tot el pas de L'Encalladora continuem cap al nord, deixant el bau d'en Clavelline, ben bé a la nostra popa. Les onades son impressionants!!  És una centrifugadora! Ara, si! ja en tenim prou. Tornem.
En total hem fet 6 milles i mitja - per qui no ho sapigui un minut a l'escala de les latituds de qualsevol mapa nàutic fet a escala, equival a una milla (1858 metres)- Això son 12 quilòmetres, 6000 palades, més o menys, sembla una tonteria, peró no ho és, no per la destància, sinó per la voluntat de volguer-ho fer, sense més.
I tot aixó en poc menys de dues hores i mitja. Si ho comparem amb una mitjdiada, és com la nit i el dia, encara que aquesta es també molt plaent.
És una manera de veure-ho!!!

dissabte, 12 de maig de 2012

TRISTESA












Avui ha sigut un dia trist, el mar era trist, trist el cel, tristos tots nosaltres, fins i tot Sa Rata, quan hi hem arribat, era trista, sola en el mar, i deia “em diuen Massa d’Or, Massa d’Oros, i també Sa Rata, i ja no sé quin és el meu nom, aquí sola en el mar “, i estava trista, era obvi, com tot avui, trista.

I nosaltres, que érem tristos, ens ho hem passat força bé, hem rigut, molt, hem parlat, hem menjat, hem palejat, i tot ha sigut com en el millor dels dies, i llavors perquè això de la tristesa?, doncs no ho sé, però hi era, palpable, suau i present.

Érem 11: Tere, Nathalie, Manel i la seva filla Marta, Diego, Eduard, Nardo, Mauricio, Toni Sbert, Miquel i jo, i hem palejat fins a Messina, en un mar tranquil, sense vent ni ones, hem vist molts cormorans o quebecs, i després hem palejat fins a Sa Rata, i hem parat a les roques que són a prop Cap de Creus, hem esmorcat, i tornat a Portlligat, on ens hem banyat, ordenat els armaris, preparat la barbacoa i menjat molt, molt, molt. Jo personalment he menjat avui, en un sol dia, la mateixa quantitat de carn que el resto de dies d’un any. Era una barbacoa trista però estava molt bona, molt.

Menció especial per a la comissió lúdica, Mauricio i Eduard. Mauricio ha cuinat una carn exquisida, amb professionalitat i eficàcia, d’una manera trista, això sí, i Eduard ha carregat caixes i caixes de cerveses, i tot ha estat abundant i bo.

Quan ens en anàvem, els armaris es veien tristos, i al cel estava escrita la paraula tristesa, mentre plovia, i dèiem adéu, adéu, ha sigut un dia força bo, ens ho hem passat bé, de fet no estàvem gens tristos, però era obvi que tot avui era trist, i quan és així no es pot fer res, cal acceptar-ho, com s’accepta allò que no s’entén però que és amb rotunditat.   

dijous, 10 de maig de 2012

ARRIBA L’ESTIU



Ahir va fer una tarda blava, de mandra i dibuix, una tarda d’aquelles que al cole, de nens, ens deia que ja s’apropava l’estiu, i les vacances, i el temps on tot seria tranquil i lent, ahir, altra vegada ens ho vam passar molt bé, plens de mandra, llum i colors.

Érem 10: Anja, Pilar, Nathalie, Mauricio, Rodrigo, Franco, Nardo, Diego, Toni Sbert i jo.  Vam palejar fins la badia de Cadaqués, vam parar a Sa Sebolla, on Toni Sbert va inaugurar la temporada de banys, vam xerrar molt, molt, amb mandra i sol, després vam palejar fins el Boia, Nathalie es va quedar, els altres vam tornar arrastrant el seu caiac, i el paisatge, en tot moment, era digne de moltes fotos. No varem veure cap animal, no ens van sacsejar ones ni vents, però vam veure només una ona, inexplicable, com sempre, i vam pensar que potser era un animal que feia una ona, una balena. Mai ho sabrem.

Han reaparegut els ferros de la barbacoa, així doncs el dissabte, en acabar la sortida, farem una barbacoa organitzada per la comissió lúdica, Maurico i Eduard, no pas Albert qui està desaparegut treballant per el plaer lúdic dels clients del restaurant on és cuiner, però que un dia tornarà i serà com sempre benvingut. Benvinguts també a la barbacoa de dissabte.   





dissabte, 5 de maig de 2012

TOT DESBORDA


El moviment d’una persona en l’espai, des de el dia del seu naixement fins al dia de la seva mort, configura un dibuix que és real i inamovible, però que no podem veure ni veurem mai. Potser algú, aliè a nosaltres, el veu, potser no. Tots els dibuixos de totes les persones que han existit formen junts un altre dibuix que tampoc veiem ni veurem, però que potser algú veu, o potser no. Conscients o no d’això, mentre tenim vida ens seguim movent. Potser tot té un significat, o potser no. Tots els matins de dissabte, a Portlligat, a les 9.30, comença un nou dibuix, per mar, i prop de les dues, el dibuix acaba, i llavors tots continuem el nostre dibuix per terra, i els caiacs queden esperant.  No veiem, ni mai veurem, el dibuix, ni el dibuix resultant de la totalitat dels dibuixos, però el portem amb nosaltres, el sentim en la nostra pell, sabem que forma part del nostre esser, i nosaltres formem part de ell.

Un dia, a les 9.30 podríem quedar quiets, asseguts a la platja de Portlligat, i deixar que els caiacs fessin el seu dibuix. No ens caldria veure’l. El sabríem. Portem tant a dins la costa, les palades, els companys, que no ens cal moure per saber com ens movem. Res ens és aliè, formem part d’aquesta natura.

Avui, iniciant el dibuix, érem vint-i-un, i lluny una borrasca ens enviava vent de mar, durant dies i dies, tardes i tardes, però avui el mar era tranquil, encara, potser perquè era al matí.  Érem Eva, Natalia, Tere, Marta, Cristina, Pilar, Nathalie, Pi, Xavi (professor d’Educació Física del Cole), Xavier Bis, Diego i un amic seu, Carles Batlle, Santiago, Xavier Masanés, Mauricio, Eduard, Manel, Rostia, Miquel i jo. I sent vint-i-un era molt difícil organitzar-se, i hi ha hagut moments difícils quan no tots es posaven al costat del seu caiac, no, i xerraven i xerraven, però hem sortit, una vegada més hem sentit la fluïdesa dirigint-nos cap a la bocana de Portlligat.     

Hem palejat cap a l’antic Club Med, sense cap problema, xerrant i sent, i abans d’arribar-hi, Rostia, Natalia i Eva han tornat, ell tenia presa, i elles precaució pel temps atmosfèric, el vent amenaçava dificultats. Nosaltres hem arribat i a la platja del Pla de Tudela, hem menjat el que entre tots hem portat, i hem vist que el dia era lluminós, però que entrava el vent de mar. Hem tornat, sense problemes, també xerrant, canviant de companys en la xerrada, però sempre amb un ritme fort, tant de palada como de paraula, érem i som una força en la que podem confiar, tots ens coneixem, palejàvem en ek mar i en la vida, i el vent ens ha respectat, ha començat a bufar fort quan ja érem a Portlligat.

Cal dir que em sembla clar que quan estem a prop del mar, el nostre cor s’accelera, i doncs tota acció perdura en tant quedi algú que la recordi, nosaltres encara recordem el nostre cor accelerat davant el mar, on som amb una força que de vegades desborda. Hi tornarem, Portlligat crea addicció. I des de allí, deixarem altra vegada que tot desbordi.

Diuen que Socrates deia que hi ha una pobresa plena de riquesa, i és la de qui aprèn i atresora la Natura. A més de vius, desbordats, caòtics i persistents, som rics.

Avui estava prevista una barbacoa, però algú s’ha emportat els ferros on l’havíem de fer, i ja la farem un altre dia, no passa res. Per segona vegada hem fet l’aperitiu a l bar de Dalt, una costum perillosa, o no.  

Tenim, tots, una sort que desborda.

Dimecres, si tot va bé, tornarem a ser a Portlligat, a la vora del mar.












divendres, 4 de maig de 2012

COVERBOS, AMB REGUST D'ESTIU I ANUNCI DE LLUNES PLENES

Dimecres devíem ser un quinzena de caiacs arrenglerats a la sorra de Portlligat.  I dic devíem ser, perquè amb tant de tragí i amb la perspectiva d'una nova aventura, es fa força difícil distingir entre 4 ò 40 caiaquistes bellugant-se amunt i avall sense parar.


Eixírem amb vent sud, sud-est, de força 4 (ò 5... ò 6). Enfilarem cap a Boquelles i només sortir a mar oberta ja havíem deixat endarrere 7 ò 8 caiacs. Les ones colpejaven amb alegria la proa dels "oasis" i un ja podia endevinar que  en treure el nas per punta Oliguera la cosa aniria a més.

I traguérem el nas...

El nas i qualque cosa més haguérem de treure per vèncer l'empenta d'aquelles ones nerviüdes, seguides i contínues que ens alegraven el dia. Ens hi haguérem de posar.

Després d'una estona de paleig enfrontant el vent i les ones, enfilarem cap a Ses Ielles, amb la intenció d'aprofitar el vent de popa per a surfejar una miqueta.

Dalt dels caiacs en quedàvem cinc i cap hi arribà.

El primer en desaparèixer va ser en Santiago. Jo pensava que volia anar a fer una estada a Finlàndia, però pel que hem sabut, se l'ha vist palejant prop de la costa de Creta, pensatiu, embadalit. Partí a una velocitat descomunal, semblant a la d'en Nardo quan, ara fa unes setmanes decidí provar la vela del seu caiac i desaparegué rumb a Algèria.


De la Nathalie, poca cosa n'hem sabut. Hi ha qui afirma haver-la vist passejant per la costa del sud de Sicília, carregant troncs d'amagat.

Alguns pescadors creuen haver rebut notícies dels seus col·legues de Sardenya. Parlen d'un home, de posat seriós i mediàtic, que explica fets curiosos als pescadors i als nens dels pobles costaners.

Jo, ja ho veieu, he aconseguit fer aquesta entrada gràcies a l'iphone d'una parella de croates que han tingut a bé recollir-me en el seu veler, rumb a Còrsega.

Pel que he sabut, Pilar va poder tornar i acomplir amb els seus deures inexcusables, encara que  arribà un dia més tard del previst.


Diuen també els pescadors que aquell dia, de tota l'expedició, només en tornà un rem. Un rem que han tingut el detall de deixar damunt una de les barquetes ancorades a la sorra de la cala de Portlligat.

Si hi aneu, allà el trobareu, com a relíquia d'aquella aventura d'un dimecres normal.


Pel que fa a nosaltres, qui sap si qualque dia tornarem a trepitjar aquesta sorra.