Dimecres devíem ser un quinzena de caiacs arrenglerats a la sorra de Portlligat. I dic devíem ser, perquè amb tant de tragí i amb la perspectiva d'una nova aventura, es fa força difícil distingir entre 4 ò 40 caiaquistes bellugant-se amunt i avall sense parar.
Eixírem amb vent sud, sud-est, de força 4 (ò 5... ò 6). Enfilarem cap a Boquelles i només sortir a mar oberta ja havíem deixat endarrere 7 ò 8 caiacs. Les ones colpejaven amb alegria la proa dels "oasis" i un ja podia endevinar que en treure el nas per punta Oliguera la cosa aniria a més.
I traguérem el nas...
El nas i qualque cosa més haguérem de treure per vèncer l'empenta d'aquelles ones nerviüdes, seguides i contínues que ens alegraven el dia. Ens hi haguérem de posar.
Després d'una estona de paleig enfrontant el vent i les ones, enfilarem cap a Ses Ielles, amb la intenció d'aprofitar el vent de popa per a surfejar una miqueta.
Dalt dels caiacs en quedàvem cinc i cap hi arribà.
El primer en desaparèixer va ser en Santiago. Jo pensava que volia anar a fer una estada a Finlàndia, però pel que hem sabut, se l'ha vist palejant prop de la costa de Creta, pensatiu, embadalit. Partí a una velocitat descomunal, semblant a la d'en Nardo quan, ara fa unes setmanes decidí provar la vela del seu caiac i desaparegué rumb a Algèria.
De la Nathalie, poca cosa n'hem sabut. Hi ha qui afirma haver-la vist passejant per la costa del sud de Sicília, carregant troncs d'amagat.
Alguns pescadors creuen haver rebut notícies dels seus col·legues de Sardenya. Parlen d'un home, de posat seriós i mediàtic, que explica fets curiosos als pescadors i als nens dels pobles costaners.
Jo, ja ho veieu, he aconseguit fer aquesta entrada gràcies a l'iphone d'una parella de croates que han tingut a bé recollir-me en el seu veler, rumb a Còrsega.
Pel que he sabut, Pilar va poder tornar i acomplir amb els seus deures inexcusables, encara que arribà un dia més tard del previst.
Diuen també els pescadors que aquell dia, de tota l'expedició, només en tornà un rem. Un rem que han tingut el detall de deixar damunt una de les barquetes ancorades a la sorra de la cala de Portlligat.
Si hi aneu, allà el trobareu, com a relíquia d'aquella aventura d'un dimecres normal.
Pel que fa a nosaltres, qui sap si qualque dia tornarem a trepitjar aquesta sorra.
Eixírem amb vent sud, sud-est, de força 4 (ò 5... ò 6). Enfilarem cap a Boquelles i només sortir a mar oberta ja havíem deixat endarrere 7 ò 8 caiacs. Les ones colpejaven amb alegria la proa dels "oasis" i un ja podia endevinar que en treure el nas per punta Oliguera la cosa aniria a més.
I traguérem el nas...
El nas i qualque cosa més haguérem de treure per vèncer l'empenta d'aquelles ones nerviüdes, seguides i contínues que ens alegraven el dia. Ens hi haguérem de posar.
Després d'una estona de paleig enfrontant el vent i les ones, enfilarem cap a Ses Ielles, amb la intenció d'aprofitar el vent de popa per a surfejar una miqueta.
Dalt dels caiacs en quedàvem cinc i cap hi arribà.
El primer en desaparèixer va ser en Santiago. Jo pensava que volia anar a fer una estada a Finlàndia, però pel que hem sabut, se l'ha vist palejant prop de la costa de Creta, pensatiu, embadalit. Partí a una velocitat descomunal, semblant a la d'en Nardo quan, ara fa unes setmanes decidí provar la vela del seu caiac i desaparegué rumb a Algèria.
De la Nathalie, poca cosa n'hem sabut. Hi ha qui afirma haver-la vist passejant per la costa del sud de Sicília, carregant troncs d'amagat.
Alguns pescadors creuen haver rebut notícies dels seus col·legues de Sardenya. Parlen d'un home, de posat seriós i mediàtic, que explica fets curiosos als pescadors i als nens dels pobles costaners.
Jo, ja ho veieu, he aconseguit fer aquesta entrada gràcies a l'iphone d'una parella de croates que han tingut a bé recollir-me en el seu veler, rumb a Còrsega.
Pel que he sabut, Pilar va poder tornar i acomplir amb els seus deures inexcusables, encara que arribà un dia més tard del previst.
Diuen també els pescadors que aquell dia, de tota l'expedició, només en tornà un rem. Un rem que han tingut el detall de deixar damunt una de les barquetes ancorades a la sorra de la cala de Portlligat.
Si hi aneu, allà el trobareu, com a relíquia d'aquella aventura d'un dimecres normal.
Pel que fa a nosaltres, qui sap si qualque dia tornarem a trepitjar aquesta sorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada