diumenge, 31 de març de 2013

MEDITANT


Diuen que si un 10% d’una espècie animal aprèn quelcom nou, una habilitat, un perill del que guardar-se, una avantatja o un desavantatge, el resta de l’espècie ho aprendrà mitjançant l’inconscient col·lectiu. Sembla que és quelcom provat científicament.

Som animals, i així doncs si un 10% de la humanitat oblida televisions, mòbils, consoles, abandona la passió pels diners, els cotxes, les possessions, evita la agressivitat i l’egoisme, i troba capacitat per a meditar, tan sols meditar, el resta de la humanitat ho aprendrà també, i potser llavors tot anirà millor.

Quan sortim en caiac i ens apropem a la natura,  i som sols sobre el mar a prop de penya-segats silents, envoltats només d’ocells i de peixos, podem dir que estem en un estat proper a la meditació, i que no posseïm ni ens cal res més que la nostra persona i el caiac. Hem d’arribar a ser un 10% de la humanitat, no vull dir en caiac, però si en activitats que ens apropin al estat de meditació.    

Dissabte passat no vam meditar gaire, perquè a estones vam tenir que palejar amb força. Érem Tere, Nathalie, Xavier i Salvador, Diego, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Miquel i jo, i bufava mestral no massa fort, potser força 6, però tal com anunciava windguru hi havia ratxes més fortes, potser força 7 o 8. Xavier i Salvador era el primer dia que palejaven en caiac tancat, i es van portar de meravella, utilitzant la seva bona forma física i aprenent poc a poc la tècnica. També Tere va aprendre a forçar la palada quan ho necessitava. Vam palejar fins a Jugadora, on unes ratxes especialment fortes, considerant que anàvem amb principiants, ens van fer tornar fins a Cala Bona, on vam esmorcar i vam xerrar, i després vam tornar en un riu de vent, tranquils, gaudint del que sempre gaudim i del que mai ens cansarem, crec, de gaudir, un mar i una natura que ens acull i pel que no cal pagar per accedir-hi.

Mentre nosaltres contribuíem al 10%, Cadaqués era ple de gent com només a Setmana Santa és ple, amb gent que col·lapsa els espais i torna el poble irreconeixible. Probablement era difícil meditar allí.

Dijous, si tot va be, hi tornarem, la natura encara hi serà i el poble serà altra vegada tranquil.  

Les fotos són de Nathalie i clicant a sobre es fan més grans.










divendres, 29 de març de 2013

ILLES








Trapobana és una illa a la que li agrada navegar. Ho fa de nit, però si en el seu recorregut nocturn troba un vaixell, ella s’aparta per evitar una  col·lisió que seria injusta perquè ella no està on els mapes la situen.  Pel contrari, si per la nit un vaixell entra al tros de mar on hauria de ser l’illa, aquesta torna d’immediat al seu lloc, i el vaixell es troba a sobre un camp d’arròs, o en un bosc, o sobre les agulles d’un campanar. El habitants de l’illa, que són habituats a la navegació nocturna, ajuden llavors a tornar el vaixell, si està en condicions, al mar, i el capità pot tornar a navegar, emportant-se només la vergonya de la seva errònia i atrotinada experiència.

Nosaltres naveguem entrant per les finestres dels campanars, ho vam fer a Sau, érem 16 (Cristina Masanés, Rosa Bardés, Pilar, María Giró, Montse, Cesc, Santiago, Eduard Baulida, Jordi Rotllán, Josep Flor, Xavier Masanés, Josep Parada, Miquel, Manel, Toni Albert i jo), un grup nombrós entrant per una finestra del campanar i sortint per l’altra, i a vegades trobem illes que sembla que se’ns tiren a sobre, ens va passar ahir, érem només Cristina, Nathalie i jo, i al arribar a Boquelles el mar era molt fort, i vam passar pel pas de l’illa d’en Mollu, però sortint ens vam trobar ones que passaven per sobre els furallons de ses Alls, no hi havia perill però eren fortes i impressionants, jo vaig passar primer, i quan em vaig girar vaig veure Cristina i Nathalie empaitades per les ones, palejant amb fúria i cridant “tira, tira”, i semblava que era l’illa den Mollu la que es tirava a sobre de elles per impedir-l-si el pas. No va passar res i vam arribar sense problemes a la badia de Cadaqués, vam veure el poble amb bastanta gent, vam anar a Sa Conca, vam parlar de platges gregues, de pins, dels Pitxot, de capanars, i vam tornar per mar obert per evitar les ones de mar de fons.

Vam gaudir de les úniques dues hores de sol que hem tingut durant molts dies. Als poc minuts d’arribar va tornar a ploure.

Dir que hem comprat material, cadenats, numeració de caiacs, bosses estanques, escarpins, armilles, guants, i cascos per protegir el cap del més esbojarrats en dies perillosos.

Les quatre primeres fotos són de Nathalie, i les tres de ocells són de Dani, de dissabte passat, quan vam veure tonyines. 

Si tot va bé, dissabte hi tornem.    


dilluns, 25 de març de 2013

VIATGES


Odisseu en grec es pronuncia Odiséas, i els altres personatges es pronuncien Tilémajos, Nafsicá, Kírki, Pinilópi, Laértis, Calipsó, el gos és Árgos, l’illa és Izáki, el llibre Odísia, i l’autor Ómiro.

Crec en veritat que el mon sense l’Odissea no seria el mateix, de fet és l’historia de qualsevol ser humà, perdut entre perills i buscant el seus orígens, la casa on va néixer i on va conèixer per primer cop el mon, i crec també que la pot haver escrit una dona, potser una princesa siciliana de nom Nafsicá, com aventura Graves. De fet Sicília és una illa més grega que moltes illes gregues, i en una petita illa propera a un penya-segat del Cap Pelore vivien les sirenes, mitat dona mitat ocell (les que eren o són mitat dona mitat peix són les Lamies), cantant i dient allò que no sabem que deien, morien si algú, com Odisseu, ho sentia sense ell morir. Fa molts anys em vaig despenjar per un penya-segat sicilià del cap Pelore, intentant saber quina de les petites illes era la de les sirenes. M’ho vaig passar molt bé. També vaig passar força estona mirant, hipnotitzat, les grans pedres clavades en el fons marí davant la costa del Etna, el volcà o el gegant d’un ull, Polifem (no sé com es pronuncia en grec), que va tirar les pedres contra el vaixell d’Odisseu.

Preguntareu, com sempre, perquè dic tot això. No ho sé. O sí ho sé, Perquè deu n’hi do la vida, una i altra vegada ens trobem en viatges  i aventures que mai haguéssim imaginat, i quan tornes a casa dius uf, ha anat de poc. I ho dic també perquè fa poc parlava amb Jordi Rotllán i li deia que em costava fer el blog, no en tenia ganes, i és que hem tingut dies grisos, i llavors estem tristos, no tant com aquells que Dante va trobar al infern castigats perquè havien sigut tristos a la llum del sol, però una mica, només una mica tristos. I dit això ara diré què vam fer dijous i diumenge de la setmana passada. I doncs estic cansat, que no trist, ho diré curt.

Dijous érem Anja, Nathalie i jo, vam sortir amb amenaça de vent de mar fort, però vam anar a Messina, després a Cap Creus i no vam trobar vent, però sí moltes tonyines.  Dissabte érem Dani, Diego, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i Pilar i Josep Parada van venir, o no, però van sortir després, o no, i no ens vam trobar, el mar és gran. Dissabte el mar era gris i tranquil, vam veure també tonyines, vam parar a Jugadora, on vam passar el fred preceptiu en aquella cala, i vam tornar després d’una sortida molt tranquil·la.

I ja que he començat amb noms grecs, diré que Odisseu vol dir probablement aquell de cara vermella, o de cabell vermell, però Oudeis vol dir ningú, que és el nom que l’heroi dona com a seu a Polifem, de manera que quan el gegant és cec i els altres gegants li demanen qui l’ha fet cec, Polifem diu que oudeis, ningú, i els gegants li diuen que llavors no es queixi i se’n van. A la vida es bo ser Oudeis, ningú, passar inadvertit i observar.  I és bo tenir Ítaca, la que ens coneix i a la que coneixem.

Crec que ara tornaré a escriure content i amb ganes en aquest blog.

diumenge, 17 de març de 2013

SORTIDA AL PANTA DE SAU

Aquesta ,. la de ahir disabte ha sigut una magnífique sortida, que s´ha fet una mica obligada per el mal temps del mar, pero que francament , crec que ha estat  molt gratificant.
Som, es ben çert, gent de mar, gent  a la que ens ha unit Cadaqués i evidentment l´escola d´en mar, pero ja fa temps espeçialment el temps que portem amb en Toni ( un cop mes graçies) ens hem obert a coneixer sempre per mar altres llocs i crec que aixó ens ha enriquit a tots molt perque ens ha permés gaudir de moltes mes aventures.
Som i jo el primer, uns pesats glorificant Cadaqués pero es que a tots ens fasçina aquest entorn, la prova es que regularment sempre ens anem trovant per sortir a remar i mai hem deixat de fer-ho.
Ahir quan anavem en Jordi Rotllan i jo cap al pantá de Sau desde Barçelona ho feiem contents de poguer fer aquesta sortida, jo ja ho coneixía d´altres cops pero he de dir que tot i que m´agrade el mar enjogasat i les ones , ahir em venía molt de gust.
La primera i segurament , per mi mes important alegría del día va ser veure de nou en Manel, l´entranyable okupa del gorro negre,  he de dir que m´agrade que hagi tornat, es importat i estic segur que com jo ,tothom es va alegrar. La segona  alegría va ser ja al pantá quan aixecant molt el cap jo i abaixant-lo mooolt ell, ens varem rertrorvar  "L´Home gran" Eduard Baulida, un tipus de vertitat espeçial i al que ultimament per feina veiem poc.! benvinguts i ben trovats els dos i tots els que venen a les sortides.
El pantá , que aquest cop era mes ple, es un lloc preçiós amb el seu tipic campanar que ens va permetre jugar una mica dins seu, ja veurem les fotos.
A nivell personal,  si m´ho permeteu hi ha dues persones, que no poden venir tot el que desitjen pero em donen molt bon rotllo, quan hi son, parlaré de María Giró guapísima amiga meva, que se que li encanten aquestes sortides i que tot i que va regalant ulleres  i tot tipus de coses que perd habitualment es un encant .
L´altre es el meu amic " profesor guillat" Lluis Torrent, que tot i no carregar ni un caiac, pero aixó si, dirigir les maniobres com ningú, el trovem a faltar quan no vé,
L´escola d´en mar es aixó, es tots , es aquest anar i venir de gent, persones totes elles convidades a tornar i a ser-hi quan vulguin,a gaudir , a compartir entre tots el cap de setmana  .
L´excuse per nosaltres es sempre el caiac, que a tots ens agrade. Som imperfectes pero tenim quelcom que es va crear ja molt de temps amb en Mutur i aquells caiacs tirats a la platja de Port Lligat ara s´han multiplicat, ja son molts mes, disposem de molt i molt bon  matertial i sobretot tenim moltes ganas de pasar-ho bé, que es el mes important.
De veritat, graçies a tots, es un plaer gaudir de la vostra companyía.

Salut a tots i ens veiem ben aviat per Cadaques!


MIQUEL

diumenge, 10 de març de 2013

AVORRIMENT

Després de tantes tramuntanades i llevantades, ahir vam tenir un mar tranquil, plàcid, verd, avorrit. Érem Anja, Pilar, Montse i Cesc, Josep Parada, Jordi Rotllán i jo, i vam palejar fins a Encalladora, la vam encerclar, després ho vam fer amb Massa d’Or o Sa Rata, i vam tornar. Res, res de res, ni balenes, ni ones, ni vent, ni cap moviment, tot i que Josep es va apropar a les roques, res de res, un avorriment, però bé, vam palejar més de dos hores sense parar, vam fer exercici.

Lluís Torrent, qui celebrava el seu cinquantè aniversari, va passar pel cel en una avioneta, adeu, adeu, i a la nit ho vam celebrar amb ell a Mollet de Perelada. Un amic entranyable, en Lluís.

Recordar que el cap de setmana vinent, si el temps ho permet, fem la sortida des de Blanes cap el Nord.

I dijous, a les 14.30, si tot va bé (està anunciada tramuntana força 9/10),  hi tornem. 

dissabte, 2 de març de 2013

Privilegiats i meravella, com sempre.







Avui hem sigut genets lliures i hem cavalcat les ones, hem interpretat una melodia de llibertat que només notes com les de vent, pales, companys, i sobretot mar, possibiliten. Hem sortit a la bocana de Portlligat i hem trobat el final de la llevantada, amb ones, i també la tramuntana, força 5/6, dos  fenomens  oposats  que feien bullir el mar, verd i tèrbol, amb ones que es creuaven, unes empentades per la tramuntana, altres pel llevant, i hem ballat, és clar. Érem Tere, Nathalie, Albert, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, i davant del ball de bastons de la bocana, en un moment donat, veient a Nathalie cridar perquè una ona quasi la bolca, i veient com els altres companys lluitaven amb ones altes, trencades i irregulars, li he dit a Tere crec que girem, tornem a Portlligat, però per sort hem continuat, Tere ha sigut valenta, ha mantingut la calma, i patint contra tramuntana perquè anàvem molt oberts, evitàvem les ones colpejant els penya-segats, hem arribat a la platja de Guillola, on hem esmorcat, i després, havent minvat la tramuntana, no pas les ones, hem sortit cap el nord, hem arribat en un dia de color i llum a Cala Jugadora, i des d’allí hem tornat cavalcant el riu de força que sempre ens torna a Portlligat. Ha sigut magnífic.

I hem aprés, jo al menys, que la llibertat de ser i de fer, és el més gran tresor que tenim. Que siguin molts els dies que com avui ens trobin cavalcant les ones, acompanyant el mar, sentint el vent, envoltats de colors i de amics.

Diuen que sempre dic el mateix, que dic que tot està molt bé, i que quina sort tenim. Però quina altra cosa puc dir: som uns privilegiats pel mar i la costa que tenim, i a més gaudim del nostre privilegi, la vida es meravella, i al paradís tenim demanats molts dies com els d’avui. Que em repeteixo? Cert. També sempre repetim el mateix itinerari i mai és el mateix. Doncs, privilegiats i meravella.

I la llibertat, sobretot la llibertat de ser i de fer!  No ho oblidem mai!