diumenge, 7 de novembre de 2010

UN LLARG RECORREGUT PER UN GRATIFICANT NO RES










De vegades el premi no es troba a la fi del camí, sinó que el premi és el camí. És aquell vell poema de Poe sobre l'home que es passa la vida buscant Eldorado, i mai el troba, i quan ja és vell i no li queden forces es troba un ombra que li diu que si vol trobar Eldorado ha de caminar, i pujar i baixar monts de lluna i valls d'ombres. Eldorado és el camí cap a Eldorado, i sort té qui el busca. Així ahir: no varem trobar ni dofins ni balenes, però varem ser molts els enlluernats que varem recórrer un camí i un temps que sense les balenes i els dofins mai trobats no hauríem recorregut ni viscut.

El divendres vaig trucar a la gent, pensant que tindrien algo al cap i que quan els digues de trobar-nos al dia següent a les sis i mitja del matí per anar a buscar balenes, tots hem dirien no puc. I molts ho van dir, no puc, però varen afegir algo: “no puc però vindré”. Així ahir varem acabar sent dinou caiacs buscant algo tan difícil com és un setaci que volem que passi pel mateix lloc i al mateix moment que nosaltres passem.

Varem veure moltes baldrigues, alguns mascarells, alguns peixos saltant, i fins i tot una cua de peix desconegut, però no varem veure ni dofins ni balenes. Els d’Umiiartoq sabem que eren baldrigues i mascarells perquè Eduard Marqués i els seus companys ens ho varen dir, perquè nosaltres des de la nostra ignorància arribem a saber que al mar hi ha gavines i “altres” ocells. Però n’aprendrem, ja l’Eduard, en un lloc adient i seriós per una reunió com és el llom de Sa Rata, ahir ens va proposar una sortida per censar i de pas aprendre ocells a la badia de Roses.

A les sis trenta del matí a Portlligat érem, per rigorós ordre d’arribada, Josep Flor, jo mateix, Javi, Nardo, Miquel, Nathalie, Xavier Masanés, Lluís Torrent, Carles Verges, i Pilar, qui va arribar dormida damunt la moto, però va arribar, i per altra part Eduard Marqués i quatre companys seus. Més tard, quan ja érem esmorzant a Massa d’Or (Sa Rata) varen arribar els que havien dormit més i havien sortit a les deu, és a dir, Renée, Martí, Aleix i Jordi Ferrer.

El dia va ser trencat, desorganitzat, estrany. Varem sortir cap a Messina, varem veure la sortida del sol, i després varem palejar mar endins durant dos hores seguides, uns quants quilometres, i després varem girar cap a Massa d’Or i palejar un altra hora. Passades les deu esmorzàvem a Sa Rata, escoltàvem la proposta d’en Eduard, ens amuntegàvem a sobre l’orella de Sa Rata, rebíem la trucada de la Patri, Sisco i Bruna que ens estaven veient des del Far de Cap de Creus, perdíem a la Renée, l’Eduard tenia un petit accident pescant i tornàvem cap a Portlligat, on arribàvem després de sis hores al mar, cinc d’elles palejant.

Acabaré donant un exemple de l’impossible aconseguit i de la nostra admirable capacitat per l’anarquia. Abans de sortir de Portlligat varem dir que per la boira ens mantinguéssim en un grup compacte. Molts dels que venien de fora havien trobat a la plana una boira molt densa, i si sortíem mar endins i baixava la boira podíem tenir problemes. No cal dir que ningú va fer cas, que tampoc varem trobar boires i que més o menys ens varem mantenir dins del radi de visió, és dir, ens veiem encara que fos com un punt llunyà. Però en un moment donat, quan estàvem parats perquè havíem vist algo saltant, vaig veure un punt que sortia del no res, des de molt lluny, després vaig veure que era un caiac que s’apropava bastant ràpid, era en Miquel, qui un tant sorprès i esverat em va dir que estava palejant quan de sobte no va veure a ningú, es va trobar sol al mig del mar, es va preocupar i va tornar cap a costa, després altra vegada mar endins, fins que al cap d’una estona ens va veure molt lluny, uns puntets on no ens esperava veure, és a dir, no sols s’havia apartat sinó que ens havia perdut totalment de vista. Per fi ho hem aconseguit, un del grup no sols no es manté agrupat sinó que de sobte no ens veu i es troba sol al mig del mar. Magnífic. Crec que la nostra tendència a la anarquia i a la soledat palejant és quelcom positiu, tenim capacitat per a trobar-nos amb una convocatòria esbojarrada feta unes hores abans, i una vegada trobats cadascú pot i sap palejar pel seu mon. 


Mentre podem ho seguirem fent. La propera dimecres, a les 2.30.



1 comentari:

  1. hola companys,
    Sempre és un plaer navegar amb la vostra companyia i més si és pura anarquia.
    Per poc que pugui tornaré la propera tramuntaneta. Com a mínim!
    Eduard

    ResponElimina