dijous, 21 de novembre de 2013

PENSAMENT I MOVIMENT

Quina sort que existeixi gent noble i tranquil·la, que mai demanen i sempre ajuden, quina sort conèixer-los, i la més gran de les sorts, quina sort arribar a Portlligat i trobar-ne dos, tranquils i sempre amb un somriure, disposats i contents. Avui eren Lluís i Albert. El mar filtra les gents, i el grup que sortim, diria que tots, són gent especial, el mar no n’accepta altres. Potser lluny del mar, en les seves vides, siguin diferents, que no crec, però al mar que ja ens coneix són tots gent  tranquil·la, noble i amable, que ajuda i no demana, que és un plaer trobar quan arribo als armaris.

Els “Lamed Wufniks” son 36 persones justes que sense saber-ho justifiquen el mon davant Deu e impedeixen que el mon es converteixi en cendra. Això diu la religió jueua. Però no cal cap religió per saber que la primera prioritat vital és ser just, també noble i digne, perquè llavors tot és més equilibrat i vivim millor, tenim fortalesa i podem ser tranquils i amables. Avui hem entrat als caiacs i jo he començat a palejar amb la sensació de que tot funcionava.

Des de fa un temps he tornat al mon del escriptori, la taula on tot hi queb. Pascal deia que si fos per la força del nostre cos l’univers ens esclafaria, però que amb el pensament podem resistir i abastar els universos que calguin. Avui, palejant i parlant amb Lluís, hem decidit que cal l’escriptori i també l’exterior, la natura. Cal tancar-se per tal de ser lliures. Seure davant d’un mur i imaginar mons i gents, circumstancies i aventures. I cal també sortir i gastar la força que ens dona el pensament recorrent l’exterior, la natura. Pensament i moviment. El pensament sol no basta, ni tampoc el moviment.

Avui la tramuntana ha ofert una treva. No pas el Mestral. A la barrera d’ones de Culip les hem trobat i hem patit una mica, només una mica, el suficient per a recordar els dies on som molts i ens endinsem en les ones. 

Quan hem tornat el sol es reflectia sobre l’aigua i ens costava veure el camí. He pensat en aquell home cec que només recuperava la vista quan parlava de la seva infantesa. Llavors podia veure, i les paraules que sortien de la seva boca eren enceses i brillants, i il·luminaven la foscor. Una nit, quan tornaven a la costa noruega, el seu vaixell es va perdre en mig d’una tempesta, però les paraules del home cec recordant la seva clara infantesa van il·luminar les roques amenaçadores i així van aconseguir arribar a port. Nosaltres hem tornat en silenci, però si cal parlarem amb mesura, contarem les paraules, serem llum, i trobarem port.
  
Ha sigut un dia tranquil i gratificant, el necessitàvem. Em sap greu no haver tingut una càmera per a fer una foto a Albert quan, a la barrera de Culip, a la seva esquena s’aixecava una alta ona trencant que semblava l’havia d’engolir. Ell mai es farà a l’idea, només sabem el que veiem, i el que imaginem. Pensament i moviment. Vida. L’avia de Saramago, l’escriptor portuguès, deia quan ja era una dona molt gran, “és tot tan bonic, i em fa tanta pena deixar-ho”. Comprensible. Vida. Aprofitar-la. I que duri.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada