BATEIG DE TRAMUNTANA FORTA

Mutur, Albert, Diego, Josep Parada; Carles Batlle i David Martinez a Cala Bona.

Bufava fort i anàvem molt abrigats, érem ombres que esgrimíem amb fúria la pala, girant la bocana de Portlligat, érem sis, Carles Batlle, David Martínez, Diego, Albert, Josep Parada i jo. La tramuntana era força 7 amb ratxes de força vuit, o potser més, però no ens ha costat massa arribar als penya-segats de S’Alqueria, després a Guillola, i ja encaminats, a Cap de Creus, sempre negociant i amb sensació de cansament, però controlant i sense problemes. A Fredosa, estant Albert una mica indisposat, ell, Diego i jo hem decidit donar per feta l’arribada, i hem reculat fins a Cala Bona, on hem esperat als altres, que havien tret el nas a Sa Claveguera, el canal entre costa i S’Encalladora (ens han dit que el mar era enfurismat i prou feien amb mantenir-se, sense avançar), i Cala Bona era un refugi perfecte on descansar d’un dia de pràctica també perfecta amb vent i esculls contra els que la tramuntana ens empenyia.

Com es pot viure sense quelcom desconegut davant nostre? A la nit, qui viu prop del mar, rep les ones al coixí, i amb elles tot allò que les ones porten, que és molt, ric i variat. I dormint, dormint, tenim davant nostre un mon desconegut per recórrer. Mai sabem on anirem a parar, què coneixerem, amb qui ens trobarem, i al matí, quan despertem, portem encara records i imatges d’allò que hem vist i viscut. I no sabem dir si tot és passat, o present, o fins i tot futur. Fa uns dies, en aquest blog deia que quan ens vam aturar a Ses Ielles, i vam celebrar l’últim dia del any amb molt menjar i molt beure i molt riure, llavors vaig recordar que fa quasi quaranta anys en aquella mateixa platja vaig escriure un poema. Ho vaig comentar amb els companys i em van dir que, una vegada esmentat, havia de deixar veure el poema, i ara aquí l’escric. És en castellà perquè jo, bona o dolenta, he tingut una ensenyança acadèmica en castellà o en angles, i per això amb el català faig el que puc. No pretenc cap qualitat ni rebre cap judici, és un poema premonitori i que parla d’un carrusel d’anys amb llum, força, aventura i alegria, i que paradoxalment parla d’un àpat que jo imaginava fa quasi quaranta anys en aquella platja i que fa quinze dies, sense recordar-ho abans, ni anar allí amb intenció de fer-ho, va tenir lloc. El mar tenia el poema, me’l va portar al coixí i ara l’escric aquí. Aquest és el poema fet a Ses Ielles fa tants anys:


El Capitán Trueno recoge lapas,
Goliat busca cangrejos,
Crispín chapotea en la orilla,
el Principe Valiente persigue un pulpo,
Diego Valor, desde un árbol, dirige la operación,
el Guerrero del Antifaz, desde una barca, observa en silencio.


El Capitán Trueno ríe y bromea,
Goliat maldice y jura,
Crispín juega,
El Principe Valiente piensa y sonríe,
Diego Valor dirige y también ríe,
el Guerrero del Antifaz mira en silencio pero bajo su máscara sonríe.


Reunidas las lapas, los cangrejos,
apaleado y preparado el pulpo,
listos los condimentos, dispuestas las bebidas,
preparan una gran paella
y bromeando y riendo la comen.

Pasado el tiempo las gentes contarán aventuras
de este grupo que alegre come paella,
instalados en una cala, bajo el sol.
En realidad, sólo y suficiente,
entre aventuras
comían paellas, bromeaban y reían.


El dia 31, l’últim dia del any, palejàvem cap a la platja de Guillola per fer el aperitiu, alguns caiacs eren ja a prop, i de sobte vaig pensar en canviar de lloc, i vam cridar i xiular per tal d’indicar que anàvem a Ses Ielles. No cal dir que des de Ses Ielles ens cridaven aquells herois que entre aventures menjaven paelles i reien, i que una vegada arribats allí nosaltres, vam menjar molt, beure molt, i riure encara més. Meravella ser encara en un lloc privilegiat.

Avui l’aventura ha sigut enfrontar la tramuntana i fer el clàssic itinerari fins Cap de Creus. No ens cansarem de fer-lo. La tramuntana ens ha alimentat. Dimecres, si tot va bé, hi tornem.

(Cal dir que avui, quan tornant hem entrat a la bocana de Portlligat, sobre les roques de San Antoni, rebent-nos i saludant-nos, hi eren Nathalie, Theo, Camille, i Lucía, la meva filla de nou anys, qui mentre passava pel costat de les roques m’ha preguntat si havia trobat les seves ulleres, les de tempesta, les del nino de Nenuco i que jo havia perdut a S’Encalladora, i l’hi he dit que avui era impossible buscar-les, però ho faré, i, perquè no?, potser les trobaré.)