diumenge, 22 de gener de 2012

ADDICCIONS













Era Tramuntana de Canigó, és a dir, Mestral, i ens hem protegit sense problema fins arribar a Cap de Creus, i al treure el nas hem vist altra vegada les ones, on sempre, esperant, esperant-nos. Altes, trencant, desiguals, venint d’arreu. Segur que hi ha qui diu que deu ser un avorriment, dia darrera dia, arribar fins elles i enfrontar-les. Ho explicarem, doncs. Ens agrada com ens agrada la xocolata, per exemple, i no perquè un dia mengem xocolata, llavors no en volem menjar cap dia més, no, al contrari, hem menjat, ens ha agradat i en tornarem a menjar. I amb gust. Doncs igual amb les ones d’Encalladora. Són un vici com pot ser el xocolata. Ens han creat addicció. Una bella addicció.

Érem 11 palistes. Cristina Masanés, Rosa, Nathalie, Eduard, Manel, Josep Parada,  Xavier Masanés, Albert, Diego, Toni Sbert i jo. Cristina ha palejat sense problema amb Mestral del que les muntanyes ens protegien. Ella i el seu germà s’han quedat a rodolso, i els altres hem entrat a Sa Claveguera, i hem arribat fins on cadascú ha pogut, els mes avançats han arribat fins a la punta d’Encalladora, i després hem girat fins recuperar als dos germans i anar a Ses Ielles, on hem esmorcat i xerrat.

Diuen que si sempre miréssim al cel, acabaríem per desenvolupar ales, doncs bé, nosaltres comencem a desenvolupar un sentiment físic, un benestar en tots els porus del cos, al enfrontar el vent, un entusiasme net i noble davant un vent net i noble. Som també addictes al vent del nord. I, com hem dit abans, a les ones que la seva força provoca. No deixarem de buscar ni el vent del nord ni les ones.

Dins dels miralls hi ha un exercit de peixos, fa molt temps dominador de la terra, i que ara és tancat darrera el mirall. Avança en cercles, arribarà a la superfície del mirall, escaparà i atacarà als humans. Arribarà a la superfície del mirall l’any 2.175, amb un eclipsi de sol, i en una muntanya de nom Chei i que ningú sap on és.

Ahir, a Ses Ielles, vam trobar una possible avançadilla del exèrcit, un sard royal, i nosaltres, indígenes de Cap de Creus, el vam agafar amb les mans i algú, no sé qui, se’l va cruspir. De moment el perill s’ha esvaït. Tenim encara temps.

El dimecres, si tot va bé, hi tornarem.    

2 comentaris:

  1. Em declaro solemnement addicte al vent del nord!!

    ResponElimina
  2. Molt bona la comparació amb la xocolata. Per els que no podem venir tant sovint com voldriem, es un gran alicient poder seguir el blog.

    Si tot va bé ens veiem disabte.

    ResponElimina