divendres, 9 de març de 2012

DOS SORTIDES DELS DOS ÚLTIMS DIMECRES

Dimecres passat, dia 29 de Febrer, dia singular i únic, vam sortir a palejar, i jo vaig oblidar escriure el comentari de la sortida. El dissabte, al arribar als armaris del material, veient el cap de remolc desenrotllat, vaig recordar que hi va haver un rescat, i me’n vaig adonar de que no havia escrit al blog. No ho faré ara, però aprofitaré aquesta sortida en la que no hi som, per parlar de dues coses, una de dimecres, l’altra de dissabte.

Dimecres vam veure l’illa dels ocells, una illa mítica que des de sempre es mostra al horitzó només pels qui la saben veure, que no són tots. És un miratge real, es desplaça lentament per la línea del horitzó, cap el sud però sense mai arribar-hi, i atreu com podien atreure les sirenes, però sense el perill d’aquestes, perquè l’illa dels ocells es mostra però difícilment s’hi arriba, encara que hi ha qui hi ha arribat, i no l’hi ha passat res, només en el seu currículum pot escriure “arribat a l’illa del ocells”, i en quant al que allí ha trobat, doncs no ho sabem, qui hi ha arribat mai diu res, cal anar-hi.

Sé que qui estigui llegint això dirà, un altra abstracció poètica i cursi sense solta ni volta, i tindrà raó, o no, perquè el dimecres la vam veure, i això està fora de tota raó. Érem bastants, però recordo que qui la miraven eren Pilar, Natalie Corcoll, Marta Duch, Nathalie, Diego, Albert, Toni Sbert i jo, i estant com estem, en uns dies en els que centenars i milers d’ocells en diferents grups omplen el mar, era lògic que en un moment donat aparegués l’illa dels ocells. El primer moment que la vaig mirar i veure, una llum blanca que es bellugava com es belluguen els ocells i que transmetia un estat eteri, com correspon al estat ocell, vaig pensar que no diria res, que era un miratge, i que més valia callar. Però els companys la van senyalar, tots amb la cara de qui veu l’illa dels ocells, i ja no ho vaig dubtar, l’havíem vist, érem afortunats. 

Dissabte, sortint, ja al mar, Toni Sbert em va proposar que si la tornàvem a veure, hi anéssim, jo vaig contestar amb una ambigüitat que no amagava que si la veiem hi anàvem, però que no comprometia la meva suposada cordura, primer l’havíem de veure. I ara comento la segona qüestió, la de dissabte. Vam palejar cap el sol, mar endins, i tots van parlar, menys jo que estava en un altra història i que veia clar que era una història clara i bonica, on guanyen els bons, que són els del mon on “tot es pot”, i perden els dolents, que són els del mon on “res es pot”, però mentre jo palejava sol i content, quasi enlluernat per la magnifica força d’allò que havia de ser, els altres companys, a tres milles de costa, parlaven i parlaven, i la conversa va acabar, vestits de palistes, asseguts en una taula del Bar Boia.

I deien, els companys, entre palada i palada, entre cafè i cafè, que l’ immensa majoria de les parelles, quasi totes, no són parelles, sinó dos que es suporten i passen el temps ensopits i junts, amb una intensitat quasi nul·la, que la gent fa el que veu, és a dir, que quan arriben a l’adolescència veuen que tothom té parella i se’n busca una, com tothom, i llavors passa el que passa, allò del ensopiment i d’anar a dormir al mateix llit però sense embolicar-se, un ben lluny del altre, i de sobte algú se’n adona de que sol, o sola, s’està molt bé, millor que mal acompanyat, o ensopidament acompanyat, i llavors està sol, o sola, fins que un dia, potser, només potser, troba algú amb qui val la pena fer parella, i viure divertits i embolicant-se al llit, i si no la troba doncs, no passa res, viu molt bé sol, o sola, sense tenir que suportar ni ensopir-se.

D’això parlaven els companys, en una conversa trencada i surrealista que jo, que llavors palejava embogit per l’alegria d’un futur que era present i que esborrava d’una vegada per totes el passat, ara, avui, escric per qui la vulgui llegir, perquè vida, de moment i per molt que diguin, només n’hi ha una, i cal viure-la bé, amb molta felicitat i amb gens, gens, gens ni mica, d’ensopiment, amb llibertat o molt ben acompanyat, meravella o res.

I al nostre grup de palistes posem en pràctica aquesta llibertat d’arribar quan es vulgui, com es vulgui, i amb qui es vulgui, l’únic garantit és la presència del mar, sempre, i la nostra els dimecres i dissabtes. El que passi després, una vegada al mar, és un misteri, mai se sap, tot pot passar, i de moment tot va passant.

Dimecres passat, dia 7, Nathalie i jo érem a Barcelona, Pilar es va fer càrrec de les claus, i només va sortir ella, única representant del grup, i va deixar escrit el següent, una sensació que molts compartim:

“Avui els Dèus m'han fet un regal, han fet que la tramuntana afluixés per poder sortir amb el kaiac i resseguir una vegada més les roques fins Cala Bona. M'he mirallat en l'aigua com els narcisos, he sentit l'olor del mar i m'he adonat que de tots els éssers, el mar és el més viu!! És la viva expressió de tots els blaus i l'amo de la força més imponent!!
Demà tramuntana de molt forta a fortíssima ...
Però el regal d'avui ja no hi haurà vent que se l'emporti ... és quedarà
amb mi per sempre!!!
Mil gràcies a tots els Dèus!!!!!!!!!!!

Recordar que demà dissabte es manté la sortida a les 9.30 a Portlligat i que la tramuntana sembla que mancarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada