dissabte, 26 d’octubre de 2013

BOIRES


Albert Garcia sempre podrà dir que ha naufragat en una illa deshabitada del Mediterrani, que el seu vaixell ha sigut llançat contra les roques, i ell s’ha arrapat contra les arestes, sagnant, lluitant, intentant evitar que les ones no l’arrastressin ni el fessin miques, aconseguint per fi apartar-se del mar enfurismat, accedir a l’illa, i després, passat el temps, abandonar l’illa navegant el mateix vaixell que havia recuperat i refet.  Tot un repte. Ho podrà dir, qualsevol nit, amb un got a la ma, de ron, o de wiskie, de quelcom fort, com correspon als herois que han vist d’a prop el fi i l’han sobreviscut. Serà veritat. I com a tal sonarà. Va ser en una illa del Mediterrani, deshabitada, i ell anava sol en el seu vaixell.

Avui érem Pilar, Cristina, Nathalie, Xavier, Armand, Sergi, Albert, Joan Carles, Josep Parada i jo, i hem sortit en un mar tranquil, d’ones nobles que et permetien navegar pensant i gaudint, un mar cobert d’una boira que els deus han disposat per fer el dia més incert. Hem sortit per Sa Farnera, contra ones, palejat fins a Messina, on per error meu d’excés de confiança, un dels principiants ha tingut un petit ensurt, res que no es pugui contar com es conten totes les aventures, a la bora del foc i amb veu que dibuixi els fets que per més que nimis esdevenen mítics, després hem enfilat cap a Sa Rata, que no es veia, i ens hem perdut en grups que han confluït a Cala Jugadora, on hem recuperat forces. S’han vist tonyines gegants.

Hem tornat sense problemes, Nathalie i jo carregant dos troncs enormes, a sobre el cobrebanyeres, fent equilibris, però els deus avui volien que tot sortís bé, i així ha sigut, hem arribat tots a Portlligat, recollit, dit adéu, i ara escric.

No hi ha hagut ni vi ni flors, però puc garantir que la vida és dels sensibles, els considerats i el valents, una aristocràcia que es reconeix i saluda des del secret. Tenim la sort immensa de disposar de matins com els d’avui. No els desaprofitem. Mai.

Vull agrair a Cristina la seva tranquil·litat i la seva presencia, és una de les persones que mentre pugui recordaré, per la seva capacitat de pensament, la seva amabilitat, i la seva manera d’enfrontar ones com qui afronta no res. Som allò que diem i que fem, paraules i fets, i Cristina es pot sentir orgullosa del que diu i fa en el mar. No sé si es traslladable a la vida, tot i que vida i mar tenen molt en comú, però al mar és una sort tenir-la.   


Recordar que del 27 de desembre al 5 de gener som a Mallorca i a Cabrera, i que el dijous vinent, si tot va bé, a les 14.30 tornarem a ser a Portlligat. A rebre la vida, amb boira o sense, però amb els deus sempre amb nosaltres.







1 comentari:

  1. Ha estat una jornada extraordinària. Palejar amb gent tant maca i curtida ha estat molt profitós. En resum , m'ho he passat "pipa". Gracies a tots i fins la propera que serå ben aviat

    ResponElimina