dijous, 19 de setembre de 2013

UN MAR DESCONEGUT



Dissabte passat vam acompanyar els nedadors de la Marnaton, sense cap problema, fins i tot va ser avorrit de tan controlat, el mar tranquil va ajudar, i també el nou itinerari més a prop de costa, i l’experiència, i ser uns vuitanta caiacs.

Avui hem sortir amb tramuntana mestralada no massa forta, potser força 7, hem arribat sense problemes a Cap de Creus, hem tret el nas i allí ha començat tot, un dels dies més estranys dels últims temps.

Érem Albert, Lluís, Cesc, Toni Sbert, Mauricio i jo (Claudine, amb molt bon seny i per la força del vent ha preferit no venir), i abans de treure el nas l’hi he dit a en Toni que avui no volia anar a la barrera d’ones, no en tenia ganes, i a més els d’avui eren gent de seny, millor veure-les de lluny.

El que jo no sabia és que l’esbojarrat avui era Toni, i quan hem tret el nas hem vist ones trencant amb força a la barrera, i Toni ha enfilat cap allà, després m’ha dit que creia que era broma que jo no volgués arribar a la barrera.

I hi hem arribat Cesc, Toni i jo. Albert i Lluís han reculat, amb bon seny, fins el rodolso de la punta de Cap de Creus, on han esperat, i Mauricio havia ja tornat a Portlligat, tenia pressa. Sa Freu estava relativament tranquil·la, es veien trencar molt fort les ones abans de la punta de Encalladora, hem parat just on les ones eren fortes, a pocs metres de la punta, i allí ha començat tot.

De sobte el mar ha crescut, han començat ones altes i trencades arribant d’arreu, i allí on havíem passat feia uns segons amb el mar quasi tranquil, era un infern del que pensava que no en sortiríem. He maleit Toni per la seva intrepidesa. Les ones enfurismades, trencant, aixecant-nos, venint d’arreu i fent-nos anar a tots tres d’un costat al altre, arribaven trencant fins al pas entre Sa Freu i la petita badia d’Encalladora, allà on va quedar varada una balena i ara hi ha un tronc. Tot Sa Freu era un infern.

Però el pitjor de tot és que el mar ens emportava cap a Llança, és a dir, en direcció contraria a les ones, de manera que intentant sortir encarant les ones, única manera de no ser bolcat, no sols no tiràvem enrere cap a Cap de Creus, sinó que ens endinsàvem en l’infern. Poques vegades ho he passat tan malament en caiac, i sens dubte ha sigut la vegada que ho he passat pitjor a la barrera d’ones de Culip. Altres dies les ones eren potser més altes, però més nobles, i al trencar avui dins de Sa Freu rebotaven a les dos parets de roca i mantenir-se sense bolcar ha sigut un exercici d’esforç i pràctica continua.

El primer en girar, perquè si no giràvem el mar ens empenya cap a la barrera d’ones, ha sigut Cesc, però una ona enorme l’ha agafat, Cesc ha surfejat contra mi, i m’ha passat a gran velocitat rosant el meu caiac. És una situació molt perillosa perquè et pot clavar la proa contra el cos, i diuen que en un cas així qui no surfeja i veu venir l’altre ha de bolcar per evitar l’impacte. Jo no ho he fet perquè estava contínuament donant-me ordres a mi mateix de no bolcar, i és difícil canviar diametralment d’ordre en un segon.

Després el mar tirava a Toni contra mi, tots dos miràvem la barrera, i llavors ell ha tirat endavant, i ja l’he perdut de vista. Veient que si jo no girava mai sortiria d’aquell infern, he girat i he tornat surfejant ones molt dolentes, amb el perill que això suposa. Ha sigut molt dur, tots tres hem reconegut després que no ho hem vist clar. Cal tenir respecte al mar, una bolcada amb aquelles corrents, les ones, i el vent, hagués sigut complicat.

Hem tornat amb tramuntana que havia augmentat, de fet, creiem que ha augmentat just en el moment que hem arribat a la barrera, perquè Sa Freu era d’una manera, tranquil·la, anant, i d’un altra, difícil, tornant, i anant hem creuat Jugadora quasi sense vent, i al tornar allí bufava fort.

Albert, per qui era el primer dia després de uns quants mesos, els d’estiu, sense venir, diu que s’ho ha passat molt bé. Ho pot dir perquè ha tingut el seny de quedar-se a rodolso i no entrar on eren les ones.

Tornant hem vit saltar una tonyina enorme, Cesc diu que d’uns vint quilos, jo no hi entenc però era molt gran.

Sé que em repeteixo, però quina meravella tenir aquests dies, aquest mar sempre diferent i aquests companys. Diuen que ens hem d’avergonyir de que les nostres paraules siguin millors que els nostres fets, és a dir, parlar és fàcil, però fer realitat el que es diu és més difícil. Doncs aquí, en aquest blog, les paraules mai seran millors que els fets, mai podran descriure el que veiem, el que fem i el que sentim.     

Dissabte, si tot va bé, hi tornem. Amb la mateixa alegria.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada