UN CAPITOL MÉS

Odisseu podia perdre’s entre illes, deesses, bruixes i gegants, podia sentir-se estrany en terres incògnites, perquè tenia Ítaca, on l’esperaven les seves arrels, allí on era conegut i pertanyia, on podia descansar i dir soc jo, aquest és el meu lloc, on descanso i preparo noves aventures. Mai podem ser sense un lloc, per pobre que sigui, que sabem que ens espera.

El nostre lloc, el dels de Umiiartoq, el dels naufragats, és Portlligat, des d’ell sortim i ens perdem en terres i mar que mai són iguals, per després tornar, ser altra vegada en el nostre port.

Ahir vam conèixer, o desconèixer, un poble que ja no existeix, el Club Med, un tronc per construir una cabana, o un sofà, un congre enorme que encara s’aferrava a la vida, un canó sec que té l’arquitectura precisa i difícil que el fa estimat, una cadira perduda en un penya-segat, i un recorregut molt llarg, del que vam tornar molt tard, afamats i contents.

Érem Claudia, tota alegria, Nathalie, elegant, silent i estimada, Josep Flor i el seu fill Adrià, portant una faceta clàssica pare-fill que en Josep desconeixíem, i jo. Andi, a bord de la seva embarcació Adela, ens va portar el tronc, que nosaltres havíem arrossegat des del Club Med fins al Canó Sec, ell va fer el tram final, fins a Portlligat. Va fer la labor dels feacis a l’Odissea.

I tornarem, tot i que el dimecres hi ha un nou curset d’esquimotatge, i tornarem. La sortida a les 16.30 es manté.