Ahir vam tenir una sortida d’hivern però amb tramuntana de estiu. Érem només quatre, Nathalie, Josep Flor, Miquel i jo, i encara que la tramuntana no era massa forta, no vam trobar quasi cap barca, només el Sant Isidre ple d’adolescents celebrant una festa bolangera i sorollosa.
Vam palejar fins Encalladora, i al final de Sa Freu, a la línea entre Culip i Sa Rata, vam trobar les ones més altes i trencades que Nathalie havia vist mai. És cert que ho eren, tenia ella raó. Jo anava amb la pala esquimal i em costava recolzar-me a les ones. Venien amés de diferents direccions, i una d’elles em va aixecar molt, molt, i quan estava a dalt em va venir un altra des de l’esquerra, i creia que bolcava, però no.
Quan ja pràcticament havíem passat la línea vaig dir a Miquel de girar, ja n’hi havia prou, ell va començar a donar la volta, dient a Nathalie que anés amb compte al girar, però al final només vam girar Nathalie i jo, i sent les ones perilloses venint d’esquena, quan em vaig poder parar i mirar enrera, no vaig veure a Josep i Miquel. Vaig recular, i encara que les ones eren tan altes que era normal no veure’ls, em vaig preocupar.
Vaig tornar on era Nathalie i varem parar en unes roques sense nom, i des dalt vam veure que Josep i Miquel estaven donant la volta a Encalladora. Em va sorprendre veure que al costat obert d’Encalladora el mar no estava tan malament com jo pensava, de fet les ones gegants i trencants només eren a la famosa línea entre Culip i Massa d’Oros.
Una vegada reagrupats (i sense queixa perquè encara que, quan es va en grup, i el grup gira, potser si es continua és millor dir-ho, o mirar enrere i veure què fan els altres, evitant així ensurts, però comprenc que en determinades ocasions, i potser ahir ho era, sent pocs, és normal anar una mica sense considerar als altres. No passa res, som com som, no canviarem, i esta molt bé com cadascú és), reagrupats, doncs, vam anar a Cala Bona, on vam parlar de passades aventures, un error que només podem compensar dient que encara vivim aventures, condició indispensable per a contar les passades, si bé és millor no contar-les, mai, no solen importar als altres, i viure-les.
Per acabar diré que una de les imatges d’ahir que em va sorprendre i no oblidaré, va ser, quan jo estava sent empès per les ones, intentant no bolcar, veure a Nathalie, pujada en un altra ona immensa, però sostenint la càmera amb una ma, fent-me una foto. Professional i admirable.
Cal dir que a les fotos no s'aprecia l'altura de les ones. Potser clicant a sobre, i tot i així no s'aprecia. Quedarem com exagerats, però eren altes, i trencaven. He penjat també una foto del dia de la Verge del Carmé que m'ha arribat avui. Si cliqueu a sobre veure a una nena, la de més a la esquerra i amb la camiseta blanca d'Umiiartoq: és Lucía, de vuit anys i experta en l'Odissea, a vegades ens acompanya a nosaltres, aquell dia ho va fer des d'una embarcació.
Dimecres, si tot va bé, i tornem.
 |
| Aquesta és la foto feta amb professionalitat i des d'una ona |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada