escolamarcadaques: GROENLANDIA 3: PROVES..., CRÒNICA DE MARTA DUCH

Hola!

Han passat bastants dies des que vaig escriure la darrera vegada i potser ja us havíeu oblidat dels aires polars... Doncs continuo per aquí!

M’agradaria tenir més temps per escriure tot el que anem vivint i descobrint, però la veritat és que les hores van passant sense adonar-nos i queda poc espai i energia per les “activitats personals”...

Els que som nous a l’empresa diem que els caps ens posen proves per ser superades, no tant per a valorar l’eficàcia del personal, sinó per agafar experiència en el medi i conèixer-lo... Els caps, la vida o és la natura qui ens posa aquestes proves per recordar quin és el seu lloc i quin és el nostre? Sigui el que i qui sigui us puc assegurar que el dia a dia a aquest país és ben particular i el que per a nosaltres són etapes a “superar”, per als groenlandesos és part de la seva vida i conforma la seva cultura. M’explico...en termes generals, res surt a la primera, és a dir els plans no acostumen a ser com els planifiques, sinó que fàcilment apareixen contratemps, alguns previsibles i d’altres no, que posen a prova la capacitat d’adaptació. La major part d’aquests contratemps estan directa o indirectament relacionats amb la natura i la meteorologia, dos elements importants en la societat groenlandesa, que ja no viu ni en iglús, ni tupeqs, però la caça i la pesca continua sent el mitjà principal de subsistència. La natura és molt verge i s’imposa quan la meteorologia ho determina, no sempre hi ha peix o carn..., això causa que el vincle entre el medi i les persones sigui molt estret i fort. Així, des del punt de vista de les societats acomodades la vida aquí no és fàcil. Vivim en i de la natura, i la diferència entre Groenlàndia i la major part d’habitants del planeta, és que aquí en són conscients i reconeixen els límits, s’accepta el que ofereix, sigui bo o menys bo...i de fet, no hi posen qualificatiu, ja que és el que és i punt. La paraula groenlandesa “immaqa” (que vol dir “potser”, “ja veurem”, el “maybe” anglès,...) és present en la majoria de converses, res es dóna per fet i el futur està sempre suspès en “l’immaqa”.

Els pobles estan molt aïllats un de l’altre, no hi ha carreteres i el mitjà de transport és per aigua en barquetes particulars o aire en helicòpter, (la gasolina i la companyia aèria Air Greenland està subvencionada pel govern danès, així el preu de les línees regulars és relativament econòmic) i cada poble té el seu heliport o espai habilitat per que pugui aterrar un helicòpter.

M’havien comentat que entre juny i mitjans de juliol al sud-est del país és fàcil quedar-se incomunicat, aïllat pel gel, és a dir que la quantitat de gel que arriba de la banquisa, del nord del país, a dins els fiords del sud és tan gran que per navegar t’has de pujar sobre el gel o fins i tot no es pot navegar. M’ho deien i m’ho havia de creure, però no aconseguia visualitzar-ho clarament fins que ens va passar...

Després de dos dies bufant vent fort de l’E i SE els fiords a prop del Kap Farvel van quedar totalment blancs. Tres companys de l’equip, tres escaladors txecs que viatjaven pel seu comte i jo ens vam quedar incomunicats per mar en el fiord de Tasermiut i la nostra estada que havia de ser de dos dies per muntar un campament es va convertir en una de sis. El temps va ser bo, el paisatge era espectacular amb aigua del riu per beure i érem ben avinguts, per altre costat l’únic mitjà de comunicació era un Iridium sense possibilitat de carregar les dues bateries que portàvem i el menjar s’acabava malgrat el peix i els musclos que ens proveïa l’entorn i que vam agafar més provisions de les necessàries pel que pogués passar. Dues barques locals van fer varis intents de venir-nos a buscar però el gel no ho permetia, cada dia ens deien “demà ho tornaran a provar”...immaqa... Finalment quan veiem que a l’endemà començaria una situació límit de menjar i que els txecs podien perdre el vol cap a casa, pensant ja en un rescat en helicòpter per a ells (molt més car que una línea regular) i que portés menjar per a nosaltres, una barqueta atrotinada va aparèixer. Els txecs no van perdre l’avió i els companys de Tierras Polares i jo vam poder sortir del campament, aquell dia vaig entendre què volia dir pujar-se sobre el gel per poder avançar. Vam arribar a Nanortalik, la ciutat més propera, però ens faltava arribar a casa a Qassiarsuk, a unes 50 milles en línea recta i 100 esquivant illes, illots, pedres, terra i gel. La meitat del trajecte el vam fer en helicòpter, l’altra meitat en una de les nostres llanxes en aigües on el gel no havia arribat.

L’experiència per a nosaltres va ser tota una novetat, pels groenlandesos és habitual, està en el calendari local d’estiu i simplement esperen a que el gel vingui i vagi desapareixent. Durant aquests dies no hi ha pesca, ni caça, el supermercat es buida i els helicòpters van més plens, no hi ha res d’extraordinari en tot això. És com és!

Després d’aquests dies, les hores entre gel han continuat... Fa un parell de dies, navegant amb l’Aggu (un molt bon caçador local i patró de l’empresa), el seu fill i jo, vam haver de sortir a mar obert per poder buscar espais més navegables. Que bonic! Des de que havia arribat a Groenlàndia que no havia vist ajuntar-se mar i cel a l’horitzó! No feia vent i la onada llarga de l’oceà feia que el gel pugés i baixés al seu ritme. Va costar trobar un pas cap a terra, però després d’alguns intents d’aproximació vam arribar a casa, amb fred i cansada però l’esperit satisfet de la intensitat rebuda de la natura.

Amb tot plegat, us diré que trobo a faltar banyar-me i nedar al mar (aquí ho he intentat però no vaig durar ni un minut!) i parlar català!!

Abraçada!