dimecres, 18 de maig de 2011

HEM VIST BALENES, TORTUGUES, PLATAFORMES DE CEMENT

Avui he comprès una mica que en el carrusel que són les vides, el que convé és acceptar la música que ens arribi, ballar la melodia que toqui, i mai perdre el pas. Ho he comprés només una mica perquè tot desborda i acció i reflexió gaire bé mai coincideixen.

Qui pensi que inventem epifanies, que s’apropi a Portlligat, que surti amb nosaltres, que enfronti la bocana, que s’endinsi en el mar, i que esperi. Arribaran, en un instant o altre arribaran, les epifanies, les musiques que no se sap bé qui interpreta però que sonen, els moments que per sempre han de quedar. Res mereix ser sinó mereix ser recordat. L’oblit no borra el record. Mentre som l'oblit no té lloc.

En aquest cas, tot va començar ahir, quan jo acompanyava, tots tres en caiac, a Cristina Masanés i Jordi Puig, qui estaven fent un reportatge, amb text i fotografies, sobre la visió de la costa des de mar. Al apropar-nos a Massa d’Or, en un mar quiet com un llac, vaig veure una ona més enllà de l’illa, i vaig dir “veieu aquella ona, podria ser perfectament una bale...” i no vaig acabar la frase perquè de l’ona van sortir tres lloms negres, tres balenes, i mentre enfilaven cap a elles, varem veure encara una quarta més enrere. Es veien de manera perfecta, quatre lloms negres nedant a molta velocitat cap a França. Ens varem intentar apropar però eren lluny, a uns tres-cents metres, i anaven massa ràpid. Aviat es van perdre, potser es van enfonsar. Va ser una sort i un plaer veure-les. El dia era magnífic, amb els colors i la llum del dies després de tramuntana, i l’imatge dels quatre lloms mai l’oblidarem.

Però avui hem superat qualsevol previsió de cordura. Hem sortit de Portlligat Pilar, Anja, Nathalie, Natalie Corcoll, Jordi Casellas, Paolo, Javi, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo. Primer tot ha anat segons el previsible, tots desperdigats, en Paolo és mestre en perdre’s en qualsevol horitzó, palejant tots molt lluny de costa, fins que a Massa d’Or ens hem reagrupat. I llavors ha començat la bogeria, de fet jo he sentit les portes que des dalt la deixaven lliure.

Tocava girar Massa d’Or, un clàssic, però mar endins, al horitzó, es veia una construcció, una plataforma enorme, alta i rectangular, que ja havíem vist des de la bocana de Portlligat, i Pilar, com qui diu quelcom normal, m’ha preguntat si podíem anar a la Plataforma. He cregut que era una broma, però no, no sols no era una broma sinó que en segons hem perdut qualsevol control, i la Pilar primer, jo després i els altres darrera hem sortit cap l’impossible, atrapar una plataforma que es veia molt llunyana, a l’horitzó del Golf de Lleó. Però tot allò que és impossible ha de ser per força possible, o no és. De manera que jo he vist que la Plataforma es movia, si és que es movia, molt poc a poc, i que no semblava tan lluny. La veritat és que hem palejat fort i ràpid, i quan portàvem uns vint minuts la Pilar ha començat a cridar molt fort, els que l’havíem sobrepassat hem reculat cap a ella, els que venien darrera l’han atrapat, i estava al costat d’una tortuga enorme que ens ha deixat apropar sense mostrar por ni enfonsar-se. Hem continuat i després d’uns quaranta minuts hem atrapat la plataforma, que ha resultat ser una construcció de cement gran com una casa, que continuava construïda per sota mar, amb dos escales, una a cada costat, i que era arrossegada, de manera tan lenta que era quasi imperceptible, per un vaixell remolcador. Hem intentat saber què era, l’hem tocat, i encara no sabem què era. Nosaltres estàvem a l’altura del Golfet, prop de Port de la Selva, unes tres milles mar endins. Érem Pilar, Anja, Paolo, Toni Sbert, Xavier Masanés i jo. Javi i Nathalie havien quedat varats en una boia a mig camí, i Jordi i Natalie Corcoll havien reculat cap a Portlligat.

Hem tornat, com sempre carregats d’energia. I potser contat així algú pot preguntar-se què hi ha d’estrany en el que hem fet. Si aquest algú ha navegat, sabrà que quan es veuen aquests gran vaixells mar endins, és una bogeria intentar apropar-se, de fet, avui teníem totes les de quedar decebuts, però no, la desconcertant proposta de Pilar, no sol ha estat seguida per tots, sinó que a sobre hem aconseguit el que ha proposat. En l’entrada del Blog de Eduard Marqués (mardamunt.blogspot.com) que explica la nostra sortida de dissabte, hi ha un moment on ell, veient que des de Encalladora enfrontem la tramuntana i enfilem cap a el Golf de Lleó, es pregunta on anem i si en realitat no anem al final de no se sap què. Avui hem sortit cap el no res i a més hem arribat. El no res és una plataforma que no te raó de ser però que és, existeix i es pot tocar.  

Eduard, en la referida entrada del seu blog (un blog magnífic, val la pena, és científicament rigorós i informatiu, i també té un punt de enlluernada sensibilitat), doncs a l’entrada descriu l’atzarosa pauta que ens mou com a grup, i diu que volem fer moltes coses, tantes que per fer-les necessitem moltes vides. Avui n’hem fet una, sortir a pel impossible, trobar-lo, tocar-lo, i tornar després en un vespre molt tranquil, entre converses també tranquil·les i relaxades, arribant a Portlligat molt tard, cansats de palejar molt i amb molta energia, i enseguida hem desat el material i hem sortit cap a les nostres cases on segurament actuarem amb cordura, o no. L’epifania de palejar com avui hem fet al Mar d’Amunt ja ningú ens la treu.

Si algú sap què era aquella plataforma, agrairem l’informació, saber-ho no canviarà res, ja és i serà sempre en nosaltres, però tot sigui per que es pugui dir que també busquem coherència en els nostres actes. Coherència? Cap, però què bé ens ho hem passat. 

Cristina Masanés i Xavier Mútur a l'orella de Sa Rata 
Dissabte, si el temps ho permet, hi tornem.

2 comentaris:

  1. Estimats companys,
    Possiblement la plataforma que heu vist, és una de les peces que estan fabricades a Tarragona i les porten fins el port de Llançà per reforçar l'espigó de les llevantades.
    Crec que vindré a viure a Cadaquès! després de tot el que esteu veien m'estic morint d'enveja. No sé si ho aguantaré.
    Felicitats!

    ResponElimina
  2. jajaja
    l'eduard té tota la raó! la plataforma misteriosa és un calaix del dic que s'està construint al port de llançà, de nom ELBA per a més informació.
    Va arribar al seu destí, amb pas lent però segur, i ja està ben col·locat i tot.
    Ens veiem demà!
    Anna

    ResponElimina