diumenge, 22 de maig de 2011

Maratonians

Sembla ser que darrerament, a Port Lligat s'hi mou alguna cosa important... i no són balenes. Són quilòmetres de mar o milles d'aigua.
Dissabte passat una important concentració de caiaquistes entusiastes i agosarats omplia la sorra de la cala a peu d'aigua, a dos quarts de set del matí. Era massa prest com per ser real, era tan utòpic el motiu que es feia difícil creure que ens hi poguéssim concentrar tants llunàtics en tan poc espai.
El sol no ens esperà, les balenes tampoc. Des de l'escola d'en mar de Cadaqués hi enviàrem una representació de quatre umiiartoqs (Nathalie, Xavier Massanés, Mútur i jo), a més a més dels representants d'altres indrets de Catalunya (de Garriguella l'infatigable Eduard, de Llançà el Pau Calero, però també de Castelló d'Empúries, de Riumors i, fins i tot, d'Olot). I fou així que una primera expedició sortí mar endins a la recerca de balenes, dofins, tortugues, tonyines, plataformes o qualsevol altra cosa que pogués moure's i/o surar dins la mar gran.
Aviat la distància que separa Port Lligat de s'illa de Sa Rata es quedà curta. Últimament sembla ser que per menys de deu milles no ens hi posem. I aquest dissabte tornà a ser així; començarem a palejar i palejar com si ens hi anés la vida al darrere. Passada l'illa algú digué; boguem una hora més, mar endins. Com si res! I dit i fet, palejàrem una hora més cap a la mar gran, allunyant-nos de la costa i cercant el canó de Cap de creus, amb unes barques infinitament llunyanes, com taques blanques a l'horitzó, que ens feien de referència. Per sort ningú digué que anéssim a França a fer un cafè, perquè segurament hi haguéssim arribat.
Durant el camí poques novetats (algun ocell especial, com el gavià cendrós, o el salt imprevist d'un peix lluna). I en arribar, la cara estupefacta dels pescadors de canya i barca en veure aquell grupet de llunàtics allà, enmig del no-res, de la mar gran, del canó de Cap de Creus, a unes cinc milles de la costa. Aviat, i gràcies a les coneixences de l'Eduard Marqués, congeniàrem amb aquells pescadors inicialment escèptics, els quals no es feren pregar gaire a l'hora mostrar-nos algunes de les peces conquerides en aquest indret tan especial (sobresortia un congre incommensurable d'uns 17 quilos de pes. Era llarg i gruixut i semblava no acabar-se mai).
Després, iniciàrem el retorn en direcció a s'Encalladora, on era previst que ens trobéssim amb el grup dels assenyats, els quals sortien a l'hora habitual des de Port Lligat. Envaírem l'illa prohibida. Allà ens retrobàrem amb Pilar, Josep i un amic, Marta i Jordi d'Olot, Anjia i el nostre Jordi. Férem tertúlia una bona estona, menjàrem, gaudírem de la companyia, del temps i el sol, del mar transparent d'aquest indret màgic.
Poc després ja érem un grup dividit, una dispersió que ens defineix com a grup, cada cop més gran, cada vegada més difícil d'etiquetar, camí de casa, de Port Lligat.
Un grup que necessita cada cop més reptes, perquè anem sobrats, d'energia, d'entusiasme, d'harmonia. Tant se val si les plataformes són de ciment, si els lloms de les balenes tornen petits, petits, fins a fer-se invisibles, o si arribem tard a les sortides del sol, perquè mai sabem contar prou bé quants som i necessitem repassar quinze vegades la llista de gent i de material damunt la sorra de la platja.
N'hi ha que ens miren amb ulls encuriosits, una mica perplexos i incrèduls, mentre pensen que allò no és possible, que no pot ser mai que surem i trobem el camí de tornada.
I tant que sí!.. I fins i tot, de vegades, anem en grup i alhora!!






ou de tauró gat

1 comentari:

  1. Hem creuat informació i demanda d'informació, a les nou en punt. Si voleu informació gràfica adicional, entreu a mardamunt.blogspot.com Recordar també que no varem veure balenes però alguns del grup varen veure sis dofins.

    ResponElimina