divendres, 4 de novembre de 2011

MENORCA 2

Ahir dijous varem tornar de Menorca, i avui intento explicar el que he sentit aquests dies, i sé que difícilment podré.  Em diuen que escrivint m’he de comedir, que he de ser sensat, controlar paraules i sentiments. Com puc fer-ho si ens movem entre paraules i sentiments i tenim la sort de poder sentir-les i sentir-los. Com he de callar si torno impactat pel temps, pels dies, les hores, els minuts, pel lloc, els penya-segats, les platges, les cales, el mar, pel grup de gent heterogènia i singular (teníem fins i tot amb nosaltres un “homeless” que se’ns va afegir), és a dir, com puc controlar i comedir si hem tingut la sort de viure un temps en un lloc amb una gent, i ho hem fet de meravella, perquè no és el mateix despertar i sortir, com avui i com quasi sempre, al carrer, que despertar i sentir algú dient “avui etapa reina”, i sortir a empentar caiacs que ja han dormit al nostre costat, i sortir en dos furgonetes cap el lloc sempre magnífic on començar l’etapa reina del dia (perquè sempre ho eren, reines, les etapes). Com callar si envoltat per ocells enormes (de vegades eren coloms), guaitat per cabres i ovelles des de penya-segats ocres, negres, de tots colors, encerclat de peixos que els nostres pescadors atrapaven i el grup a la nit es cruspia, he palejat atordit per la bellesa del entorn, cap una platja on sabia esperava gent berber de magnífica elegància. Com callar!  O som o no som, i quan som cal cridar-ho fort i sense por. Hem sigut l’invencible obstinació de qui no es deixa tòrcer i ofereix la vista a un horitzó que ell mateix va creant. Menorca sempre és allí, i les seves costes atordidores sempre hi són, però cal anar-hi, cal ser-hi, i cal anar-hi i ser-hi amb esperit ric i obert per a que tot entri pels ulls, per acabar, com avui, atordit pels sentiments viscuts. Vitalment també naveguem entre ones, i les ones no es poden comedir ni controlar, s’han de navegar, i sort tenim de poder fer-ho.

Dir també que n’estic fart de demanar disculpes tant per ser feliç com per equivocar-me en no haver sabut preveure un detall. Hem fet, com sempre, el que hem pogut i sabut, i hem pogut i sabut fer molt, ja mai oblidarem la casa on rèiem i rèiem. Perquè el que hem fet aquets set dies ha sigut palejar, palejar i palejar, el dia sencer, fins que es feia fosc, recollir els caiacs a les fosques, i tornar a casa per fer sopars inoblidables. I al dia següent el mateix, palejar, palejar, palejar, recollir caiacs, sopar i riure, riure molt. Vèiem mar i ens vèiem a nosaltres. Res més. Érem salvatges feliços. Quan l’últim dia, al vespre, ja fosc, Nathalie i jo caminàvem pels carrers de Maó, la gent se’m feia estranya, crec que ens miraven i nosaltres els miràvem, érem a la civilització i tot ens era estrany, no hi pertanyíem, érem salvatges arribats al seus carrers. I érem també tots dos els representats feliços d’un grup feliç que ens esperava a casa, i la gent ens mirava perquè la felicitat és nota, es quelcom irradiant que és té o no. Mentre Nathalie i jo caminàvem els carrers, Toni Albert, que havia vingut a Maó amb nosaltres, es cruspia un Suís (xocolata amb nata) en un bar, segur que també amb molta felicitat.

Agrair al grup per ser. I en especial agrair a tres d’ells, perquè són qui amb el seu ser han ajudat a que els altres ens sentíssim a la vegada espectadors i actors d’una representació sorprenent i divertida. Riure és molt important, i ells tres ens han ajudat molt. Un d’ells, Toni Albert, frustrat company de Nuria, bomber a la carrera, refugiat al Nessy’s Putis Club, gimnasta ingenu fins no poder caminar, addicte confés al Cacaolat, sorprenent sempre, mai acabava de trobar històries seves, i ens feia plorar de riure, plorar amb llàgrimes, i no hi havia temps per pensar, les hores passaven i ja era temps de dormir per al dia següent poder palejar, palejar i palejar. Dos, agraïment per a Miquel, esbojarrat parlador del francès més macarronic que pugui ser mai imaginat, però parlant-lo tranquil i amb una seguretat i contundència que el feia ser un francès perfecte, quasi científic, ja mai oblidarem el seu “nous entendons” (pronunciat “nusentendóns”) ni la seva verborrea que mai acabava, crec que des de que pujava a la furgoneta fins que baixava no parava de encadenar un tema amb altra, tot disbarat, era un força de natura desbocada i sense sentit, i Valerie (Nathalie) deia res i només va dir una paraula, jo, la resta era Miquel parlant el seu francès i arrastrant-nos amb les seves imaginacions. I tres, Mauricio, personatge incomprès, al·lucinant i crec que al·lucinat (qui sinó pot arribar amb setze caiacs en un cala paradisíaca on una sola parella juga amb una pilota, i en lloc de intentar no molestar, ser de seguida jugant amb ells i intentant ensenyar-los com fer-ho bé); Mauricio, personatge entranyable, va saber portar l’absurd i la espontaneïtat a un grup que en si ja porta el caos, l’anarquia i l’enlluernament. Quan arribàvem a una cova, fos quina fos la dificultat, Mauricio era el primer, sense camisa ni xaleco, però amb la tranquil·litat i el frescor inconscient d’un nen. És a qui més voldria demanar disculpes, jo que no les vull demanar, per no haver sabut fer-ho millor amb ell, s’ho mereixia. Tot i les nostres bromes carregant-li el caiac amb rocs de pes excessiu, o intentant deixar-lo adormit a la platja emportant-nos el seu caiac, ell va saber portar-se com un nen content de ser-hi i de poder jugar al mar. 

I ja si he demanar personalment disculpes, ho faré amb Siscu, xofer d’ulleres fosques i aire Bogart, qui ha suportat els nostres itineraris d’indecisió mediterrània, i a qui no he sabut agrair prou. Ho sento, Siscu, personalment a vegades em sento desbordat, i aquets dies ho he estat, però és quelcom clar que sense tu tot hagués estat molt més complicat, sinó impossible.

Tres mencions especials: Una per Eva, adolescent que sense dir res (a vegades l’hem vist, que no sentit, parlar amb Jordi, el seu pare) ha palejat tot i tot, sense queixa, amb estil i força i voluntat admirables. Un exemple del que Jordi pot sentir-se orgullós. Eva no ha parlat, però ha rigut molt, jo he vist com ho feia, era difícil no riure en aquells sopars i en aquelles furgonetes. Enhorabona, doncs, Eva, sempre portaràs Menorca amb tu, és part del teu bagatge.

Un altra per Patri, qui sempre és al davant i que fa milles com qui no fa res. Un exemple per a qui cregui que el caiac és un esport difícil, ella el fa fàcil, només una vegada una migranya va poder amb mig dia, el resta de dies era, per a mi, quelcom evident: Patri sempre està al davant, cap problema amb ella.

I també per Patrik, qui als seus tres anys s’ha aprés els noms de tots o quasi tots, i amb els seus “Hola Siscu” o “Hola Eduard”, ens donava encara més alegria si cap. No ha molestat gens ni mica i ens ha portat futur i vida.

Hi ha qui diu que jo personalment ho he fet molt malament, que qui ho diu ho hagués fet diferent i per tant millor, però jo no canviaria ni un segon d’aquests dies. Amb tots els nostres límits, mancances i trets fallits, hem tingut uns dies i un temps magnífic. Els hem gaudit i no ens el podran prendre.    

Amb nosaltres portem les extensions de mar, els batecs dels penya-segats, la parella atordida jugant amb Mauricio, els matins plens de llum i d’etapes reina, el “homeless” discret que sabia que havia  d’aprofitar els dies que la fortuna l’hi oferia, i tants capvespres en que atordits i amb fred carregàvem els caiacs com si fóssim formigues enfeinades i eficaces. ¿Qui no tornaria allí ara mateix? Potser no ho hem fet tan malament.

Si cal, escriuré més endavant els itineraris diaris, però de moment Eduard, en el seu blog (Cap de Creus amb caiac), està publicant els diferents dies amb més tranquil·litat i comediment que jo. Cadascú és com és, i tots junts fem un grup. Agrair l’existència d’aquest grup de 19 persones que ha fet possible uns dies que no oblidarem. Menorca queda allí, la casa també, els colors, la costa, també els molts riures, l’únic que no queda són els peixos que ens hem cruspit, i en quant a la Nuria, mai se sap, potser en Toni encara hi és a temps. 

Continuarà. En algun altre lloc, un altra costa, però continuarà. 



1 comentari:

  1. Viure aquest dies a Menorca ha sigut magnific, i com dius, difícil de descriure. Una gran sort poder-ho compartir amb aquest grup.

    Felicitar-te per els teus escrits en general, i per aquest en particular.

    Ens veiem.

    ResponElimina