LA GRAN BARRERA D’ONES ENTRE S’ENCALLADORA I CULIP

Diuen que els peixos només entenen paraules pronunciades en l’idioma celta i dites pels sants, que cal conèixer el nom secret dels llocs, que els deus són deus perquè no pensen en si mateixos, que els tristos produeixen pluja, els angoixats tempestes, i que un record alegre, ni que sigui durant un instant, fa brillar el sol.   Avui els peixos eren inexistents, el nom secret era Sa Claveguera, els deus no hem sigut nosaltres, però deu n’hi do, i encara que ha fet fred, un record, el d'avui a Sa Claveguera, ens farà veure el sol.  

Érem 12: Cristina Masanés, Marta Duch, Nathalie, Xavier, Xavier Masanés, Josep Flor, Adrià Flor, Albert, Eduard, Manel, Miquel i jo, el Mestral bufava no massa fort, però Cristina ha patit per arribar fins als penya-segats de S’Alqueria, ho ha aconseguit, però ha preferit tornar, i l’ha acompanyat els seu germà Xavier, solidaritat familiar.

Els altres hem palejat fins a Cap de Creus, tots hem tret el nas a Sa Claveguera, i hem vist que al horitzó ens esperava la línea d’ones entre S’Encalladora i Culip. El vent no era massa fort, i crec que no el sentíem perquè la nostra atenció estava en les ones que s’aixecaven i ens esperaven.

Com sempre, arribant a la punta de S’Encalladora les ones eren altes i centrifugades. Adrià, Josep i Miquel han girat a la punta, i han fet la volta a S’Encalladora. També com sempre, han dit que el més difícil era girar, i que després tot era més fàcil. La resta hem preferit mantenir-nos agrupats, arribar a la punta, enfrontant ones importants i a vegades vingudes des de diferents direccions, i tornar, al principi sense girar el caiac, fins a la punta de Cap de Creus. 

Cal fer menció especial dels que, sense estar acostumats a aquestes aigües, han afrontat, amb serenitat, força i bon control, una situació no excessiva però difícil.  Nathalie i Eduard estaven disposats a girar S’Encalladora, però he cregut més prudent no fer-ho avui, hi hauran altres dies, amb el mateix mar, i llavors ho farem, però cal anar poc a poc, és important gaudir sense patir.       

Hem parat a Cala Jugadora perquè Nathalie tenia ganes d’enfrontar més vent, i Ses Ielles, on en principi volíem anar, l’hi ha semblat massa fàcil, i ha entrat a Sa Jugadora, els altres l’han seguit, alguns amb algun renec, i a la platja hem passat fred (malgrat el foc imaginari fet amb els molts troncs), hem menjat galetes Principe i unes altre de xocolata, portades per la família Flor, també molt bones, hem fet la foto de grup que publicarem quan puguem, i després hem tornat, molls i amb fred, fins a Portlligat.

Diuen que per tenir grandesa cal ser tot en allò que fem, sense exagerar, però posant quant som en tot el que fem, que la dignitat no es busca al espai que ens envolta, sinó en el propi pensament, que un secret per poder viatjar sempre és donar l’esquena a Ítaca, i que atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix. Avui hem posat tota la nostra força en els rems, i per això en aquest dia ens recordarem grans, hem vist les ones i no hem perdut la dignitat (alguns potser una mica, però s’ha dissimulat bé), i no hem perdut la dignitat perquè en el nostre pensament ens hem vist creuant-les, i Ítaca no sabem on és però hi ha hagut moments en que no podíem girar l’esquena i aixó ens ha fet herois que no saben fugir, i per últim hem continuat el dibuix que durant dies, mesos i anys, estem dibuixant amb els nostres caiacs per les aigües del mar de Cap de Creus, i que te la forma aleatòria del atzar, un dibuix que mai veurem però que és i existeix.

El dimecres, si encara tot va bé, hi tornarem, i a saber què trobarem, però sigui el que sigui, segur que ens ho passarem bé.