TRAMUNTANA

Avui érem a Portlligat,  veient els verberols i el polsim dins la badia, i hem sentit les aventures de qui, al llarg dels temps, en condicions molt pitjors es veien obligats, per tal de sobreviure, a afrontar mars glaçats i amb ones gegants. I el més sorprenent era que molts dels que sobrevivien, hi tornaven.

Però avui nosaltres no hem sortit, i ara explicaré perquè. No perquè la tramuntana fos massa forta, al contrari, avui era el dia ideal, el dia somniat per nosaltres. No hem sortir per circumstàncies personals i perquè avui no hi era la fanfàrria. M’explico.

Estaven anunciades ratxes de força 10, i veient-la, crec que la tramuntana era força 8 o 9, amb ratxes força 10. Dins de Portlligat no sols entraven els verberols (borreguitos), sinó que també s’aixecaven enfurismats polsims, sempre he pensat que una ratxa amb polsim pot aixecar el caiac i fer-te volar. Era un dia magnífic per palejar contra el vent noble que és la tramuntana. Avui era un dia ideal per sortir. Però avui molts companys són lluny, en illes o terres llunyanes, celebrant o passant de puntetes per sobre aquestes dates contradictòries, segons sigui el seu tarannà, i dels pocs que encara són aquí, alguns m’han enviat un sms dient avui no vinc, no és el dia, no puc.

Per a mi l’aventura avui era arribar a Portlligat. Nathalie és a França i no em pot portar, com la setmana passada, en cotxe. Així que he sortit amb la borsa per canviar-me en cas de que algú vingués, amb les crosses i la meva cama enguixada, dificultats ja per baixar les escales amb la bossa, força voluminosa, el casco de la moto ja posat, sempre va bé si rodoles per les escales, i arribar a la moto, carregar la bossa i les crosses, arrancar la moto amb el peu bo, i conduir amb ràfegues de tramuntana que et fan perdre la direcció. Des de dalt de Portlligat he vist el vent aixecant polsim dins la badia.

Esperava no trobar ningú, però sempre hi ha qui sorprenen agradablement amb el seu afany d’aventura. He parat la moto com he pogut, literalment, i he vist a Josep Parada preparat per sortir. Hem parlat, hem mirat Portlligat ple de vent enfurismat, hem raonat la millor opció, i aquí ens ha faltat aquella fanfàrria de la que sempre parlo, ens han mancat en Miquel (sí que es pot, això és fàcil) o altres companys que darrerament es mostren intrèpids i esbojarrats, per tal d’arrastrar caiacs i entrar en un mar que avui era el mar ideal, el que sempre desitgem, però que avui no hem ni hauríem gaudit.

Perquè la realitat és que avui, sent Josep i jo sols, estant jo com estic, amb una cama enguixada, no haguéssim gaudit. Jo em sento insegur, amb una cama estirada dins del caiac, sense poder fer força contra el costat per tal de equilibrar el caiac, dissabte passat amb vent menys fort, o dimecres amb ones importants a Sa Freu, vaig anar bé, però avui el mar requeria total capacitat. Cas de ser més companys, m’hi hagués afegit, sempre la situació en cas de necessitat és més fàcil d’afrontar, i sent més es més fàcil perdre el seny, té més força l’ànim de sortir, però avui crec que hem fet bé, em sap greu per Josep, però hi hauran més dies, les condicions personals i de grup seran millors i sortirem a gaudir d’un mar noble que l’únic ensurt que pot donar és, o bé una bolcada (avui per a mi dolenta pel meu guix), o bé que et tiri enrere.     

Hem sigut cabals perquè hem pogut ser-ho, i per això tornant, en la meva aventura sobre la moto (que no caiguin les crosses, que el vent no em tiri, que no em creui amb els municipals, que no tingui que posar peu a terra...) pensava en aquells, molts, que al llarg dels segles s’han vist obligats, sí o sí, a enfrontar mars molt pitjors en circumstàncies personals molt pitjors. Admiració per ells, i més encara per els que hi tornaven per repetir o continuar l’aventura.

Nosaltres tornarem a Portlligat, i hi serà la fanfàrria, i podrem palejar, tant de bo sigui amb dies com el d’avui.

Diuen que a la botica de la Meca hi ha, inventariades en cistelles, 120 diferents classes d’herbes que no han existit mai. No cal dir que a la mateixa botica de la Meca, en un prestatge, hi ha un pergamí, per a qui el vulgui i sàpiga llegir, on s’explica la sortida que hem fet avui en Josep Parada i jo, amb detalls de ràfegues, ensurts, i esforços. Tot cap en un mon que no sabem si és real, imaginat o imaginari.

Però per si de cas, dissabte vinent, dia 31, últim dia de l’any (i que no en faltin d’anys), hem previst quelcom real. Eduard i Albert, engrescats, o potser empentats per les moltes vegades que vam dir allò de ser lúdics, han preparat una reunió a Massa d’Or (Sa Rata) o un lloc proper, segons condicions del mar, al migdia. És a dir, sent dissabte, sortirem a palejar, i a Massa d’Or pararem i farem la reunió. Normalment en les reunions es posen sobre la taula unes ampolles d’aigua, però en les nostres, l’únic que no es posa és l’aigua (com bé sap el pobre Miquel), i per tant a Massa d’Or suposem que tindrem menjar i beure. Tot depèn d’en Eduard i l’Albert. De moment l’Eduard només ha dit que portarà xampany. Però tots aportarem quelcom per menjar i beure (colacao per a Toni Albert) i tots vindrem amb les ganes de passar-ho bé amb les que sempre venim.       

El timoners del califat de Bagdad, portaven el mar amb ells, el tenien tan endins, eren tan propers a una mar que els havia acollit tant de temps, que si t’apropaves a les seves orelles, senties les ones. Podies fins is tot distingir entre els rumors dels diferents mars que els timoners havien conegut. Nosaltres portarem amb nosaltres el soroll del vent i de la fanfàrria que sempre ens acompanya. I si s’apropen podran distingir, amb dificultat, els diferents vents (Mestral, Tramuntana, Gregal, Garbí, de vegades Ponent) i els diferents riures, remors de cruspir i beure, i remors de palades (les palades amb estil personal, dolent, o directament amb “el meneito”), i crec que sentiran l'alegria i la força que sempre portem.   

Dimecres, si tot va bé i alguns companys han tornat de les terres on ara són, hi tornem.