dimecres, 21 de desembre de 2011

PETITS DAVANT LES ONES






Petits davant les ones, hem vist sortir entre elles ocells llimona que han trencat el cel dibuixant quelcom que no hem entès, però no ens ha importat, hem palejat cap a les ones, i fent-ho hem esdevingut lletres que algú lletrejava, mentre un timoner que no era ni tu ni jo, cridava noms, potser els nostres, a saber, tot eren paraules, les escrites al cel i les cridades, i llavors estàvem bé, tranquils, sentint-nos abraçats, encara que estàvem en mig d’ones gegants, en un mar conegut, inhòspit però coneixedor, un dia més, i són tants, i ara sap greu ser a cobert, quan fa poc ens gronxaven les ones.

Qui per ambició no es contenta amb el guany de la vida i el mon que l’envolta, és a dir, qui no sap viure el dia a dia gaudint de quant l’envolta, com a càstig no entenen res de la vida i és insensible a la bellesa,  i si es veritat que el mal karma fa parlar i venim del silenci, doncs avui ens hem acontentat amb una tarda en un mon que cada deu segons canviava de llum, de color i d’imatge, i ho hem fet des d’un silenci trencat per les paraules justes, érem testimonis callats d’un espectacle sense preu.

Érem Nathalie, Albert, Toni Sbert i jo, i hem sortit, amb pales noves, en un mar planer com un llac, però arribant a Cap de Creus, ja es veia que a Massa d’Or i a la línea entre S’Encalladora i Massa d’Or les ones eren importants. Estàvem a punt de girar Sa Rata, quelcom avui difícil, quan ens ha estalviat de fer-ho una imatge insòlita: Albert enfilava cap a França, i arribat a la línea d’ones es parava. L’hem cridat, però es veritat que les ones, de tan altes, no ens el deixaven veure, però també es veritat que encara que després ens ha dit que ens sentia, no reaccionava, no contestava, no es movia, era una figura petita i quieta davant d’ones enormes. Perquè ho eren d’enormes les ones. Al cap d’una estona, m’hi he apropat, i llavors he comprés què passava: les ones, on ell era, eren molt més altes que on érem nosaltres, i Albert simplement intentava palejar enrere, poc  a poc, sense deixar de donar la cara a les ones. Ha sigut una decisió intel·ligent. Potser no hauria degut anar fins la línea, sempre un infern, però una vegada allí, ha fet el que calia fer, una retirada a temps. Tots hem patit llavors una mica, les ones a prop d’Encalladora són sempre dolentes, amb escuma i amb roques amagades i que apareixen de sobte, però al arribar a l’altura de la Coua de l’infern, el mar s’ha calmat.

Hem tornat gaudint d’un vespre que cal viure i que no es pot descriure. Hem arribat a Portlligat quan ja era fosc, feia fred, i allí hem vist que s’està tancant l’any. Però dissabte 24, si tot va bé, hi tornem, dimecres 28, també, i dissabte 31, tancant l’any, també. Esperem continuar gaudint de la vida, sense pertinences ni violencia, però amb sensibilitat i seny per gaudir dia a dia de quant ens envolta.

Dir que avui, com altres vegades, hem vist ocells color llimona sorgint del mar, un plaer i una sort, el seu fulgor és i ens ha acompanyat, són ocells que saben els camins, i que fan el que han de fer, i ho fan molt bé. Nosaltres som afortunats de poder gaudir d’ells, i ho fem en silenci, sense parlar. Benvinguts siguin, perquè mentre hi siguem, mai volaran sols. Avui no ho han fet. El timoner cridava noms, nosaltres palejavem, el cel canviava, el temps  bressolava, i una música, una fanfàrria, arribava de lluny, engrescadora, vital, què més podiem demanar, érem, i això tampoc té preu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada