diumenge, 18 de desembre de 2011

Hem de mantenir-nos!!

Ra-ta-tà, ra-ta-ta-tà!!

Ahir el dia començava quan baixant cap a Cadaqués, des de la carretera observàvem un horitzó estrany on s'hi albirava a la llunyania la costa francesa amb una nitidesa extraordinària, i a la Mar d'Amunt una línia d'ones encabritades ben lluny de la vora. I encara es feu més estrany quan en arribar trobàrem un home enganxat a un guix que donava ordres disposat a embarcar-se per treure el nas fins a Encalladora.

Pocs pensàvem que gosàs fer-ho, però res no ho pogué impedir, i així fou que ens embrancàrem en una sortida exigent envers al Cap de Creus. Érem Rosa Bardés, Albert, Eduard, Miquel, Xavier Massanés, Nathalie, Mútur, un guix i jo. El temps era embolicat i TV3 i Windguru s'havien tornat a equivocar; allò no era vent del nord. Era un vent de nordoest, que a estones es feia ben bé de Ponent i que per moments bufava amb ràfegues ben fortes i sostingudes. La mar d'ahir era una mar estranya, traïdora, canviant i tèrbola. Per això, quan els valents enfilàrem el rec que hi ha entre Cap de Creus i l'illa d'Encalladora, després de travessar amb prou esforç tot el camí fins a la punta del far, trobàrem un mar encabritat, confós i crescut. Avançàrem en grup i a recer, enganxats a la paret esquerre, fins a on poguérem. Després, en Miquel sencer i mig caiaquista més, intentaren treure una mica més de nas, però unes ones ferotges els van apallissar i ràpidament el mig caiaquista, desmemoriat i dubitatiu, tot cercant al seu interior l'altre mig, decidí tornar. I al cap d'un moment el seguí en Miquel Hormigo, perseguit de prop per tres ones enormes que des del darrere no paraven de créixer mentre a ell el feien tornar petit, petit.

Poc després tot el grup girava cua i arribava fins a la platja de Cala Bona, on reposàrem forces per encarar la resta de la travessa i de la jornada amb garanties i suficiència. Perquè el dia fou llarg, llarg i ben intens, ple d'emocions, retrobaments i harmonia.

A migdia, una part del grup que encara volíem gresca férem honor a les menges, com grecs que seguien a Homer en la seva travessa a Ítaca, i atacàrem els plats esquisits que Nathalie Giordano i Mútur havien preparat amb temps i delicadesa. Tot ben regat amb vins de les comarques del Pla i de Ponent i amb la llum d'un dia immens omplint tots els espais d'una casa que semblava el paradís.

Ja a mitja tarda pocs resistíem encara la intensitat del vent i de la llum, però encara trobàrem forces per arribar, camina caminaràs, fins al camí de ronda que voreja tot Es Caials i passa per davant l'illa de S'Aranella i Sa Punta de ses Forques. Passejàvem, arreglàvem el món, mentre observàvem la badia terriblement bella d'una tardor esplèndida i cercàvem les restes d'antics naufragis dins l'horitzó. Només trobàrem les petjades dins l'aigua de dos caiacs per sempre errants. Caiacs que, per cert, el club ha notat a faltar des d'una antiga sortida nocturna de fa uns anys.

Així, caminant i sense rems, arribàrem a l'hora del sopar. En un local inicialment fred, ens trobàrem una part (hi havia absències importants i enyorades) de les animetes que fem la història d'aquest club (ho diré un cop més...) anàrquic, caòtic i encantador. Hi havia; Siscu i Patri, Pilar i Josep, Miquel, Róstia, Marta Duch, Rosa Bardés, Nathalie Corcoll, Ruben i Nico, Eduard, Albert, Xavier Massanés, Toni Albert, Anna Giró i Ester, Maria Giró, Nathalie, Mútur i jo. Una reunió de bestioles que aviat escalfaren l'ambient i defensaren el bon nom del club cruspint-se una quantitat immensa de plats escampats damunt una taula que no s'acabava mai. No direm res del beure...

L'home del guix feu repàs d'un any d'aventures i alguns de nosaltres descobrírem que som trenta i tants socis, que no hi ha números vermells als nostres comptes (falta saber si n'hi ha dels blaus...), que volem més sortides lúdiques, que gaudirem de més rems i que ens hem de retrobar d'aquí a uns anys (no puc dir quants), en un lloc emblemàtic (que tampoc no puc anomenar) per celebrar alguna cosa (quelcom que tampoc us puc fer saber). Ah! I també, l'home del guix digué que ens hem de mantenir. I tots férem que sí amb el cap... com si sabéssim què vol dir això!

Així arribàrem a les postres i als regals, els presents per als qui possibilitaren que l'estada a Menorca fos encara més plàcida i agradosa. I vingueren els relats d'aventures passades, amb què fent servir un to pausat i mesurat visitàrem llocs llunyans (Ushuaia, Mar de Plata, Còrsega...) i altres indrets que no puc anomenar perquè aquest blog s'edita en horari infantil.

Finalment, ja dins la negra nit de la badia de Cadaqués, aquella reunió s'anà dissolent. Eren moltes hores de camí. Hi havia cansament i satisfacció per tantes coses viscudes i tanta harmonia. Era el moment de tancar les llums, aclucar els ulls i tornar somiar... un any més.

Bloug...
...
...
...
Bum!!!!


(clicant sobre les fotos, es fan més grans)







Nathalie i Nausícaa, companya i filla de Mútur, i el propi Mútur

3 comentaris:

  1. Un club de pocs socis però amb una constància única. Set anys sortint dos cops per setmana són unes 756 sortides, i bona part d'elles fetes al Cap de Creus i totes diferents. impressionant!

    ResponElimina
  2. Fins que no he vist les fotos, no entenia l'ho del home de guix!!

    Llàstima no haver pogut venir, però els records d'haver compartit l'estada a Menorca, sempre els tindré.

    Ràpida recuperació per l'home de guix.

    ResponElimina
  3. MOOOOOOOOLT Bé Toni!!! Una crònica exhaustiva!!! no t'has deixat res!!
    Ara ... com sempre ... em sap greu no haver-me decidit a sortir del llit prou d'hora per experimentar aquesta barreja de tramuntana-mestral-ponent ... i és que per moltes que siguin les vegades que fem la mateixa ruta ... sempre tens ganes de tornar-la a fer una vegada més, per si de cas hi ha alguna cosa diferent. I sí ... cada día que no hi vas, et perds algún moment, alguna imatge, alguna sensació ...
    Si que té raó en Mútur, hem de mantenir-nos!!!
    Salut i Força per mantenir-nos!!!!

    ResponElimina