dijous, 18 de juliol de 2013

ABDICA I SIGUES REI DE TU MATEIX



Sempre som sols, sempre, encara que estem envoltats per gent, o que estem en parella, en família, amb amics, tant és, som sols, sense ningú més que nosaltres. Cal saber-ho.

A l’única persona a qui hem de rendir comptes és a nosaltres mateixos. Amb un mateix comencem el camí pel mon i la vida, i amb un mateix ens en anirem. Sols. I no és cap pena, ni cap decepció, és una certesa, una realitat que cal comprendre i acceptar.

Perquè si comprenem i acceptem que sempre serem sols, llavors podrem gaudir d’aquelles persones que al llarg de la vida trobem, sense esperar res d’elles, sense posar cap inútil passió ni entusiasme en creure que no som sols.

Avui, en un dia gris d’hivern, arropats per cartaginesos i grecs, per cormorans i balenes imaginades, hem palejat amb pressa, deixant-nos emportar per paraules i per colors, i sense dificultat hem arribat a Massa d’Or, on hem sentit que s’aixecava el xaloc, i hem tornat, fàcil, encara portats per les paraules.

Avui no hem pogut seure al sol, abdicar i ser reis de nosaltres mateixos, com demana Pessoa, però crec que en un moment determinat hem sigut com deus perquè no ens hem pensat, i sense consciencia de nosaltres hem abandonat qualsevol patiment, mai hem de patir, mai, al contrari hem de ser amables amb nosaltres mateixos, acaronar-nos, fer allò que ens agrada fer, i deixar que la vida ens porti, sols, com sempre.    

Crec que si esperem res ho tindrem tot, i sé que avui el temps no ha passat, que hem sortit i arribat al mateix temps, sense haver esperat res més que el cel sobre el nostre cap i el mar sota el nostre caiac. Res més. I és molt. El mar i l cel eren grisos, i en un instant, més enllà de Messina, hem vist passar Odisseu, el que mai va navegar en naus de proa arrodonida, i és ell qui ens ha dit que som sempre sols, sempre.

Avui he parlat amb un company d’ones i d’aventures, i ara sé que les paraules, que sí fan companya, han quedat i quedaran, ningú le podrà treure. Un dia viatjaré per l’espai, avançaré les paraules, les rebré altra vegada, i seguiran el seu camí, per sempre més. Res es perd, i menys un dia com el d’avui. Som sols entre silenci que a vegades, molt poques vegades, trenquen les paraules.

Avui érem Anna i Maria Giró, Joan, Lluís, Francesc, Mauricio, Miquel, Jordi Caselles, Toni Sbert i jo.    


Dissabte, si tot va bé, hi tornem, sense saber què trobarem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada