diumenge, 14 de juliol de 2013

RIQUESA


Sabem que l’única manera de no ser aixafats per la immensitat del espai és utilitzar el pensament, és a dir, amb el pensament podem abastar l’espai, controlar-lo i, encara que insignificants i diminuts, fel nostre. Si no utilitzem el pensament, l’espai, tot allò que ens envolta, la vida, ens aixafaria.  

I jo, amb el pensament, penso que qui per ambició no es conforma amb el regal de la vida i amb la bellesa del mon, no entén res de la vida i és insensible a la bellesa del mon, i aquest és el seu castic. Avui dissabte hem sigut rics amb el mar i amb els companys, ens considerem afortunats per ser rics, i no ambicionem res més. Res més. Amb la natura i amb qui amb cordialitat ens envolta en tenim prou.

Però començaré amb la sortida de dijous.  Érem molts nens i molts adults que actuaven com nens.  Érem vuit nens i nenes i adolescents, Mae, Lua, Lea, Leo, Theo, Camille, Dora i Julie, i dotze adults, Paula, Anna i Maria Giró, Nathalie, Domi, Eneko, Javi, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo. Vint en total.

Arrastrant amb caps, palejant amb dificultat i amb un mar bastant quiet, vam arribar a Cap de Creus, i uns van tornar a Ses Ielles, altres van arribar fis Massa d’Or (Sa Rata), on alguns es van banyar, i després tots ens vam trobar a ses Ielles.

Tornàvem tard, en un mar encara tranquil però una mica més mogut, quan vam tenir un petit problema que ens ha de fer reflexionar. Paula, sense experiència en caiac, anava en un caiac obert que ens havien deixat i que va resultar que tenia un forat. Estant doncs el caiac ple d’aigua per dins, Paula va bolcar. El problema va ser que, encara que sent forta i amb bona forma física, Paula pesa 120 quilos, i ens va costar, molt, però molt, ajudar-la a tornar a pujar al caiac, i quan ho vam aconseguir, sent el caiac ple d’aigua, va tornar a bolcar al instant. Llavors vam decidir que nadés fins a les roques, que eren a uns vint metros, vam trucar a Jordi Sabater de Kayaking Costa Brava, i va venir en zodíac a buscar a Paula. Cap problema.

Quin és doncs el problema que ens ha de fer reflexionar? Doncs que Paula, davant de la dificultat que tenia per pujar, va demanar de traure’s l’armilla, i jo tres vegades li vaig dir que no, però a la quarta, pensant que potser sense l’armilla, que en veritat li dificultava, podria pujar, li vaig dir que sí, i de fet va poder pujar, però aquí ve el problema. Mai, però mai, un caiaquista en dificultats s’ha de treure l’armilla, perquè dijous, per exemple, un caiac va colpejar el cap de Paula, i si aquesta perd el coneixement, ens hagués costat molt mantenir-la a flotació. Vam estar un hora en la maniobra de rescat. Ho sé perquè vaig mirar el rellotge abans de que Paula bolqués, eren les set i quart, i al acabar vaig mirar i eren les vuit i quart. També s’han d’impedir la diversitat d’opinions i de consells, va haver un moment en que tothom deia la seva, fem això, fem allò, fins que vaig tenir que dir calleu, i encertant o no, vaig decidir anar a costa.

Ara parlo d’ahir, dissabte. Érem Tere, Cristina, Pilar, Nathalie, Dani, Lluís, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo, catorze. Vam palejar amb una molt fluixa però inesperada tramuntana fins a Culip. Pel camí vam trobar un francès en una embarcació amb rems, un tipus d’embarcació que no sé com es diu, és aviron en francès, i es rema enrera. Anava cap a Cervere i va venir amb nosaltres. 

Hem començat dient que amb la natura i amb qui cordial ens envolta ens considerem rics. Sabem que entre ones tenim converses d’una intimitat a la que mai arribaríem si les comencéssim a la taula d’un cafè. I ahir vam parlar de parelles, de que som animalets en un bosc i que per a protegir-nos dels perills ens ajuntem a la nostra parella, la cuidem i ens cuida, i amb ella cuidem a les cries. Som una unitat familiar en un bosc i a les nits ens arropem, i al dia cuidem l’un del altre, i amb la força que generem cuidem de les cries. I l’amor que siguem capaços de donar a la nostra parella i a les cries, és i serà sempre la nostra riquesa. Qui ahir parlava d’això amb mi, em va dir que estava contenta del que havia viscut, que sempre havia cregut i que si l’havien enganyada, li importava poc, que havia estimat amb força i que no se’n penedia d’haver-ho fet. Tenia raó. A la vida hem de ser enganyats i acceptar l’engany donant-ho tot, amb generositat, sense retencions, creient i sent amb qui en el moment som.

Què vol dir engany? Doncs pensar que la parella i les cries són lo millor de lo millor, encara que objectivament no ho siguin, subjectivament per a nosaltres, en el nostre moment ho són, i els hi donem tot. I qui amb mi parlava, i es declarava contenta de la seva vida i de la seva força, dels seus entrabancs, incerteses, desfetes i també triomfs, fa bé de estar contenta, destil·la noblesa, encara creu, i ha de continuar creient, i la seva vida ha sigut rica i ha donat fruits. Al arribar a Portlligat vam conèixer una filla seva, crec que de vint-i-dos anys, que venia amb la seva parella, i tots tres transpiraven bon rotllo, tranquil·litat i vida. Quina sort. Res és ni mai serà en va. Qui amb mi parlava és rica, i afortunada. I nosaltres també ho som. Un espai i un temps per viure’l amb qui estimem i és amb nosaltres. Què més necessitem?   

El proper dimarts, en aquest espai i en el nostre temps, hem quedat a les 16.45 per acompanyar la processó de la verge a la badia de Cadaqués. És divertit i únic palejar al costat de embarcacions amb verges, mossens, banderoles, gent alegre i ones. És quelcom atàvic, dionisíac, de quan els deus eren com els humans, aquests vivien més enllà de la racionalitat i tot podia ser possible. Valdrà la pena.
  

Alguns, potser molts, han dubtat i dubten de l’existència de balenes en aquestes aigües. Avui incloc una foto de Projecte Ninam on es veu una balena i el far de Cap de Creus i la Coua de l'Infern. En propers dies n’inclouré més. Les balenes, com la felicitat, existeixen, però no tothom, com la felicitat, les troba. Afortunat qui les ha vist, i afortunat qui és feliç.

La primera foto es de Pojecte Ninam, i les altres  són de dijous i dissabte i les han fet Nathalie i Dani.
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada