El dimecres em queixava de dia avorrit, doncs el divendres varem improvisar un dia mogut. Tramuntana no massa forta, potser força cinc, la suficient per permetre’ns treure el nas a Sa Freu, palejar fins a la línea d’ones entre Culip i Encalladora, i buscar la banderola. Era a la tarda i érem Anna Giró, Lluís Torrent, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo, i vam palejar amb alegria, anant pel dret, directes fins a Cap de Creus, i una vegada a Sa Freu em va sorprendre la decisió de Xavier Masanés i Toni Sbert, els primers, enfrontant ones força importants, les més altes des de que anem a la banderola, que venien d’arreu i feien desaparèixer per complert a qui tenies davant. No són, ni som, ja conscients del mar que a vegades enfrontem. No es valentia, és hàbit. Tots varem arribar a la banderola, i varem tornar surfejant a Sa freu.
Més tard, a la presentació de la Revista Sol Ixent, mentre jo estava assegut a una taula que tenia quelcom de caiac pel divertit que era ser-hi, i veia a molts dels de Umiiartoq (els ja anomenats més Maria Giró, Nathalie Giordano, Natalie Corcoll, Jordi Rotllán) entre el públic, em feia gràcia veure’ls vestits de senyors i senyores, semblaven gent seria, encara que a mi no m’enganyaven, en la seva alegria encara portaven el mar, jo sempre els veure al mar.
Ahir, continuant la sortida de divendres, encara amb tramuntana però més fluixa, érem Cristina Masanés i la seva filla Berlin, Nathalie i la seva filla Camille, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Toni Sbert, Rostia, Miquel i jo. Vam costejar fins el Canó Sec (Sa Conillera) on vam nedar, xerrar i riure, i tornant se’ns va aparèixer l’home del sofà i ens va dir que mai serà el moment, que sempre fracassarem però que l’important és fracassar bé, és a dir, fracassar millor, que sempre sabrem quan s’arriba al final d’una escala i no calen rètols dient “aquí acaba l’escala, no continuï pujant”, ho sabrem, que mai farem l’adequat perquè no hi ha l’adequat sinó qui és adequat enfrontant l’inadequat, que l’important és un mateix i no allò a que s’enfronta, que sempre ens penedirem, o no, tant de fer com de no fer, que tot es un joc on l’important és un mateix perquè un mateix farà que allò que fa sigui meravella o misèria, que cal saltar al vuit sense demanar seguretat, que hi ha moltes maneres de negociar amb la vida, que si creiem en nosaltres podrem viure en terreny hostil, que tot val excepte seure al sofà i dormir mentre la vida passa per fora, que si ens dormim al sofà tirem el sofà per l’escala o per la finestra, per algun lloc cabrà, que sempre és més fàcil dir no que dir si, i altra vegada, que sempre fracassarem, però que l’important és allò que deixem fet, ja sigui gent, moments, fins i tot cataclismes, que no hi ha moment de la decisió, com no hi ha moment de decidir si enfrontem o no les ones, les ones arriben i les negociem, això ens va dir l’home del sofà, i no vam comprendre ni vam saber què ens deia de fer, perquè l’únic que ens deia és que mai ens adormissem en un sofà, i ell era l'home del sofà, i que la vida són moviments i esglaons que es van pujant, i això és dir molt poc.
Personalment, jo ajudaria al fracàs dient que val la pena provar-ho, que qui s’adorm al sofà és un mateix i no cal culpar a altres, que tot és un mar d’ones que arriben d’arreu, que si dubtem de si s’acaba l’escala és que encara la estem pujant, que no convé esperar a l'oportunitat perfecta perquè rarament hi serà, que s’està més protegit fugint cap a la platja però que donant la certesa del nostre fracàs estem construint i fent, res és clar però l'energia ve de la incertesa, que la claredat i la seguretat només són quan no hi ha moviment, i això no és vida, és el contrari de la vida, allò que no s'anomena. I potser no hi va haver home del sofà sinó nosaltres tocats per la tramuntana. A Portlligat ens esperava la calor i un Dali que ja no hi és.
Personalment, jo ajudaria al fracàs dient que val la pena provar-ho, que qui s’adorm al sofà és un mateix i no cal culpar a altres, que tot és un mar d’ones que arriben d’arreu, que si dubtem de si s’acaba l’escala és que encara la estem pujant, que no convé esperar a l'oportunitat perfecta perquè rarament hi serà, que s’està més protegit fugint cap a la platja però que donant la certesa del nostre fracàs estem construint i fent, res és clar però l'energia ve de la incertesa, que la claredat i la seguretat només són quan no hi ha moviment, i això no és vida, és el contrari de la vida, allò que no s'anomena. I potser no hi va haver home del sofà sinó nosaltres tocats per la tramuntana. A Portlligat ens esperava la calor i un Dali que ja no hi és.
Dimecres, si tot ho permet, hi tornarem però a les 16:30, horari d’istiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada