dissabte, 11 de juny de 2011

TRAMUNTANETA, BANDEROLES I TRONCS

Hi ha una petita banderola en mig del mar, més enllà d’Encalladora, a la banda del Mar d’Amunt, i quan el mar és tranquil no es veu, o no se li presta atenció, no hi ha banderola, però en canvi quan el mar està enfurismat, i les ones s’aixequen, i el vent bufa de valent, llavors la banderola es veu de manera clara, ens crida, ens diu veniu fins aquí.

Són ja dos les vegades que amb tramuntana ens ha cridat, i cap de les vegades hem respost. Serà una tercera vegada, i ara que sabem que per això es allí aquella banderola, per a dir fins aquí, ara hi anirem.

Avui hem sortit de Portlligat una mica desorganitzats, és a dir, hem tingut que recular fins l’armari de material més vegades de l’habitual, però ningú ens ho tindrà en conta, forma part de l’atracció. Érem Nathalie, Manel, Eduard Marqués, Toni Sbert, Xavier Masanés, Jordi Rotllán, Rostia i jo. Nou caiacs que en un no res hem traspassat la bocana de Portlligat, ens hem desplegat per cobrir el màxim de mar possible, i hem enfilat a mar obert cap a Cap de Creus. Feia tramuntana, no massa forta, potser força 5, i hem arribat sense problemes a Cap de Creus, girat, entrat a Sa Freu i palejat contra el riu de mar, fins a la punta Nord de Encalladora, on és la línea d’ones i vent que va des d'Encalladora a Culip, i allí hem començat la inútil però gratificant aventura de palejar contra la tramuntana que allí bufava forta des del Golf de Lleó.

Tots i hem anat, uns amb més decisió que altres, però fins i tot Nathalie es parava per a fer fotos, les ones eren altes però es podien enfrontar. Per comprendre el que se sent palejant allí, exactament en aquell punt, cal estar a la punta d'Encalladora i enfrontar la tramuntana que ve del Golf de Lleo. Es a dir, cal fer-ho. No valoraré la cordura ni la dificultat, no sabria fer-ho, però ens ho hem passat molt bé.  

Després tornar al Mar d’Avall, que ens ha semblat un llac, parar a la platja de Ses Ielles, menjar, parlar, veure que no quedava temps i tornar, carregats, com comença a ser habitual, amb troncs que recull la Nathalie, cada cop més grans, per a construir-se una casa, crec.

La lluna no hi era, ni sobre Bourbon Street ni en lloc, però quan sortim amb lluna arribarem fins la banderola per dir-li que també ho farem amb tramuntana. Les ales dels nostres capells encara protegien ulls de fera, però la música sonava més llunyana preguntant cóm podíem ser així. Hi ha misteris que no es poden explicar, i el de la lluna és un d’ells.

El dimecres a  la tarda, a les 15h hi tornarem, en una sortida que per alguns serà molt llarga i acabarà entre peixos aleatoris, vi d’Espolla i entrepans assegurats.


Les fotos són de Nathalie i de Eduard Marqués. Recordeu que clicant a sobre la foto s'engrandeix. 














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada