Ahir va fer tramuntana molt forta (8-9) i va coincidir amb que cap dels habituals podia, només va venir (reaparèixer) en Cesc, i quan va trucar jo ja no podia, i a més el dia era potser excessiu. De totes maneres, cal recordar que amb alguns tenim pendent un dia de tramuntanada que no sigui al hivern i encara que ens quedem a Portlligat.
Sobre la sortida del passat diumenge, després de que en Miquel expliques amb sentit del humor que al dia després de la excursió recorria la seva casa passant per tots els racons possibles, per sota el sofà, quedant encallat entre cadires, i que en somnies s’havia vist jugant la final de la Champions sense poder ni xutar ni passar la pilota perquè abans havia de passar per tots els racons del camp, i en el somni sabia que Xavier Massanés demanava el canvi però tornaria a jugar amb força, doncs jo voldria dir que també m’ho vaig passar molt bé, que encara hi ha llocs verges (al hivern) amb gent amable que ofereix un cafè amb bunyols, que hi ha històries de parelles ruses o andorranes que no tenen desperdici, que hi ha coves, moltes, on l’últim no se’n entera de res perquè tots en fila són molts en fila, i que la tornada, tot i que crec que ens varem equivocar, després ho comentaré, va ser un plaer que no té preu, ara mateix voldria tenir sempre aquella disposició, aquell mar i aquella distància.
Explico el que em sembla una equivocació que podem evitar: després de dinar a Cala Pedrosa (no la d’Estartit) sobre pedres que justifiquen el nom de la cala, i parlar i riure i sentir-se bé, varem seure altra vegada als caiacs i varem enfrontar una tornada d’unes dos hores de paleig. Jo vaig sortir l’últim, i no ho tenia previst però se’m varem creuar uns cables que no tenen sentit però que existeixen, i vaig començar a palejar com un posés. Era feliç fent-ho. El mar, el moment i la circumstància ajudaven. Normalment he de ser sempre l’últim i vigilar que ningú tingui cap problema. Diumenge en Toni Albert, sent jo egoista, em alleugerava aquesta missió. Diré que portava molt temps sense llençar-me contra el mar sense pensar res que no fos la propera ona. El mar ajudava. S’havia girat vent de sud, i les ones augmentaven. Era dur, i llarg, però magnífic. Després d’una hora i deu minuts de palejar vaig parar per treure’m roba (al llarg del dia varem passar varies vegades de núvols a sol, i de fred a calor) i quan el Josep Flor va arribar on jo era, varem continuar junts. Una meravella. Ones i vent en contra, un mar que et feia botar i sentir la força enfrontant al caiac i a un mateix. Ja ens passàvem de llarg La Fosca, en Josep insistia que era la propera, jo veia els edificis alts i la llargària de la platja i pensava que al matí no havíem passat cap altra platja com aquella, varem dubtar varies vegades, i quan ja estàvem a mitja badia, per sort pels que venien darrera que veient-nos ja creien que era la propera, bastant llunyana, varem veure que era aquella, i varem entrar i trobar-nos a La Fosca. Toni Sbert va arribar enseguida, així com Miquel, però Jordi Rotllan i Xavier Masanés, que varen arribar amb Toni Albert, varen tardar més i varen arribar molt cansats. I aquí està allò que crec la nostra equivocació: quan el mar està difícil hem d’oblidar el nostre plaer, la nostra disposició a passar-ho bé palejant al nostre aire, i al contrari, hem de intentar palejar en grup, per si cal la nostra ajuda. Ningú, jo el primer, però literalment ningú, amb l’excepció de Toni Albert es va quedar. No passa res perquè ens ho varem passar molt bé, i varen arribar tots, però cal parlar-ho i encara que no cal que ens quedem tots, podem decidir quans cal que ens quedem i variar qui es quedi, segons voluntat pròpia o repetició en diferents excursions. De fet jo vaig dir varies vegades a en Josep Flor que ens teníem que esperar, que creia que donat l’estat del mar alguns podien tenir problemes, però ja he dit, encara que no és excusa, que a mi se’m havien creuat els cables i em sentia lliure en comparació a altres excursions.
No voldria que aquesta reflexió fes pensar que en algun moment del dia ho vaig passar malament. Magnífic al mati passant entre esculls i entrant a coves, amb un mar amb el suficient moviment com per fer-ho divertit i possible, i una tarda amb la feina ja feta al mati, només quedava la tornada, i aquesta sobre un mar estès en horitzó, que havíem de recórrer saltant entre ones i enfrontant el vent.
Va ser, doncs, una molt ona excursió, encara que a en Miquel li provoqués mals somnis i la incomprensió de la seva família veient-lo reptant per tots els racons de la casa.
I crec que a tots ens va enriquir i enfortir.
El dimecres, si el temps ho permet, hi tornem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada