divendres, 7 de setembre de 2012

MAI CAP ENUIG




Hola companyes i companys, amics i amigues de mar i d’ aventura i de gent de bé:

Acabo de tornar de viure un dia magnífic, trasbalsador, esgotador i  únic, i ara escric, malgrat que vull descansar i dormir, perquè només quan encara tinc a la pell les emocions i els sentiments, les alegries i les penes d’aquest dia, seré potser capaç de transmetre una mica aquest carrusel vital que m’ha portat per llocs i per sentiments, i perquè si descanso ho perdre tot, o tot sortirà diferent a com avui és, i no vull perdre ni un gota d’aquest sentiment vital, ni el d’eufòria ni el de pena.

A les set del matí, al moll de Portdoguer, Nathalie, Mauricio i jo, esperàvem l’auxiliar de l’Ivonne, un vaixell de vela llatina amb el que havíem de navegar cap a França. Ja a bord hem fet un  cafè mentre sortíem de la badia, mentre també sortia el sol, i mentre començava un dia de llum, d’itinerari i de coneixement.

La tramuntana no ens ha deixat utilitzar les veles, una llàstima, però a motor hem avançat, deixat enrere llocs familiars, hem vist la costa de Portbou, de Colliure, i després pobles de construccions turístiques en llargues platges de sorra. Hem bordejat tota aquella costa com una nau antiga, com fenicis, de fet, Mauricio és fenici, sempre ho ha sigut. Hem menjat, xerrat, banyat amb cubells d’aigua, i a l’altura de Leucate, els tres cadaquesencs hem pujat al auxiliar, i ens ha portat a port. Adéu, adéu, els altres quatre tripulants han seguit el viatge cap al nord.

I nosaltres hem començat un altre viatge, estrany i ric i ple d’un agredolç coneixement. A Leucate no hi havia ni autobús ni taxi que ens portés a l’estació de tren, que estava a quinze kilòmetres, o sigui que hem fet auto-stop, Nathalie i jo, mentre Mauricio s’amagava darrera uns arbres. El tercer cotxe ha parat, hem pujat, Mauricio ha sortit i també ha pujat aprofitant la sorpresa, i la parella del cotxe, molt amables, ens han portat fins a l’estació.

Tren a Perpignan, després tren a Portbou, on hem pres uns magnífics cafès i coca-cola al poble, tren a Figueres, córrer per agafar l’autobús que sortia dos minuts després de l’arribada del tren, i altra vegada Cadaqués, tan poc temps enrere i tantes vivències i decisions en aquest curt però intens temps.      

I em direu que perquè he parlat de penes, si de moment tot han sigut imatges i moviment i alegria i riure. Doncs perquè avui he pres una decisió que us sorprendrà, i que aviat coneixereu, que té a veure amb aquell cotxe que ens ha agafat quan fèiem auto-stop, i en el que m’he vist al mirall, m’he picat l’ullet, era la mateixa persona que fa anys viatjava en auto-stop, jo, encara que amb molts més anys, i després a Perpignan he retrobat una estació que ja coneixia, a Portbou uns arbres, i al tren, quasi arribant a Figueres, algú m’ha dit hola, com va tot, feia temps que no ens veiem, recorda que cal tancar la porta encara que no la vulguis tancar, i allò d’omplir el pit i cantar una tonada si el vent de fora et fa tremolar, i anar-se’n a peu, encara que el camí faci pujada, però que cap ull plori, no, i tornar a fer el camí que un dia em va dur fins aquí, i dir adéu, adéu, però mai trair allò que sempre hem buscat, cregut i pel que millor o pitjor hem lluitat.       

L’imatge que m’ha picat l’ullet des del mirall del cotxe no era jove, però era molt jove, tant que ell se sent bé, encara que sigui sentint-se cansat i trist i decebut. Una vegada es surt de la porta que no hem volgut tancar, i es torna a fer el camí, sense cantar cap cançó, que no cal, un es troba sol al camí, i es fa fosc, i altra vegada cal esperar i creure, però es important no fer allò que un no creu que ha de fer. Cal ser conseqüent amb allò que un pensa correcte.

En aquest camí que no sé on porta, en la foscor que no m’atemoreix, voldria trobar amabilitat, generositat i gens, gens de violència. Però encara que de vegades, com bons Umiiartoqs, cal saber naufragar, quan has deixat darrere la porta tancada, cal tenir forces, i per això necessito tenir-les, sentir-me bé, perquè sé quin és el camí, però són tantes les circumstàncies, i els perills, i els entrebancs, que necessito la llum tranquil·la de qui em digui que tranquil, no passa res, tot anirà bé, com jo tantes vegades he dit, i com crec que sempre s’ha de dir.

Sempre he volgut ser generós, i si de quelcom puc sentir orgull és del record de qui he deixat enrere, mai he fallat, crec, sense heroïcitats, quan se m’ha necessitat, o ho he intentat, i ara que sé què he de fer, necessito sort per poder fer-ho.

Ja veieu quan es pot viure en un sol dia. Són tantes les imatges d’avui, i tant el cansament, que dormiré content, res em farà sentir malament perquè sempre he intentat fer el millor, i jo avui, picant l’ullet m’he dit que mai més, mai més, per res, m’enfadaré, de fet ja no recordo l’ultima vegada que em vaig enfadar, i aquella vegada, la que sigui i pel que sigui, tampoc valia la pena haver-se enfadat. Mai, mai, mai val la pena enfadar-se. Fortalesa i generositat.

És una lliçó de vida que m’ha donat la costa de França, en un dia magnífic, un dia que no he d’oblidar.

De fet, i com sempre, el mar és la vida, i en ambdós naveguem, i per això de vegades parlant del mar, parlo també de la vida.

Avui hem navegat a França, però ahir, dimecres, vam sortir a palejar des de Portlligat, érem Nathalie, María, Francesc, Nardo, Santiago, Diego, Mauricio i jo, i vam palejar amb frescor fins al Racó de Sa Claveguera, a Sa Freu, que per això es diu Freu de Sa Claveguera. Ens vam banyar i vam tornar tranquils.

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem, i cal ser puntuals, venir a les nou i deu, per tal de que a quarts de deu siguem a l’aigua, anirem a un lloc on cal ser puntuals. 

D’una manera o altra, sempre arribem a port, i de fet, al port on jo vull arribar m’espera gent noble i forta amb qui podré parlar i descansar. Res més, cap queixa, cap enuig. Ipsi volaverunt.


Timonejant. Ho vam fer durant hores. Singular.


Mauricio fent de nen fenici.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada