diumenge, 16 de setembre de 2012

MARNATÓN 2012


Tot acabarà sent com és, i nomes els nostres actes hauran contat. Cal descreure del que no és nosaltres mateixos. Res que no sigui el llenguatge de la natura mereix ser cregut sense prevenció. La passió i el entusiasme són sentiments delicats i fràgils.

Marnatón 2012. Dijous i divendres amb tramuntana forta. La nit de divendres, i per dissabte, el dubte de plan A (Cap de Creus) o plan B (Badia de Cadaqués). A les 7.30 del matí de dissabte, sobre el penya-segat de Punta Oliguera, em trobo amb Miguel Rahola, cap organitzador de la Marnatón, i Jordi Riera de Sotamar, encarregat de balitzar la prova. També hi són Irene i altres dos organitzadors de la Marnatón. La tramuntana bufa forta, potser força 6/7. Els partes diuen que al llarg del matí mancarà, però la imatge del mar amb verberols impressiona. Em pregunten pels caiacs, i dic que potser alguns dels setanta previstos no podran sortir, però la majoria ho pot fer amb garantia. Es decideix fer el plan A.

A Portlligat som molts, i l’ambient és de desordre, la Marnatón s’havia ja endarrerit dues hores, ara un hora més, 35 palistes són davant dels nostres armaris, altres 35 al altre costat de platja, amb Toni Albert, jo corro d’un costat al altre, donant informació i quadrant el número de caiacs. Per primer cop veig Toni Albert desbordat i una mica trist.

Tant Toni Albert com jo diem als nostres respectius grups que el vent és molt fort i hem de palejar fins Jugadora, que qui no tingui experiència no s’aventuri. Tothom es considera a si mateix expert i aventurer, fins i tot qui no ho sembla per a res, de manera que tothom puja en un caiac. La debacle està servida.

Tothom és pujat en un caiac menys Toni Albert, no ha quedat caiac per ell. Per casualitat, jo, que havia sigut l’últim del meu grup a pujar, recordo que el caiac blau que habitualment porta Nathalie, havia quedat apartat per un petit desperfecte, però es utilitzable, i torno a la platja, i corro fins al lloc de Toni Albert, el trobo sense caiac, la seva companya Eva l’hi deixa el seu i ella agafa el blau.

Quan jo enfilo la bocana de Portlligat, veig quasi 70 caiacs enfrontant-la sense cap ordre ni guia. El vent els espera. Un dona que m’havia dit que el vent no l’hi feia por, em creua de tornada, està abandonant dient-me que fora hi ha un vent fenomenal. És sensata. Els insensats ja són a mar obert. Una noia té sort de que el seu caiac no avança per més que ella paleja amb fúria, i quan jo arribo a la seva altura, li pregunto com li va, i em diu que bé, però que no avança, jo li dic que millor que torni, ho fa, es salva. Els altres seixanta i pico van com poden, uns molt ràpid i bé, uns altres buscant refugi als penya-segats, i mentre ajudo als que tenen més dificultats, veig un caiac que va mar endins, vaig cap ell, veig que bolca, i al arribar a la seva altura veig que el noi ha deixat el caiac i la pala, jo havia donat el meu cap de remolc a Mauricio per arrossegar una caiac vuit que es necessitava a Jugadora, agafo el caiac però la tramuntana ens allunya del noi, com puc m’hi apropo, i per sort Toni Albert està sortint de la bocana, i entre els dos tot torna a lloc, però hem d’acompanyar al noi fins a Portlligat. Pel camí fem recular a dos dels caiacs, un d’ells inflable, que no avançaven.

Toni Albert i jo palegem després amb dificultat fins a Jugadora, i ens meravellem de no trobar cap caiac, miraculosament (de miracle) tots han arribat a Jugadora, o això creiem, Toni Albert diu que millor no conta’ls per comprovar-ho, tothom es dona per arribat.

A Jugadora, entre barques, nedadors (652), caiacs i gent a les roques, hi és l’univers sencer. La sortida es dona aviat, és impactant com sempre, tots els caiacs ens posem al costat de mar, per empentar els nedador contra costa i evitar la tramuntana, i tot va bé, molt bé, cap problema, encara que com sempre falten caiacs amb els últims nedadors, però això és un clàssic.

Quan tornem a Portlligat estic cansat, sobretot mentalment, ho endrecem tot i veig que són les 5.30 de la tarda, no hem dinat, m’entra tota la gana, i encara més cansament, que em disculpin aquells que no vaig saludar prou, tal com el company de Rosa Sadornil i els seus fills, jo repartia samarretes que no teníem, trobava caiacs de més,  per fi vaig pujar amb Nathalie a la moto, a casa esperava Lluís Torrent (amb ell vaig començar fa ja vuit anys l’Escola d’en Mar) i la seva família, vam menjar, van arribar Toni Albert i Eva, vam parlar de Corcega, continuarà...

Ah, el paràgraf del principi deia que res es pot inventar ni forçar, només queden els actes, així amb les nedadors, tot el temps empleat entrenant és cert, són actes que resulten en el acte de la Marnatón; deia que cal creure només en nosaltres mateixos, i així és, tot nedador a la fi neda sol, encara que estigui envoltat per quasi 700 nedadors; deia que l’únic llenguatge que no enganya és el de la natura, i així és, el vent bufa, el mar es mou, i demanaré de baixar el dia que el vent bufi i no bufi, o que les ones vinguin ara d’aquí, després d’allí, sense previsió ni advertència; i deia que cal cuidar la passió i l’entusiasme, es donen poc, hi ha moments, com els d’ahir a la sortida, on 652 sentiments de dies i dies d’entrenament, i els kilòmetres per davant fins a l’arribada, concentrats al moment de la sortida, ens carreguen de adrenalina, són màgics, tota passió i tot entusiasme són màgics i cal viure’ls i, si es pot, conserva’ls.

Dimecres, a les 15h, si tot va bé, continuarà a Portlligat.








1 comentari:

  1. Gracias Xavi! Por estar siempre ahí, por tu ayuda, por tu poesía! Sin vosotros no habría Marnaton, amáis lo que hacéis y lo hacéis muy bien y con pasión. La palabra gracias me queda pequeña y por mucho que la aumente (GRACIAS) o la multiplique (1.000 GRACIAS) no cubre, ni de lejos, lo que de verdad siento. GRANDE XAVI, GRANDES PALISTAS!

    ResponElimina