ARRIBATS A LES ILLES MEDES

La realitat pot ser vista de diferents maneres segons sigui la personalitat de qui la vegi. I la nostra forma de veure-la pot incidir en ella i transformar-la perquè nosaltres formem part d’aquesta realitat. Seixanta no són sempre seixanta, de vegades són quaranta, de vegades són vuitanta, de vegades són seixanta, la quantitat resultant depèn també de nosaltres, i és molt limitant pensar que la realitat és quelcom inamovible i aliè a nosaltres. La poesia, o la forma poètica, com tantes altres formes diferents de veure la realitat, no és distorsió d’aquesta, sinó formació de la realitat, i pot tenir una força creadora de realitat quotidiana més gran que la tendència limitada i limitadora a assumir la realitat com única i aliena a nosaltres.

El dissabte 12 de juny de 2010, contra tot pronòstic atmosfèric varem sortir a les sis del matí cap a les Illes Medes. Érem Nathalie Giordano, Patri, Josep Flor, Javi, Miquel, Nardo, Rostia i jo. En un hora i deu minuts, en un mar tranquil i fàcil, varem arribar a Norfeu, on varem esmorzar en quinze minuts, i en Rostia va tornar a Portlligat perquè tenia feina, i nosaltres varem decidir travessar el Golf fins a Cala Mongó. La travessia va ser fàcil, plàcida, en un mar com un llac, i sense que el sol fos excessiu. En dos hores i mitja varem travessar el golf, arribar a Mongó, sense sentir-nos cansats, varem menjar i reposar forces i varem continuar cap a les Medes, on varem arribar prop de les dos de la tarda. Varem desembarcar i varem intentar formar un grup compacte anti-gavines per poder pujar fins el far, però entre els atacs de les gavines i el fet de que no trobàvem el camí, varem desistir de pujar. Varem arribar al Club Nàutic de l’Estartit prop de les tres, ens varem poder dutxar i menjar en un restaurant gràcies a les gestions prèvies d’en Josep Alarcón, després varem carregar els caiacs al remolc que havia portat amb el meu cotxe en Sisco, i nosaltres ens varem carregar dins del dit cotxe i també en el del Jean Claude (agraïm a Sisco i Jean Claude la seva amabilitat, sense la qual haguéssim tingut que tornar des de l’Estartit fins a Cadaqués caminant i carregant els caiacs) i passades les set de la tarda érem de tornada a Portlligat, on varem descarregar els caiacs i el material, i varem donar per acabada una sortida que apuntava tempesta però que va ser bonança.