dijous, 3 de gener de 2013

ONES FOSQUES


La vida és la sortida que hem tingut avui Toni Sbert i jo.  Res més.  I res menys. La vida és curta, i sense solta ni volta, no té respostes i sempre ens porta on ella vol, sense entendre res nosaltres.  La vida, com la sortida d’avui, té tramuntana força 8/9, i al final ratxes força 10. A la vida hi ve gent com Santiago i Marti, que xerren amb nosaltres i que de sobte ja no hi són, han quedat a terra. I així, sense quasi saber-ho, ja hem començat la vida, i pensem que serà llarga, però no sabem quan durarà, i enfrontem sense problemes la sortida de Port Lligat, tenim força, acabem de començar, som Toni i jo, però podríem ser altres, o un sol, i al Jonquet encara sembla tot fàcil, i trobem placidesa a Guillola, passem Cudera, una roca quasi es traga a en Toni, mai sabem què hem de trobar, però tant a la vida com a la sortida d’avui, sempre amunt, invariable i imparable, bufa la tramuntana, forta, un vendaval, i tornem sense entrar en Cala Bona, hem passat ja la mitat, entrem a Guillola, i tornem portats pel riu de mar i de vent, no cal palejar, però entrant a Portlligat a mi se’m emporta el vent, entre polsim i fúria, ratxes que em porten com una fulla, laterals i d’esquena, m’he de deixar portar, sense caure en el pànic, fins una platja de l’illa, on encara al aigua giro el caiac i enfronto, de tornada, la tramuntana, costa, Toni em mira arrecerat al Cau de sa Guineu, i quan ja pensem que estem tornant, tots dos, ens en adonem que hem deixat, altra vegada, sempre igual, pobres ximples, obertes les grans, incommensurables comportes per on han de entrar, i entren, les grans masses d’aigua fosca, les ones negres i enfurismades, imparables, que se’ns han de emportar, no hi ha res a fer, les veiem venir, se’ns han d'endur, ens arrossegaran al fons fosc i tèrbol, d’on no sortirem, res a fer, i amunt, molt amunt,  sempre bufa el vent, un vendaval, i la vida ja s’ha acabat, com la sortida, curta i intensa, hem entès molt poc, o no res, hi ha hagut molt soroll, si hem preguntat quelcom ningú ens ha contestat, i la vida, com la sortida, ha valgut la pena, encara que no hem aprés res, però res de res, això sí,  no serveix cap queixa, tot és com és, el temps ja no existeix, es va acabar quan vam pujar al caiac, i en els moments finals estem sols, encara que algú ens miri des de rodolso, protegit i aliè, estem sols, cal mantenir llavors una certa dignitat, esperar sense cap esperança, tancar els ulls i trobar la sorpresa del què veurem al obrir-los, si és que veiem, o potser serem uns desconeguts, res quedarà, ni de la vida ni de la sortida, ni el vent quedarà, aquest vent omnipresent que avui, quan encara érem, ens ha acompanyat, bufant sempre, un vendaval que passava per amunt i que tampoc hem entès, encara que era real, potser l’únic real.  Sembla que al fons fosc no hi ha ni riure, ni esperança, ni alegria, però el que segur que no farem serà viure sense llum, de fet només sabem ser llum, no sabem ser ni foscor ni pena, no crearem cap ombra, serà només un moment, entrar en silenci dins del silenci, mantenir la dignitat, encara que les comportes hagin ja sigut obertes, i arribin les grans masses d’aigua fosca, que veiem i sentim, atemorits, decebuts, cal prèmer fort els nostres rems i esperar, sense esperança però disposats a enfonsar-se, si cal, sols i sense plor, només és la vida, el resultat és previsible, tant se val, ja ho hem dit, res té volta ni solta, només és important prémer les pales, si cal enfonsar-se fer-ho prement les pales, sent llum i sense cedir gens ni mica a cap ignominia.     

El dissabte continuarem, crec que també hi serà en Toni. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada