Cal que ens prenguin el pel, molt. Cal no ser d’aquells que diuen clar i fort: a
mi no em prenen el pel. Doncs a
nosaltres ens el prenen, i molt. Qui?
Aquelles persones que estimem i que caminen amb nosaltres per la vida, i
que volem que estiguin bé, encara que per estar-ho ens tinguin que prendre el
pel. Els nostres fils i filles, per exemple, i els nostres amics, i les nostres
parelles, tot els que ens són propers, tolerància i tranquil·litat. I més enllà
dels propers? Doncs no ho sé, llavors és més complicat.
Avui el mar ens ha enganyat, o no l’hem sabut llegir,
perquè el mar no sol enganyar. I sent el mar proper com és, ha valgut la pena
ser enganyat. Érem només Nathalie, Toni Sbert i jo, i bufava vent de llevant, però
el mar no semblava massa mogut. Però ja abans de sortir de la bocana de
Portlligat hem vist al horitzó ones altes. El llevant és sempre un perill, i
Portligat no està protegit contra ell.
Ha sigut difícil, les ones eren grans, si nosaltres
asseguts al caiac fem més o menys un metro, doncs ha hagut vegades que érem al
peu d’una muntanya d’aigua, i jo calculo que podia ser tres vegades o més la
nostra alçada asseguts al caiac. Ones doncs de tres metres, i algunes
trencaven. Hem arribat a Punta Cudera, hem dit d’entrar a Guillola, però al
venir les ones d’esquena, Toni ha surfejat amb molt perill, i hem decidit
tornar a Potlligat.
Fàcil dir-ho, difícil fer-ho. Ja he dit que el llevant pega
de ple. Hem tingut que palejar mar endins, enfrontant ones, i deixar-nos portar
després, encara enfrontant les ones, marxa enrere, no havíem de perdre de vista
les ones, fins a ser a prop de la bocana. Complicat. Hi havia masses d’aigua
importants. He sentit cridar varies vegades a Nathalie, de fet ella diu que ha
cridat molt, peró hem tornat sense problemes, amb una mica de por, tot s’ha de
dir, però contents.
Llavors hem anat al pas de Malrasa, entre l’illa de
Portlligat i la de Sa Farnera, i allí el llevant pegava fort. Hem lluitat
contra la corrent i hem vist com les ones trencaven contra l’illa. Després hem
anat a Ses Boquelles, on el mar no era tan fort, l’illa protegeix contra el
llevant.
Als vídeos es veuen una mica les ones, però cal pensar que
Nathalie ha filmat les que ha pogut, no les més grans. Hi ha un vídeo que al
principi només és soroll d’aigua però al final arriba la imatge. En un d’ells es sent el crit de Nathalie. (Disculpeu però només ha pujat el video de Boquelles)
Toni Sbert se’n ha anat. A Mallorca. Tornarà. Encara hem de tenir
temps. Li desitgem el millor, a ell i a la seva família, Miriam i Marina, una
nena tot somriures que segurament en el futur prendrà el pel a Toni. Magnífic. Com
ha de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada