divendres, 5 d’abril de 2013

VENT DE LLEVANT



Cal que ens prenguin el pel, molt.  Cal no ser d’aquells que diuen clar i fort: a mi no em prenen el pel.  Doncs a nosaltres ens el prenen, i molt. Qui?  Aquelles persones que estimem i que caminen amb nosaltres per la vida, i que volem que estiguin bé, encara que per estar-ho ens tinguin que prendre el pel. Els nostres fils i filles, per exemple, i els nostres amics, i les nostres parelles, tot els que ens són propers, tolerància i tranquil·litat. I més enllà dels propers? Doncs no ho sé, llavors és més complicat.

Avui el mar ens ha enganyat, o no l’hem sabut llegir, perquè el mar no sol enganyar. I sent el mar proper com és, ha valgut la pena ser enganyat. Érem només Nathalie, Toni Sbert i jo, i bufava vent de llevant, però el mar no semblava massa mogut. Però ja abans de sortir de la bocana de Portlligat hem vist al horitzó ones altes. El llevant és sempre un perill, i Portligat no està protegit contra ell.

Ha sigut difícil, les ones eren grans, si nosaltres asseguts al caiac fem més o menys un metro, doncs ha hagut vegades que érem al peu d’una muntanya d’aigua, i jo calculo que podia ser tres vegades o més la nostra alçada asseguts al caiac. Ones doncs de tres metres, i algunes trencaven. Hem arribat a Punta Cudera, hem dit d’entrar a Guillola, però al venir les ones d’esquena, Toni ha surfejat amb molt perill, i hem decidit tornar a Potlligat.

Fàcil dir-ho, difícil fer-ho. Ja he dit que el llevant pega de ple. Hem tingut que palejar mar endins, enfrontant ones, i deixar-nos portar després, encara enfrontant les ones, marxa enrere, no havíem de perdre de vista les ones, fins a ser a prop de la bocana. Complicat. Hi havia masses d’aigua importants. He sentit cridar varies vegades a Nathalie, de fet ella diu que ha cridat molt, peró hem tornat sense problemes, amb una mica de por, tot s’ha de dir, però contents.

Llavors hem anat al pas de Malrasa, entre l’illa de Portlligat i la de Sa Farnera, i allí el llevant pegava fort. Hem lluitat contra la corrent i hem vist com les ones trencaven contra l’illa. Després hem anat a Ses Boquelles, on el mar no era tan fort, l’illa protegeix contra el llevant.

Als vídeos es veuen una mica les ones, però cal pensar que Nathalie ha filmat les que ha pogut, no les més grans. Hi ha un vídeo que al principi només és soroll d’aigua però al final arriba la imatge.  En un d’ells es sent el crit de Nathalie. (Disculpeu però només ha pujat el video de Boquelles)

Toni Sbert se’n ha anat. A Mallorca. Tornarà. Encara hem de tenir temps. Li desitgem el millor, a ell i a la seva família, Miriam i Marina, una nena tot somriures que segurament en el futur prendrà el pel a Toni. Magnífic. Com ha de ser. 

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem, està anunciada tramuntana forta. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada